Divagacions cap al final del maig

Estem acabant maig, fa sol. Diu el termòmetre de l'ordinador que allà fora hi ha 20 graus i els meteoròlegs que aquests estiu serà calorós. Segurament, però avui, dins de casa, encara fa fred. Costa traspassar aquestes parets de pedra, aquí no entra res que no es vulgui deixar entrar expressament i si una s'asseu al sofà i tanca la porta i s'embolica en una manta, potser fins i tot amb el foc encès que no molesta, pot transportar-se cap a l'Atlàntida o cap a la fi de l'univers a través de qualsevol llibre o pel·lícula de ficció. Res no molesta la quietud, si una no vol, naturalment. Allà fora es conserva la humitat, han florit les plantes del caminal que havíem donat per perdudes aquest hivern i els rosers, tímidament, ens regalen la rosa del dia. Miro la plaça de la bassa i guanya el verd. Aquelles que fa relativament poc demanaven aigua ara s'ofeguen entre les males herbes que envaeixen sense demanar permís. Caldrà arrancar-les. Comença el temps de les matances, som selectius, i en el petit univers de cada parterre algunes especies, plantes o animals, tenen dret a existir i altres no. Són lleis que jo no he inventat, només intento aplicar-les segons conveniència. Escullo els rosers abans que les cargolines, però no m'hi atabalo, un toc salvatge trobo que hi va bé, massa simetries desnaturalitzen. La forma mai no pot ser un fi en si mateixa. Una forma sense fons és informe. Només hi ha llum si surt del sol. La del fluorescent sempre serà una mentida.

La bassa perd, cosa que no estava prevista i l'aigua que s'escapa, com la de la rentadora, no sé on va. Abans, quan no sabia el perquè de les coses preguntava, diuen què és humà preguntar, què està en la nostra essència el desig constant de saber. La Susa, amb la veu del lladre de barques, pregunta si va servir d'alguna cosa jugar a fer emprenyar dictadors. De vegades omplim una bassa d'aigua i quan anem a sucar-nos-hi trobem que se n'ha anat per algun lloc. M'agrada mirar com la rentadora dona voltes, mai no puc saber si els mitjons quedaran a sobre o a sota. Les voltes de la rentadora em demostren que les jerarquies depenen més de l'atzar del que podria semblar en una primera volada d'estornell, però també hi ha qui defensa que l'atzar no existeix. Com saber si s'escaparà l'aigua si no ens arrisquem a omplir la bassa? I si després ens pregunten de què ha servit sempre podrem dir que d'altra manera mai no haguéssim sabut que s'escapava.

.He trobat la Susa al messenger

La margarida encara te pètals. Cauen cada dia el sí i el no, però també el en cas de, el si de cas no, el només si arriba a... Lo riu se'ns desborda a Miravet, no crec que allà hi continuï la barcassa després del pont, però no ho sé. Miravet és un poble preciós tant petit i amb tant de contingut. Histories de pau i de gerra en densitat alta. Tinc ganes de passejar-m'hi amb calma. Ai, aquest constant retorn al passat ... no, no tornaré a dir que ens fem vell, que no, que no ho diré. I de sobte, sorpresa, la Susa al messenger ... això si que no m'ho esperava, diu que no troba el fil, però és mentida, el té ben agafat em sembla, només li falta deixar-se anar. Via messenger em passa un enllaç cap al seu fil ....

I .......

Susa no me'n surto ho sento (a veure si demà)O potser si .... cliqueu aquí,

.No és el que volia però serveix per al fil

counterwebkit2008

avui tampoc no hi ha títol

Bona nit

Bona nit

Historia de A Balbarda 57

EPILOGO















Un viejo muro de piedra.



Cuando fue levantado hace más de 70 años, estaba destinado a ser la pared medianera de la casa nueva que ocuparía el tío Jesús. Esos eran los planes que tenían sus padres. Pero llegó la guerra, y los meses de zulo, los cambios de escondite, el paso por Portugal y luego la emigración forzosa a Buenos Aires.

Con el paso del tiempo y al cambiar las circunstancias hubo que comenzar de cero. El viejo muro se convirtió en apoyo para distintas dependencias. En la misma época en que la sobrina nieta de Jesús se licenciaba en Filosofía, y su hermano Anxo se convertía en ese chavalote rebosante de rizos y de horas de fútbol en el Chapela Juvenil, sobre el muro se adosaba un cobertizo con dos dependencias, que José y Victoria usaban para la cría de palomas y conejos, para guardar las gallinas y algunos aperos que solían usarse en el cuidado de unos cuantos metros cuadrados de viña situados al lado.

