Una de les coses que m'aixequen la moral és passejar per llocs bonics, especialment si són a l'aire lliure, i més especialment encara si ho faig acompanyada de gent propera.
Ahir vam anar al Parc Samà, amb la Cèlia, el Pablo, la Paquita i l'Enric. No hi havia estat mai. Set anys vivint aquí i encara no havia posat els peus al Samà. La Cèlia, amant de la bellesa i de la natura, es va estranyar.
El Parc Samà no és un botànic, com pretenen vendre'l. No és ni de lluny el que va ser, abans de la guerra, quan el cérvol de la xemeneia corria tranquil, incapaç de preveure la fi que l'esperava. Quan el zoo del marquès de Marianao era més variat que el de Barcelona. Quan les barques es passejaven pels canals i el llac estava molt més net, segur, que ara.
Podria estar millor conservat, podria, i potser hauria, d'estar més transparent l'aigua. Tot i això la certa decadència que es respira li dona un toc d'interès i les parts que han perdut lluïment permeten deixar anar la imaginació respecte el que va ser. La família de l'Enric en conserva encara alguna memòria i tinc de primera mà relats que ajuden la tasca de reconstrucció.
A l'entrada, després de pagar com marquen els cànons, ens van donar un fulletó fet amb poca gràcia que més aviat semblava un d'aquells fulls ciclostilats de propaganda subversiva que fèiem anar quan no podíem tenir accés a les impremtes. En llengua castellana. L'autor devia pensar que ja que escrivia en castellà havia de canviar l'accent i així el Samà passava a ser Samá. Samá y Torrens, així amb i grega. L'arquitecte, naturalment, José Fontseré y Mestres. Samá y Torrentes o Fuentesereno y Maestros, hagués pogut dir ja, posats a fer.
Don Salvador Samá y Torrens. Marqués de Marianao, sucesor de una familia establecida en Cuba que quiso trasladar al "Baix Camp" el ambiente exótico de la perdida Colonia. En definitiva, una finca on plorar les seves "pèrdues" construïda amb diners aconseguits del tràfic d'esclaus. Un bon arquitecte que va fer una delícia. Coves simulant les naturals, perfectes, tant perfectes que encara s'hi poden admirar les estalactites arrancades, per ordre del marqués, de la Cova Santa del Montsant. Sempre hi ha una part de la història que els fulletons "guies" no expliquen.
Passejar pel Parc Samà continua sent de gran plaer, afortunadament avui ho poden fer molts més dels que el marqués, probablement, hagués volgut. No és un botànic, però és un parc encantador i romàntic al qual li queda donar un altre pas i ser convertit en parc públic on hi puguin passejar també, posem per cas, els immigrants i, si cal, dormir els sense sostre sota el gran roure. No està feta la mel per a la boca de l'ase, dirien alguns als qui fets com aquests podrien escandalitzar. Les mateixes persones que no s'escandalitzen dels orígens de la finca, si bé els amaguen, ometen, més aviat, considerant, segurament, que no tenen cap mena d'importància. Però els orígens són sempre importants i tenim dret a saber la nostra història, la de la terra que trepitgem.
El Parc Samà és un lloc tan encantador que m'agradaria veure'l convertit en parc públic, i tornar-hi, amb l'Enric o amb la Cèlia o amb el Pablo, o amb la Paquita, per jeure a la gespa i explicar-nos secret a cau d'orella o tancar els ulls i sentir el so de l'aigua.
Falta poc perquè toquin les 12 al campanar de Les Borges. Avui ha plogut una mica, just per treure la pols de les plantes. Encara fa calor. Encara no sabem en què quedarà, finalment, l'Estatut. Ens continuen amagant la història i el futur és incert. De vegades el futur em fa por. Aniré a dormir i escoltaré el silenci, recordaré l'aigua neta i transparent de l'Urederra i somiaré un país ple de bonics parcs públic, per on passejar sense restriccions en soledat o acompanyats de les persones que estimem.
Ahir vam anar al Parc Samà, amb la Cèlia, el Pablo, la Paquita i l'Enric. No hi havia estat mai. Set anys vivint aquí i encara no havia posat els peus al Samà. La Cèlia, amant de la bellesa i de la natura, es va estranyar.
