Aquesta preciosa foto de la Tere s'ha convertit en un referent. Continuo en vaga, només obro una porta a les paraules dels altres, i per a qui no sàpiga que dir, sempre queda el recurs del temps
Tardor 2008 from Josep on Vimeo.
Dissabte 18 d'octubre. 4 de la tarda. Any 2008. Només falten dues hores per la Meritxell. Plou, una pluja suau que impregna d'alegria els arbres verds. Una estora de fulles marrons de plàtans que l'Ajuntament no esporga mai s'escampa pel jardí. Tardor a les Borges del Camp.
A Agullana possiblement encara no plogui, les imatges del radar perden intensitat i es difuminen cap al nord. Esternudo i omplo mocadors, gestos solidaris amb la meva amiga Serpentina a qui no puc regalar pluja encara que bufo i bufo. Aquí ja hem menjat els primers rovellons, no en vam tenir prou per congelar, un plat repartit per quatre a l'hora de sopar, amb una mica de verdura i uns ous remenats amb tomàquet, especialitat de l'Enric. Agradable conversa amb el Carles i el Roger que s'hi van apuntar. Una mica menys de rovellons per naltros i en compensació el regal d'una bona conversa (que bonic que és parlar si es fa per dir coses) amb vomitades incloses de tot allò que als que treballem a l'administració encara ens fan mal. Em creix la panxa, però no hi ha manera que se'm facin prou amples les espatlles i el pes de tantes coses fetes contra l'ètica i l'estètica que defenso contractura esquenes. Diuen que tot es redueix a una qüestió postural, però la veritat és que no sé com posar-m'hi. És que hem guanyat alguna vegada? Pregunta indirectament la Morenita mentre recrimina a la Mina determinades compres, no cal anar predicant pel món segons quines coses, diu la Morenita severa. La Mina oposita i no sé amb quina samarreta. Ens posem el vestit que ens posem "el hàbito no hace al monje" es manté la sensació de "dats pel sac". Qüestió postural, deu ser això.
Tardor també a Vigo, encara que allà, precisament avui, fa un sol que peten les pedres. La Meiga cerca altres camins, tant de bo els trobi i ens expliqui alguna cosa més de les irracionalitats de les conselleries a l'hora d'aplicar catastres. No ha acabat la historia d'Abalbarda, ho sabem. Passades les èpoques franquistes no calen els zulos i fins i tot les famílies d'aquell encisador barri (parròquia?) es poden proclamar republicanes. Però ara, esdevinguda aquesta democràcia que no acaba d'atrevir-se a recuperar la memòria, mentre Fraga i Pérez Touriño comparteixen alguna cosa més que tiberis (és que hem vençut alguna vegada?). Encara queden capítols per escriure, benvolguda Meiga, i la meva congestió no augmentarà per les teves paraules. Les vomitades són necessàries, els sentiments es poden compartir i les veritats es poden explicar. La ploma àgil de la Meiga pot encetar una segona part de l'Abalbarda moderna mentre acarona gats abandonats que aprendrà a estimar.
Però tot és relatiu, certament, i passatger, naturalment. No hi ha temps, no hi ha espai. Vèncer o no vèncer es qüestió de mirades més que de pressupostos i altres polítiques de passadissos parlamentaris. Una i altra vegada tenim aquesta sensació de dats pel ... i ja no sabem si ens queden forats. Però ens mantenim amb una certa dignitat, derrota a derrota fins la victorià final que no és altra que la de ser nosaltres ara i aquí, mentre una pluja contínua i suau impregna d'alegria els arbrers verds del jardí. He començat avui la neta del senyor Linh. El senyor Linh ha arribat a un país estrany, l'ha olorat i no ha sentit res. Els països estranys no tenen olor. Del parc natural d'Artikutxa arriben mil olors de tota classe de plantes salvatges, arriba la olor de terra mullada i el so d'una música bella que parla en llengua pròpia.
Dissabte 18 d'octubre. Any 2008. Falta poc més d'una hora per la Meritxell. Plou, una pluja suau que impregna d'alegria els arbres verds. Una estora de fulles marrons de plàtans que l'Ajuntament no esporga mai s'escampa pel jardí. Tardor a les Borges del Camp.
Dijous 16 d'octubre de 2008. Són les nou del vespre.
Fa 68 anys, un dia i 15 hores, al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc, Companys va rebre els trets que van acabar amb la seva vida. No va ser l´'únic afusellat, n'hi van haver molts més, judicis injustos. Podem anul·lar el que faci falta (i fa falta) però no els retornarem la vida.
No sé quan fa que s'ha dut a terme la l'última "execució" d'un condemnat a mort, molt poc segurament, les noticies dels diaris no m'ho expliquen.
No sé si tornar a advertir que es tracta només d'una convenció, però ja ens entenem si dic que avui és 11 d'octubre. Miro de reüll la part dreta de la barra inferior de la pantalla i diu que són les 19:45 cosa que mentalment tradueixo per tres quarts de vuit de la tarda. Fa dies que em pregunto perquè la majoria de blogs que visito han afegit un rellotge a la seva pàgina.