Mayo de 2002.

José ya no está. Ya nadie va a poder encargarse de la viña. Ya nadie va a poder ocupar aquel espacio que el llenaba. Una vez más las circunstancias obligan a cambiar y comenzar de cero… Las horas de nostalgia y ausencia sin remedio se transmutan en terapia de trabajo. Se arrancan todas las cepas menos una, se limpian todos los escombros, se cava la tierra y florecen bancales de huerto y jardín. El gallinero se levanta en otro lugar más salubre y se tira el cobertizo. El viejo muro vuelve a asomar a la luz.
Ahora pasan a hacerle compañía un emparrado de buganvilla y una mesa de jardín construida con recortes reciclados de otras obras caseras.
Durante un tiempo los sábados de primavera el rincón se animaba con las comidas familiares. Victoria viuda acompañada de sus hijos y sus nietos, siempre diligente trayendo todo de la casa a la mesa bien guardado en una tina cubierta con un paño, que los vecinos no tienen por que enterarse del menú ni de la vajilla.

Marzo de 2005.

Uxía se convierte en madre, y Victoria en abuela por tercera vez. Después de más de 50 formando parte del paisaje cotidiano de A Balbarda, Victoria se va a Santiago, a estar con su hija y su nieto Henok. A echar una mano, porque no entiende su vida si no es dedicando su tiempo a alguien.
Desde entonces A Balbarda 57 se convierte en segunda vivienda, lugar eventual para uno o dos fines de semana al mes. Y Anxo deja de ser aquel chavalote que dormía en la habitación del fondo, para convertirse en este otro señor de cara feliz, portero y jardinero, encargado fiel del cuidado de las gallinas y de la ventilación y mantenimiento de la casa.
En sus idas y venidas para de vez en cuando en la casa y el huerto de Gelita, cada vez más sola, sin José, sin Victoria cada día. Ahora también sin su hermano.

Mayo de 2008.

Cielo gris, incierto como el futuro sobre el viejo muro de piedra.
A Balbarda, ese intrincado callejón de barrio salpicado de huertos minifundistas que algunos habeis conocido, forma parte de ese polígono APR-15 del Plan Xeral de Ordenación Urbana. Para los tecnócratas, suelo urbano no consolidado que algún día habrá que arrasar, sanear y dar a comer a las inmobiliarias.
Quizás tiren la casa para hacer un edificio de siete alturas, y en el día de la demolición se vuelva a ver el perímetro del zulo detrás de la pared falsa de la bodeguilla.
Quizás tiren igualmente la medianera de la casa que no fue, del patio que ahora es.

Vendrán operarios extraños que sólo verán huertos iguales a otros huertos, casas viejas iguales a otras casas viejas. Demolerán desde la indiferencia, desde la rutina.

Un viejo muro de piedra en una foto, pero que para nosotros es ya más que un muro. Es la metáfora de tantas cosas…. La casa que se iba a levantar pero se quedó sólo en un muro, aquella universidad republicana llena de investigadores que luego se quedó vacía, aquella “Transición” de los que todos esperaban otra cosa y al final hasta aquí ha llegado, aquellos lazos que parecía eternos y al final hubo alguna fuerza que pudo más para desatarlos… Pero eso es sólo una cara de la moneda.
Porque bien mirado, es cierto que no está la casa, pero ahí está el muro. No están ya aquellos seres amados, pero su amor pervive. El Plan Xeral podrá arrasar este lugar, pero nunca cuanto hemos vivido en él.

Como decían esos versos que todos hemos recitado y cantado alguna vez:
“ Todo pasa y todo queda…”

Como el viejo muro de piedra.


FIN

counterwebkit2008

De les voltes de la rentadora a les del cel de l'Empordà

Avui quan he arribat a casa la rentadora ja no donava voltes. Si una rentadora es posa en marxa abans d'anar cap a la feina i al tornar ja no dona voltes deu ser que treballo massa. Reivindicació per avui: les jornades laborals no haurien de superar la durada d'un programa de rentadora. O bé si sembla massa de dos programes de rentadores, puc cedir fins a tres, però d'aquí no passo.

Aquest matí quan he sortit de casa ja s'havia fet de dia, estava una mica nuvolat i la cosa llarga i dura continuava al bell mig de l'atzavara. A l'hivern, quan surto de casa, és tant fosc que de vegades em fa por que encara no hagin posat la carretera i al obrir la porta caigui de pet a la profunditat dels inferns. Fosc o clar, estiu o hivern, als matins, quan surto de casa, cap dels comerços del veïnat no és obert. I em torno nena de Begirada dirigint la mirada cap a la tenda de la Tere.