El Parc Samà no és un botànic, com pretenen vendre'l. No és ni de lluny el que va ser, abans de la guerra, quan el cérvol de la xemeneia corria tranquil, incapaç de preveure la fi que l'esperava. Quan el zoo del marquès de Marianao era més variat que el de Barcelona. Quan les barques es passejaven pels canals i el llac estava molt més net, segur, que ara.
Podria estar millor conservat, podria, i potser hauria, d'estar més transparent l'aigua. Tot i això la certa decadència que es respira li dona un toc d'interès i les parts que han perdut lluïment permeten deixar anar la imaginació respecte el que va ser. La família de l'Enric en conserva encara alguna memòria i tinc de primera mà relats que ajuden la tasca de reconstrucció.
A l'entrada, després de pagar com marquen els cànons, ens van donar un fulletó fet amb poca gràcia que més aviat semblava un d'aquells fulls ciclostilats de propaganda subversiva que fèiem anar quan no podíem tenir accés a les impremtes. En llengua castellana. L'autor devia pensar que ja que escrivia en castellà havia de canviar l'accent i així el Samà passava a ser Samá. Samá y Torrens, així amb i grega. L'arquitecte, naturalment, José Fontseré y Mestres. Samá y Torrentes o Fuentesereno y Maestros, hagués pogut dir ja, posats a fer.
Don Salvador Samá y Torrens. Marqués de Marianao, sucesor de una familia establecida en Cuba que quiso trasladar al "Baix Camp" el ambiente exótico de la perdida Colonia. En definitiva, una finca on plorar les seves "pèrdues" construïda amb diners aconseguits del tràfic d'esclaus. Un bon arquitecte que va fer una delícia. Coves simulant les naturals, perfectes, tant perfectes que encara s'hi poden admirar les estalactites arrancades, per ordre del marqués, de la Cova Santa del Montsant. Sempre hi ha una part de la història que els fulletons "guies" no expliquen.
Passejar pel Parc Samà continua sent de gran plaer, afortunadament avui ho poden fer molts més dels que el marqués, probablement, hagués volgut. No és un botànic, però és un parc encantador i romàntic al qual li queda donar un altre pas i ser convertit en parc públic on hi puguin passejar també, posem per cas, els immigrants i, si cal, dormir els sense sostre sota el gran roure. No està feta la mel per a la boca de l'ase, dirien alguns als qui fets com aquests podrien escandalitzar. Les mateixes persones que no s'escandalitzen dels orígens de la finca, si bé els amaguen, ometen, més aviat, considerant, segurament, que no tenen cap mena d'importància. Però els orígens són sempre importants i tenim dret a saber la nostra història, la de la terra que trepitgem.
El Parc Samà és un lloc tan encantador que m'agradaria veure'l convertit en parc públic, i tornar-hi, amb l'Enric o amb la Cèlia o amb el Pablo, o amb la Paquita, per jeure a la gespa i explicar-nos secret a cau d'orella o tancar els ulls i sentir el so de l'aigua.
Falta poc perquè toquin les 12 al campanar de Les Borges. Avui ha plogut una mica, just per treure la pols de les plantes. Encara fa calor. Encara no sabem en què quedarà, finalment, l'Estatut. Ens continuen amagant la història i el futur és incert. De vegades el futur em fa por. Aniré a dormir i escoltaré el silenci, recordaré l'aigua neta i transparent de l'Urederra i somiaré un país ple de bonics parcs públic, per on passejar sense restriccions en soledat o acompanyats de les persones que estimem.
2 comentaris:
Jo m'apunto a aquest proper somni de tornar al parc Samà, encara més bonic que ara i aobert a tot-hom! Segur que allà asseguts ferin petar alguna xerradeta interessant o si mès no, respirar d'aquesta pau que intueixo!.
Qualsevol fulletó és digne de figurar en una hemeroteca, per a exposició pública i permanent. Caldria capturar la web tal com la tenen ara, també :-P
Molts petonets. A partir del 10/09 estaré desenfeinada del tot fins no se sap quan, de manera que veiam si ens veiem.
Publica un comentari a l'entrada