A tres quarts de vuit de la tarda de l'onze d'octubre de 2008 m'assec davant de l'ordinador amb un plat d'avellanes damunt la taula i escric mentre rosego. No ho hauria de fer, ja ho sé, però em xifla, l'Enric em proposa que rosegui fulles d'enciam, però, com es pot deduir fàcilment, no és ben bé el mateix.
Fins ara, que ja s'ha fet fosc, avui, poca cosa. M'arrossego per casa. Passejo per fora mentre encara és clar. Avui només és un dia frontissa entre el petar les pedres de sol d'ahir i la grisor de demà.
Ahir tocava elogiar les "locures". Jo també he estat (potser sóc) malalta mental. Ahir l'Oriol Bohigas ens va parlar dels ateneus. Una llarga i lúcida exposició sense cap indici de "locura". Una brillant oratòria reflex d'una ment extraordinària. I un discurs lúcid és un discurs lúcid independentment que s'hi estigui o no d'acord. De fet el Bohigas va aconseguir fer-nos pensar una llarga estona, post exposició. Estàvem o no d'acord amb el que havia defensat? Quin ateneu reivindica? La seva definició de societat civil implica alguna classe social de manera directa? Si és així, a quina? Són possibles avui, encara, els ateneus? Són necessaris avui, encara, els ateneus? Tot un teixit de pensaments aptes per posar en comú al voltant d'una taula de tertúlia en un ateneu qualsevol.
Per demà els pronòstics són de mal temps, de manera especial a Tarragona. Perquè demà, ja li poden dir com vulguin, mentre sigui la mateixa festa, la mateixa data, ja li poden caviar el nom. Va néixer com a dia de la Raza. No cal que juguem a balls de disfresses. Alguns "esperits" continuen vius. Demà dia gris, especialment a Tarragona.
Que escribiendo se salve el alma nadie lo ha dicho ....... (No, ningú no ho ha dit, ni els místics)
Escribes, escribes, y tu alma ya está perdida .... (Tan greu és ?)
______________________________________________________________________
ESPAI RESERVAT A LA IMATGE INEXISTENT
______________________________________________________________________
Hauria de dir alguna cosa, potser.
Hauria de buscar alguna imatge, tal volta.
Però de fet, per què? Sí el Calvino ja m'ha pronosticat que no hi ha res a fer amb la meva ànima.
A Reus hi ha divuit graus de temperatura, és focs però no plou.
A casa encara fa fred. Demà, per fi! Sembla que tindrem calefacció.
El recurs del clima està massa suat. Arriba la tardor i la suor se'n va.
No parlaré del clima, hauria de dir alguna cosa,potser. Buscar una imatge, tal volta.
Com es deu dir fillol amb mallorquí?
Què cansada que estic aquesta nit. Hauria d'anar a dormir, seria el millor.
Quin temps farà demà?
Queda recollit el teu acte testimonial, Susa, encara que sigui aquí en aquest petit noespai notemps.
Haurem d'aferrar molt fort les dignitats.
Que no parin els timbals!
"Has de saber que la cosa más difícil del mando de un ejército es calcular cuántas escudillas de potaje contiene una marmita".
Del Caballero Inexistente encara.
___________________________________________________________________
Quan entro a casa me n'adono que dels dos arbres que hi ha a banda i banda de la porta, el de la dreta s'ha fet més alt i fort. Mentre dino rumio les possibles causes Serà que el de l'esquerra estava ja malalt quan el vaig plantar? Serà que l'he regat menys? Serà que el sol li toca de manera més indirecta? A mitja tarda, quan surto per fer les compres i obro la porta, encara des de dins de casa, torno a mirar els arbres. Estava equivocada, és el de l'esquerra el que té més força.
Quina vergonya, diu el pare Enric, cada dia eleccions americanes. És clar, els les donen fetes les noticies, no cal que es preocupin d'altra cosa que de passar-les. Està assegut a la única cadira que li permet aixecar-se, les cames se li han tornat mandroses i necessita ajuda per algunes coses. Però la ment continua àgil i no ha perdut l'entusiasme. Sortim al jardí i mirem cada una de les plantes. Fa vent i la terra és seca. Jo prec la manguera i ell m'explica la mida d'aigua que cal a cada lloc, fins i tot la pressió ha de ser diferent, en alguns testos s'hi ha de deixar una estona, però amb un rajolí molt suau. Cal un tracte diferenciat perquè puguin créixer iguals.
I d'aquesta manera ha passat el cap de setmana.
Avui, a casa, navego com sempre per les pàgines amigues. M'arriba el so dels tabals i de les gralles des de ca la Tere. Reminiscències de les nostres festes. Remeno entre les meves fotos i hi trobo els mateixos personatges, part d'aquests, si més no. No conec les timbaleres, ni la bonica grallera que, ves a saber per què, van captar la meva atenció. Les pujaré aquí, perquè reforcin el ritme i potser serveixin de revulsiu per retornat al Josep la imatge que li és pròpia.