Ahir vaig tornar a agafar el llit més tard del que em demana el meu cos feixuc. No hi fa res, perquè em va agradar passejar per Tarragona durant aquelles hores que la Marta anomena capvespre. I em va agradar fer-ho amb la Cèlia. De tant en tant es bo, just i necessari diria jo, que dues dones s'agafin la mà, es mirin els ulls i es facin confidències. Vam passar per la Caixa de Tarragona. I vaig tornar a ser nena Begirada cap al Jordi Llorens i també cap al Pep, una mica de retruc, envejant terriblement poder fugir, de tant en tant, cap a llocs ben diferents, cultures i mirades més netes que les que dia a dia ens defineixen les arrugues.

Ahir, quan vaig ser a casa, una mica més tard que altres dies, vaig obrir, com sempre, la porteta virtual de la meva bústia. Si diu: "Té missatges" m'agrada. A la bústia real, la que dona a la carretera que cada matí està posada, només hi trobo missives de la caixa i normalment no són per convidar-me a les exposicions del Jordi Llorens.

Les fotos d'avui les vaig trobar ahir a la meva bústia virtual i em van encantar, com que era tard no vaig tenir temps de portar-les aquí. Ho faig avui, ara que la rentadora ja no dona voltes. Volia parlar de d'Empordà, de les emocions, dels descobriments, dels records .... ja fa més de vint anys que no hi sóc. Vaig arribar-hi l'estiu del 77, per passar les vacances, i m'hi vaig estar fins el 84. No recordo quin any va arribar la Serpentina. El 79? El 80? Ella s'ha tornat empordanesa de socarrel. Aquestes són les seves fotos. Em xivo una mica i us explico que aquests cels són els que veu de casa seva i que en una de les fotos hi ha un trosset de la seva terrassa. També que m'ha descrit de quina manera li arriben les imatges celestials perquè pugui captar-les .... No, no repetiré les seves paraules, li deixo a punt perquè ho faci en el primer comentari.

counterwebkit2008

Per a la Susa

Escollint
Cargado originalmente por magenri

És un d'aquest?


____________________________________________________________________

Susa: Potser per reprendre el fil et poden anar bé les reflexions que em fa arribar el Pep tot demanant una entrada.

Aprofito i modifico aquesta, crec que pot ser adient

"Avui a les noticies hi havía de tot. Per fí la pepera sangil diu que
abandona el partit i deixa la politica, oleeeee!!!!!!. és d'agraïr!
Aquesta veu violenta, que li sortía tot de les entranyes no podia ser
mai una bona política. Ve ser promocionada per l'Aznar pel seu odi
visceral als nacionalistes i ha acabat amb la cua entre cames. Tot
ella era odi! Apa, cap a casa doncs!
Els de Greenpeace ha fet una sentada devant de l'emparesa EXPAL, cal
denunciar-ho amb majúscules, EXPAL; que és una de les que fabriquen
les bombes de raim, que només serveixen per matar i ferir a civils
arreu del món. Molts dels minusválids de Cambodja i de molts països,
han perdut cames i braços amb aquestes "eines" de la mort. JO TAMBÉ
PROTESTO DEVANT D'EXPAL!!! Que tanquin i es dediquin a fabricar
prótesis!
El secretaro General de l'ONU es a Birmania on li han ensenyat lo
boniques que són les cuatre tendes de campanya blaves que han possat
per uns pocs dels afectats pel dessastre; mentre, uns dos milions més
encara esperen l'ajuda! Perqué els americans, que tant els hi agrada
exportar la democràcia, no fan fóra aquesta Junta militar? No hi ha
petroli a Birmania....ahhhh era aixó!
A Xina segueix la solidaritat popular amb els afectats; menys mal que
aquesta paraula "solidaritat", funciona! Un camperol a Xina té un sou
7 vegades més baix que el que viu a alguna capital o vora la mar.
A Italia ser de un altre país i buscar el camí de Roma és ara delicte!
De sis mesos a quatre anys de presó! Quan els cremaran, sr.
Berlusconi? (No sé, pero em recorda altres històries).
A París diuen que han agafat al número 1. Sempre agafen el número 1 i
aquesta vegada, en una operació tant secreta i important, hi havien
preparades 3 unitats móvils de TVE. aiii...ai.... qué important que
és  la foto!


