24 de desembre, solstici d'hivern

24 de desembre, diuen els calendaris. Les campanes de les Borges criden a missa del gall. Alguns nens, i altres que no ho són tant, fan cagar el tió.
Em venen mil records d'infància, i de la infància del Dídac. Avui a casa els tions cremen a la llar de foc, potser per aquest toc d'escalfor necessari, ara que les temperatures són baixes. Avui, que el Nadal fa tanta mandra. És nit bona, el dia s'allarga un pas de pardal, solstici d'hivern, els propers mesos deixarem que la terra reposi i es prepari per la primavera, tornarà a esclatar la vida.

Avui, 24 de desembre, quasi 25. Neix l'hivern, amb tota la seva cruesa. Si fa fred a l'hivern vol dir que fa bon temps, deia el pare Enric. Aquesta nit, que no tinc altre tió que el que alimenta el foc, hauria d'anar prompte a dormir, demà tenim un dia complicat, a les set sonarà el despertador. Però demà encara no ha passat i, per tant, no puc explicar-lo. En canvi, han passat quatre dies, des d'aquell 20 que va ser tan bo com qualsevol altre per viure, i com que després del 20 va venir el 21, i després el 22, i fins i tot el 23, i no n'havia parlat, avui, 24 de desembre a l'hora de la missa del gall vull escriure unes frases, abans que el tió d'aquesta nit s'acabi i torni la gelor de l'hivern que comença.

Han passat quatre dies i hem estat a Terrassa, torno prenyada de sentiments diferents, fins i tot contradictoris. A l'hospital l'Anna, endollada per tot arreu, fa esforços per somriure. Està tranquil·la. Per Sant Jordi segur que sóc a casa, diu repetint la frase irònica d'un germà. Fem plans per l'estiu. Més plans a casa la Dolors, amb el Josep i la Miren. A l'estiu, tots, i també l'Anna, cap on sigui, potser una casa rural a Navarra. I és que aquests bascos no s'acaben de deixar "dar por culito" eh Susa? Ja els tocarà fer-nos d'amfitrions per terres d'Euskadi. Però això, en tot cas, serà a l'estiu, després de Sant Jordi, quan l'Anna ja sigui a casa i per tant, serà després de Sant Jordi que en podré parlar. Perquè avui, dia de la missa del gall, abans que cremi del tot el meu tió vull parlar dels darrers dies passats a Terrassa.

Una vintena de regalets ens toca comprar enguany, i no és fàcil. Els matins del 22 i del 23 ens arrosseguem per paradetes i botigues clòniques encara que no totes. A ca la Maria Argemí, el mateix aparador, els mateixos boleros, igual que fa 30 anys, la mare m'hi comprava trenca closques quan era petita, nosaltres hi vam comprar un puzle de 1500 peces per a l'Albert i el Dani. És difícil trobar l'objecte que va bé a cada un dels noms de la llarga llista, però ho intentem. Falten el pare Enric i el tio Jaume i no és fins el 24 al matí, a Reus, a la Galatea, que tatxem el darrer nom.

I després de tantes paraules, ara que ja és 25 de desembre, encara no he dit res, o casi res. Perquè encara no he parlat del 21. No res, només una petita festa organitzada per la família. Una petita i senzilla festa sorpresa, perquè quan vam dir que ens casàvem i que no pensàvem fer convit ho van entendre. Un dinar només, en família, el dia 21, i hi van estar d'acord. Però com que tota norma està feta per saltar-la, la meva família va decidir anar una mica més enllà. Arròs pel cap i pastís amb nuvis de cartó pedra. Taules guarnides, tovallons amb noms brodats (amb alguna petita i divertida errada) i rams de flors. Amics a l'hora del cafè ... Va ser preciós. I hagués estat preciós amb un altre decorat. Tant li fa l'arrós, el pastís o les flors. El que compte és que es van saltar les normes per dir-me que sí, que estan amb mi, amb nosaltres, que tant els fa si visc a 140 quilometres cap al sud. Que ells estan contents si jo estic contenta, que ells hi són.

Fa fred a fora, han deixat de sonar les campanes. No hi ha tió. Només unes cendres plenes d'espurnes. L'escalfor queda. Gràcies Mati i Ramon. Gràcies mare. I Dídac, i David, i Lluís i Estel ... Gràcies