No era raro topar con nombres y pensamientos y formas e instituciones a los que no correspondia nada existente. Y por otro lado por el mundo polulaban objetos y facultades y personas que no tenían nombre ... Del Caballero Inexistente, naturalment.
____________________________________________________________________________
"El mar és un mirall que coneix els teus neguits" Va dir un dia el Toni Ibañez. Una frase perduda entre altres per retratar Cabrera de Mar. El Toni Ibañez també serà al I festival de poesia de Les Borges del Camp.
El mar, aquest mirall que coneix els teus neguits (i els meus) és el mateix: a Cabrera, a Salou, a Cabo de Gata, a Vigo, a d'Empordà, a Donosti, a Vietnam...
M'agraden les fotos del Josep. M'agraden totes, unes m'agraden molt, les altres m'agraden moltíssim.
M'agraden, especialment, les fotos de barques, les que són al mar i les que són al riu. Avui m'agradaria ficar-me dins una barca i deixar-me gronxar, gronxar, gronxar ... Tancar els ulls i escoltar les paraules de l'aigua que coneix els meus neguits i els dilueix dins el gran neguit de l'univers.
El Josu també navega. Troba pàgines que no linca, ens les apropa com a ports: "Puertos para navegantes" els ha nomenat. Des que vaig descobrir les pàgines del Josu no paro d'endinsar-m'hi, i no em molesta que no actualitzi des de fa dies, encara em queda molt per descobrir en tot el que hi ha.
.
El Josu, un dia, deu fer temps però per a mi és avui, va explicar una història sobre la nostra llengua. No té res a veure amb els noms que no corresponen a res, ni amb els miralls que coneixen neguits, ni amb la poesia. O potser sí. A mi m'agrada la història i la llegeixo des de dins de qualsevol de les barques de Begirada:
El curs d'escriptura terapèutica va començar amb unes sessions de català. I després d'un parell de classes ja era evident que allà no ens ensenyarien massa res sobre l'idioma però aconseguirien persuadir-nos de la nostra ignorància. Segurament suposaven que la seva insistència ens induiria a perseverar en l'estudi de les normes lingüístiques i ressaltaven innecessàriament que per escriure en català s'havia de saber català. L'advertència era tant raonable, tant òbvia, que resultava irritant, sobretot quan insistien en la importància d'escriure sense inhibicions per corregir amb rigor. Em sentia amenaçat per un flux interminable de correccions i vaig jurar en secret, com un lladre serraller, com un advocat marrullero, aprendre tot el possible sobre aquelles normes per infringir-les amb més impunitat. (continuar llegint)
A les barques no haurien d'arribar els diaris, però algú els hi ha llençat i no puc evitar fer-hi una ullada. Em sorprèn un titular que deu pretendre ser seriós d'un periòdic que pretén ser molt seriós: "Los jóvenes valencianos, catalanes y vascos son los que tienen peor calidad de semen de España" Com diria el Josu des de la més estricta observança de les normes "kins kollons"
19 graus de temperatura i de nit. Al matí, quan agafo el cotxe, direcció petroquímiques, també és de nit, i només 12 graus. Fresqueja doncs. I encara no tenim calefacció. Al migdia no cal. Quan surto de la feina i torno a casa, contra petroquímiques, fa un sol esplendorós. 26 graus, cal posar l'aire condicionat al cotxe.
Al matí, quan aparco a les Gavarres, falten uns minuts per a les 8. Espero al cotxe, em quedo una estona amb el Joan Barril. M'explica un conte. Avui em parla d'aquelles dones que s'han fet professionals de l'assistència als actes públics on hi ha refrigeris, una manera com una altra de menjar cada dia, quan no es té altra feina ni ningú a casa que ompli la nevera. El Barril ho fa amb aquella tendresa que el caracteritza. I penso en les senyores que trobo a Reus, a tots els actes amb refrigeris, esperant al costat de les taules el moment de poder estirar la mà, les primeres sempre. Desconec si porten carmanyola amagada a la bossa. Avui el Barril m'ha provocat un cert "carinyo" cap a aquestes dones. Si algun dia organitzo un acte públic amb refrigeri els reservaré un paquet, només per a elles.
Quan surto a esmorzar ja puc deixar la jaqueta. Prenc un tallat en una terrassa mentre l'Auster em porta al món del cinema i em fa reflexionar sobre el paper dels objectes inanimats a determinades pel·lícules. Penso amb tots els post de la morenita sobre bandes sonores i crec que li proposaré una tanda sobre objectes. Potser un altre dia m'esplaiaré més en aquesta qüestió. El que si que es segur que a partir d'ara, al cinema, buscaré aquests objectes a cada projecció.
Després de dinar, quan la temperatura és més alta, llegeixo amb llum de sol i Calvino, al Caballero Inexistente, m'explica que la nit i el fred és sempre igual, idèntic, a una i altra banda de les trinxeres de guerra.
I ara s'ha fet de nit a Les Borges, afortunadament no hi ha altra banda de trinxera. Busco referències sobre els poetes que han de venir al I festival de poesia, m'agraden. Trobo una aquarel·la encisadora i ja sé quina imatge posaré avui.