Josep"

Una cosa llarga i dura que no té títol

Començàvem a sortir de l'ou. D'aquella capseta més negra que blanca, plena d'hàbits i de sotanes. Recordem sí. París ens enlluernava. Devia ser llavors que vaig començar a fumar els primers cigarrets. Els porros no encara. Ara no uso cap de les dues coses, mastego xiclets que em fan sortir llagues a la boca. La rentadora no dona voltes perquè no l'he engegada, i estic a punt d'anar-me'n al llit sense saber què és que havia de continuar avui. El racionament de la benzina? La manca de correu i de transports? Les vagues? Ja passa de mitja nit i continuo en la ignorància. Tampoc no sabia si els guaites formaven part del cens electoral del Departament d'Interior, sort que la Serpentina m'ho ha explicat. No puc fiar-me dels sindicats, de cap. De l'administració encara menys. No sabeu de què va? No us preocupeu, no cal, es resumeix en dos, com tot: 1) Per conservar la cadira ens oblidem dels preceptes més bàsics de l'honestedat i la moral 2) Aquests preceptes continuen existint i, diguin el que diguin, hi ha gent disposada a defensar-los. No sé si un altre món és possible, però la utopia encara es vàlida, com llavors, fa quaranta anys, quan començàvem a sortir de l'ou i Paris ens enlluernava.

Quan encara quedava una mica de llum he sortir a passejar i he descobert que a l'atzavara li ha sortit una cosa llarga i dura que mai no havia vist. No, avui tampoc no m'he fumat cap porro. Ara és de nit, més de mitjanit, ara, de fet, ja és demà i la Susa no ens ha explicat què havia d'haver continuat.

La rentadora no dona voltes perquè no l'he engegada.

counterwebkit2008

De la filharmònica i altres coses que passen pel cap quan una seu al sofà de casa una tarda qualsevol

A Berlín la filharmònica s'està cremant.

Són dos quarts de set de la tarda i serè sota el pont de prop de Saragossa. Vint-i-cinc graus a les Borges i tampoc no plou, però ho ha fet i força aquests dies passats. Amposta ha dit que no. La margarida encara té pètals. El Conseller des de l'hospital virtual arranca el sí i els de les rodalies del pont tornen al no. Madrid, com altres vegades, juga a la puta i la ramoneta Ningú no va fer cas al Raimon i la pluja, que no té escola, ha aparegut en el moment menys políticament correcte. Una mica abans i no hagués calgut muntar tinglados de decrets i trasvassaments. Una mica més tard, i hagués trobat l'obra acabada. A l'abril cada gota val per mil i al maig cada dia un raig. I com que tenim aigua però potser els de Barcelona no en tenen prou, hem de tornar a desfullar la margarida. M'entretinc mirant les voltes de la rentadora. Ara s'atura i l'aigua se'n va. On anirà? El doctor Aguadé a les seves memòries explica com els primers anys de la guerra la família es va traslladar al mas. No els arriba el menjar i van plantar tota mena de verdures. Com que no tenien gaire aigua aprofitaven la de rentar per regar l'hort. Potser està bé que la pluja no hagi anat a escola. Igual, tal vegada ... qui sap si això ens ajudarà a pensar? O potser no.

Persèpolis. el va recomanar un dia la Meiga i ara, casualment, el tic damunt la taula:

- Si els pels són tant excitants com diuen vostés, ja pot començar a depilar-se el bigoti - li estampa el pare de la protagonista, en un moment determinat, a una mestra integrista. Ja, ja sé que això no té res a veure amb l'aigua, però tal volta sí amb la necessitat de pensar. O potser no.

I a mi que m'agraden els calbs ..... Això no té res a veure amb la necessitat de pensar, però té molt a veure amb els pels. L'Anxo dels anys setanta està bé, però l'Anxo de Punta Raisi està genial. Els homes que més estimo són calbs. L'Enric es deixa créixer la barba potser per compensar el que ja no surt al cap. M'agrada l'Enric de la barba que em somriu des de la lleixa, a la darrera foto que ens va fer el Pep. M'encanta la calba del Dídac reflectida al carnet jove. Ara ja no li toca aquest carnet. Sóc mare d'un fill que ja no és jove i filla d'una mare que està preparant, a la flor de la vida, la festa dels vuitanta.

La filharmònica encara crema i el Pep diu que Costa de Lo Zíngaro té massa caiguda a la dreta. Això no té res a veure amb el pensament, ni amb els pels, ni amb les línies materno filials. Té a veure amb la fotografia que està de moda. Begirada ha obert passadissos i com que sóc tafanera m'hi he colat. He descobert espais on s'hi asseuen fotògrafs il·lustrats, no hi he anat per aprendre, només per cotillejar, les coses com siguin. Però hi he trobar, ves per on, alguns veïns. El món és petit, petit. De vegades comença i acaba traspassant el carrer de casa. Volta el món i torna born.

