L'altra tarda, després de la firma, tot passejant, i sense adonar-nos, vam arribar fins Begirada, i ens vam quedar allà, asseguts en el banc, contemplant com la pluja queia damunt l'Urumea. Jo encara portava a la mà les flors de l'amistat i l'Enric ni havia tingut temps de treure's la corbata.
De sobte es va acostar una dona, castanya i guapa, i se'ns va quedar mirant, i va dir: Es lo que pienso? Que sea por muchos años. Abans de continuar cap a "lo viejo" ens va deixar una invitació: A las 6 en el Morgan
Avui, que no he passat per l'hospital perquè altres hi anaven, quan han sigut les 6 de la tarda, m'he acostat fins al Morgan i m'han servit anxoves del Cantàbric amb data de caducitat. Metre esperava la Lydia, la dona que va aparèixer el dia que vam seure al banc de Begirada i va resultar ser una antiga amistat a la qui feia anys que no veiem, m'he entretingut amb uns vídeos.
Sí, és possible organitzar un festival de cine de terror. Matèria no en falta.
Mina: Ja sé que és una altra cosa el que vols dir, i estaria bé, però jo tampoc no tinc fusta de lider, ni de lluny. Si trobes vuit homes/dones que s'hi avinguin jo faré la novena.
3 comentaris:
Si ja es veia a venir aixó! Demà el "nostre" flamant Parlament Europeu votara les 65 hores semanals pels treballadors! Incríble! Resulta que els que menys en saben de la crisi doncs no són precisament ells qui l'han provocat, hauran de treballar 65 hores la setmana per sortin-sen! Increible! Aixó els que tenen sort i encara no han sigut acomiadats.
Cuantes hores més treballaran els banquers, els brokers de la borsa, les grans multinacionals, el tal Madoff...? que són els veritables responsables de la crisi?
Aiiii....ai...ai... i ens queixem dels joves grecs, allò va ser poc pel que hauria de ser!
Si que es terrorífico, yo ya habia visto el documental en la tele, pero no fui capaz de llegar hasta el final. Es muy duro. No gano nada con mirar hacia otro lado pero a veces el ser humano es así.
Y en cuantoa las votaciones de las 65 horas semanales, espero que no tegamos otra entrega de cine de terror. Quiero ser optimista por esta vez, o ingenua.
Me quedaré mirando las flores de la amistad, un antídoto para sobrellevar este "lado oscuro de la fuerza" que parece que nos cerca.
La qüestió és que moltes persones que van ocasionalment a festivals de poesia comparteixen els motius amb mi, que ocasionalment he anat a festivals de cine de terror. És un gènere que no practico però com a atracció puntual m'hi apunto.
Si es fa festiu, és com un arròs multitudinari i m'hi apunto. Però no a qualsevol preu.
Si organitzem un festival de cine per agitar consciències, el risc és que, com la poesia i el cine de terror, la fascinació (si hi és) només duri aquella estona.
Publica un comentari a l'entrada