Avui també m'ha passat una altra cosa. Una persona darrerament m'havia fet arribar alguns documents interessants (per signar o no), sense dir-me hola què tal, m'ha enviat un correu explicant-me la seva vida. Un correu molt llarg. Això vol dir que encara li importo una mica. Això em fa sentir bé.

Són les set de la tarda. Com deu estar la filharmònica?

Historia de A Balbarda 57: Penúltima entrega

En el anterior capítulo nos encontramos a Victoria recién casada con José (el sobrino del tío Jesús), formando ya parte de A Balbarda.

En este episodio nos toca hablar de los años que siguieron: Los sesenta y los setenta…y aunque parezca un tópico subvencionado por la TVE1, hay que admitir que todo cuanto se pueda contar de esta época parecería plagiado de un episodio de “Cuéntame”:

Porque Victoria, al igual que la señora Alcántara, quiso en su momento montar una mercería en uno de los locales que la familia Millos tenía en alquiler. Pero en este caso José le dijo que para qué se iba a complicar la vida si ya tenía bastante trabajo en casa. Así que no hubo mercería, y el lugar conservó su categoría de tasca hasta el día de hoy.

Porque, igual que en la serie televisiva, José y Victoria fueron viendo como su niña, Uxía, iba pasando de ser aquella colegiala formal y asidua de la catequesis, a convertirse en una licenciada en filosofía, con un brillante currículum pero con unas ideas totalmente hippies, ateas, libertarias, dándoles sustos y disgustos con sus prácticas pioneras en vivir el amor sin papeles.

Porque aquí, como en la serie, había un Manolito Alcántara, sólo que de nombre Anxo, con su pandilla de amiguetes metidos en líos diversos propios de la edad: los castigos por andar a robar fruta en las huertas, la construcción de cabañas, las lesiones y esguinces tremendos durante los interminables partidos de fútbol, los simulacros de olimpiadas y las guerras entre pandillas rivales.

Porque también aquí había una entrañable anciana compartiendo espacio con la familia. No era la abuela, sino la tía Dolores, hermana del tío Jesús, ya muy mayor y aquejada progresivamente de demencia senil. Aunque a veces odiada por sus sobrinos por aquella manía que tenía de apagar la tele sin previo aviso, en lo mejor de la película, cuando aparecía un beso, y eso “los niños no lo podían ver”… Pero al mismo tiempo muy querida, por su alegría inocente, su sonrisa, la manera que tenía de pasar el tiempo haciendo sonar en sus manos una maraca sentada en su sofá, o regalando a quien quisiera oír poemas o coplas como aquella de : “ Que mala cara me pones, dime con quien te aconsejas. Algunas malas razones llegaron a tus orejas”…O aquella otra de: “Que bien te está el miriñaque adornadito de flores, ole morena, cuando lo pones”.

-






Y finalmente, porque también aquí no faltó en absoluto el trasfondo político. Trasfondo que a veces tomaba tintes costumbristas, como cada vez que la sufrida Victoria tenía que salir a buscar a José cuando se retrasaba con sus compadres en el bar. Porque siempre el ambiente se animaba con el puntito de unas “chiquitas” de vino país, y enseguida se pasaba de cantar ribeiranas y habaneras a gritar “¡¡Viva Stalin!!”… Y decididamente no estaban los tiempos para esas bromas y “aturuxos”.


Desgraciadamente ese trasfondo político también tomó sus tintes más crudos:

En agosto de 1975, Moncho Reboiras, vecino de este barrio de Teis donde está A Balbarda, sindicalista en los astilleros, militante de la UPG, cae abatido en un cerco policial sin precedentes en Ferrol. Un mes más tarde, el 27 de septiembre, Xosé Humberto Baena, licenciado en filosofía, activista del FRAP, vigués también, fue ejecutado por el régimen franquista, por un crimen que jamás se demostró que cometiera. Cayó él, y también Ángel Otaegui Echevarría, Ramón García Sanz, José Luis Bravo Solla y Juan Paredes Mano. 32 años después el Tribunal Constitucional dice que no tiene jurisdición para tratar causas anteriores a 1978, los Tribunales Europeos han contestado que sólo puede ocuparse de asuntos posteriores a la integración de España en Europa. La ley de Memoria Histórica se muestra insuficiente, y la hermana de Xose Humberto, “Piter” para quienes lo conocían más de cerca, duda que su caso sea resuelto en el Tribunal Internacional para los Derechos Humanos. Son cosas que la gentes de este barrio, de esta ciudad, y todas cuantas vivimos a un lado y otro de ese línea que cruza cerca de Zaragoza no deberíamos olvidar nunca.

(Continuará)

(Nota de traducción: un aturuxo es algo parecido a un irrintzi euskaldun).

counterwebkit2008

Trapezi 2008 - Reus

Des de dijous, Reus s'ha convertit en un enorme i polifacètic circ.

Encara no he pogut disfrutar-lo. El dia de la inauguració plovia i ens vam quedar a casa.

Ahir i avui, de moment feina. A la nit cansats. Ara potser serem capaços de marxar, potser una estona, potser no aguantarem gaire. Encara plou.

Tenia ganes de fer fotos. Els colors del trapezi sedueixen i provoquen les ganes d'un reportatge. Però encara no he sortit i segurament ho faré poc. No sé si tindré humor.


Ens fem vells ...... Sort que hi ha joves amb tots els ànims i les energies que ens falten.

Sort que es pot obrir, des de casa, apalancada al sofà, l'ordinador i el correu t'avisa que un contacte ha posat fotos noves.

Ara ja tinc un bon reportatge del trapezi de Reus per mostrar al blog. Gràcies Joan

counterwebkit2008

Cliqueu aquí sisplau.- KEMDEFER

Fent camí. O no

19 graus i sol al Camp de Tarragona. Bona temperatura per fer camí. Quatre roses agraeixen les pluges del cap de setmana. No regaré avui, perquè no cal. Demà si no plou potser sí. Regaré i ompliré la bassa. Acumulem aigua per als arbrers, no per sucar-nos nosaltres. Ha de pujar molt més la línia de mercuri per ficar-nos a la bassa. Mentre la música de fons és la d'un barco que s'atura a Barcelona, prenc un got d'aigua embotellada

Dos quarts de set de la tarda en línia amb un pont de prop de Saragossa. Una bona hora per caminar. Hi ha una claror suau i les gosses jeuen en algun racó. Segur que si els ensenyo les corretges oblidaran la mandra. Les botes no cal netejar-les, no es van enfangar gents el dissabte.

Dimarts i tretze per als supersticiosos i per als que no ho són tant. Una data políticament correcta des del punt de vista gregorià. El buda diu: ves què hi farem. I, sense deixar de somriure, tanca els ulls perquè no es vol sentir responsable ni de Birmània ni de Xina. Deu va fer el mateix quan Eva va desprendre el carnós fruit de la figuera. El dimoni encara no ha aconseguit atrapar la ballarina, allà a Tailàndia. Sense dimonis, a Torre Sans també és dimarts i tretze i com qualsevol dimarts, o bé com qualsevol tretze, seria perfecte sortir a passejar.

No tinc figues a casa, tampoc no en trobaré a les tendes, ni a la figuera abandona del camí de Maspujols, encara no ha arribat la temporada (cada cosa té el seu temps i les figues pel agost). Però això no és excusa, podria canviar-me les sabates i arribar-me fins a tocar l'arbre, o més enllà. Segur que els cirerers tenen cireres. Sempre hi ha algun arbre amb fruita, agafis el camí que agafis. Només cal posar-se les botes que no estan enfangades i sortir a caminar. Un dimarts i tretze de maig, a dos quarts de set de la tarda, amb 19 graus de temperatura i sol és un moment tant bo com qualsevol altre, més i tot, és un moment millor que molts altres.

Les gosses jeuen encara i em miren mandroses. A la tenda del poble potser ja han arribat les primeres cireres, i sinó, sempre ens quedaran les pomes. No em canviaré les sabates. Si per punyetera casualitat ho faig més tard, cap a les vuit de la tarda, ja us ho explicaré demà.

counterwebkit2008

Cap de setmana passat per aigua

De tant en tant, més de que hauríem, potser, ens comprem coses: Cotxes, motos, càmeres de fotos, ordinadors.... anoracs. Són totes aquelles coses que no tenen la majoria dels amics del Pep, allà a Indoxina.

De en tant, també, necessitem escapar-nos: Fugir dels cotxes, de les motos,de les hipoteques, dels bancs que cuiden els nostres estalvis,de les feines que ens permeten pagar les hipoteques ... escapar-nos, potser fins i tot, de nosaltres mateixos.

De tant en tant va bé tenir alguna excusa per fer les escapades, per exemple, que li volem regalar a algú un anorac. Aleshores aquest algú ens regala dues nits en un hotel d'Osca i d'aquesta manera ens acostem
al Barrabés i trobem un grifone de color vermell que li agrada i ens l'emportem posat, perquè plou. Plou sense deixar-nos respirar. I agafem el cotxe, aquest cotxe que segur que no poden tenir els amics del Pep, allà a la Indoxina, i fem via cap a Jaca, amb les motxilles i les sabates de caminar i els impermeables.

I cada cop plou més, carretera amunt (i avall). La boira s'instal·la entre l'exterior i nosaltres i el verd desapareix, les fotos ja no són possibles ni des de darrera el vidre, de la banda de l'acompanyant. La Guàrdia Civil, amb les llanternes, demana als vehicles una mica més de lentitud. Em semblen folklòrics ara, estampes d'anys endarrere que els Mossos malauradament, de vegades, ens fan enyorar. Ha valgut la pena el canvi? De què serveix la policia pròpia? De què serveix tenir res "propi" si no és per fer-nos més feliços? I no tenim respostes, gairebé ni preguntes.

El Leandre diu que no en té prou, vol saber més, té la impressió, diu, que se li escapen les claus. Jo, sincerament, no sé ni on són les claus. Allà al fons del mar, segons la cançó. Allà on han anat a parar totes aquelles coses, tota aquella gent d'aquell lloc que no puc ni escriure'n el nom si no el copio i que ben aviat oblidarem. Com oblidem les històries dels dracs, d'aquells dracs que es fan amics de les donzelles i de les marqueses que naveguen en algun mar d'Indoxina.

A Jaca plou. Plou tant que ni les botes, ni els impermeables, ni el grifone de color vermell comprat a Barrabés aconsegueixen guanyar les mandres i la falta de capacitat per a l'entusiasme. Ens hem fet grans i no sabem si són els cossos o els esperits els que s'han anat desgastant. El cas és que no hi ha valls trepitjades, ni ens apropem a cap bonica església romànica de les rodalies. Jaca, però, es una ciutat agradable, també sota la pluja, més agradable que Osca, com a mínim no l'han deixada deteriorar tant. A la catedral. Hi ha comunions, tot de nens i nenes a l'altar major, vestidets de festa. I la nau central embotida amb famílies disfressades que immortalitzen els moments amb les càmeres que s'han comprat gràcies als crèdits d'aquells bancs que tenen cura dels nostres estalvis. Damunt del cap de tots aquest petits que pensen probablement només amb els regals que rebran, el senyor a la creu, patint i patint..... Lluny els somriures dels budes de Cambodja.

No puedo cantar ni quiero a este Jesús del madero sinó al que anduvo en la mar. Però ni el de la creu, ni el de la mar, ni tampoc el somriure del d'Indoxina, ni el sense braç que encara és a l'habitació de baix, han evitat tantes coses, tanta gent que ha anat a petar al mar allà en aquell lloc que recordo el nom si no el copio i del que molt aviat me n'hauré oblidat. No, ni l'un ni l'altre ho van evitar, ni aquell exercit birmà que tant va saber intervenir contra els rebels.

Segur que hi ha diferència entre l'església catòlica, els monjos budistes i l'exercit birmà, el problema és saber interpretar les diferències. Al Leandre se li escapen les claus. Jo no sé on són, potser allà al fons del mar.

counterwebkit2008

Tinc tantes coses per dir!

Obro l'ordinador, clico en algun lloc del marge i apareix un full en blanc. Ara, que ja té les primeres taques me'l miro. Fa unes tres hores que volia arribar fins aquí. Abans era més fàcil, cada dia després de dinar, de manera automàtica, escrivia la meva entrada, el meu diari, bloc, blog, quadern de bitàcora ... Ara el temps s'escapa. Passa la tarda, les tardes, sense que trobi el moment per deixar anar totes aquestes coses (tantes!) que vull explicar.

Són les vuit del vespre. Estic tranquil·la. Puc prendre'm tot el temps que faci falta. Finalment sols: ell, el diari, i jo. Sense angunies. Sí, ara ja puc deixar anar totes aquelles coses (tantes!) que ahir o abans d'ahir volia explicar.

Començo fent una ullada als arxius de fotos recents. Les últimes de la petita caminada per la riera del poble. Puc parlar de la nena que anava en bicicleta o del noi que hi passejava a cavall. Són tantes les coses que tinc per dir!

El full en blanc és aquí, encara davant meu, i me'l miro. Les fotos són a punt per pujar. Res ni ningú no m'impedeix escriure qualsevol de les moltes coses (tantes!) que tinc a punt per dir.

counterwebkit2008

Hem salvat les barcasses

Doncs segons el meu "chivato" ja no plou a Phnom Phen. Forma part de les aventures dels viatges patir tempestes mentre el cotxe rellisca per camins no asfaltats. Fa sis anys, a Vietnam en una d'aquestes tempestes ens vam quedar aturats unes hores perquè un toll enorme d'aigua havia tallat la carretera. Recordo com el nostre xofer va desaparèixer una estona llarga i va tornar amb una pila d'ous dus. Els havia fet fer a la mestressa d'una casa de pagès, per si ens entrava gana mentre esperàvem. Són detalls que mai no s'obliden.

Nosaltres, avui, també hem fet una petita excursió. No ha plogut, ni de lluny, un dia seré amb molt de sol, un dia preciós per passejar pel Delta. Amb el Pablo i la Cèlia hem volgut dir adéu a les barcasses de l'Ebre. Sembla que molta gent ha tingut la mateixa pensada i, com aquell dia al Vietnam, ens hem trobat aturats damunt un camí sense asfaltar. Una vintena de cotxes davant nostre esperaven la barcassa. Feia calor i teníem set, s'acostava l'hora de dinar. Cap xofer ha anat a buscar ous dus, tampoc no calia, un bar proper feia "l'agost" amb tots els afectats per l'espera. Canyes i patates a dojo, també per a nosaltres, naturalment, servides amb molta amabilitat. Mentre fèiem la cervesa un xicotet ha entrat amb una caixa de peixet viu que tenia una pinta extraordinària. Alguns cotxes han deixat la cua i els seus ocupants han passat a les taules preparades per dinar. Això ha reduït els vehicles i hem passat abans del que comptàvem. Damunt la barcassa ens hem assabentat que quan el pont estigui construït el transbordador continuarà. Massa gent l'hagués trobat a faltar. Així doncs, aquest estiu tornarem a passar lo riu cap casa la Nuri, a menjar paella. Com la d'avui, boníssima. Hem tingut sort, hem arribat just a temps per ocupar l'última taula de quatre que quedava lliure.

A Phnom Phen encara no plou, tot i que està força nuvolat. A Les Landes fa molt bon temps, em sembla que ha fet sol tot el dia i és possible que el Peru s'hagi banyat, segurament ara ja dorm i el Pep també. La Miren pot ser que miri les estrelles, aquí també n'hi ha, les mateixes. Una nit tranquil·la i agradable de dissabte de pont de 1 de maig. Demà procurarem anar a caminar una estona.

counterwebkit2008

Ja torna a ser 1 de maig. Qui dia passa any empeny

Els papers diuen que és 1 de maig de 2008 a tot el món mundial i les agulles dels rellotges dels que són sota aquell pont de prop de Saragossa o bé a Reus, a París, a Londres, o a casa del Ricard, anuncien que ja és més del migdia. 35 graus de temperatura a Phnom Penh quan comença a caure la tarda.

De les assemblees clandestines de la Font de les Canyes i les corregudes davant dels grisos, a les discoteques de Cambodja, les passejades per la Ribagorça o les plàcides lectures de diaris a casa amb la finestra oberta per deixar entrar el bon temps primaveral i el só dels ocells barrejat amb el dels vehicles que passen carretera amunt o s'aturen a Cal Ciurana. No sé sí s'hi aturarà "esta_ahi", que és el pseudònim al Flickr de la M. Àfrica. No la conec de res aquesta dona, només sé que té família al Priorat i que de vegades hi va i que, quan passa per Les Borges, li agrada comprar coca en recapta. La M. Africa, que no conec de res, té una pàgina de Flickr molt, molt interessant. Fa temps que la vaig descobrir per casualitat i més d'un cop m'hi he passejat de puntetes. L'altre dia el meu hotmail em va avisar que algú havia escollit unes fotografies de "magenri" com "favoritas", era ella que havia descobert el meu àlbum de barraques de pedra seca. Pot semblar una fotesa, però em va posar contenta. De manera mecànica, obro cada dia les meves finestres. De vegades apareix una flor nova de gerani, o una mirada obliqua preciosa, o algú que s'ha fixat en unes fotos de barraques. Són aquestes petiteses que arriben per sorpresa les que em configuren la vida. Impactes directes als sentits com a medecina contra l'aletargament.

I torna a ser 1 maig. Encara és 1 de maig a tot el món mundial, segons els papers. Aquests papers gregorians que s'han acabat globalitzant. Un petit aletergament m'ha transmutat el temps i ja no és migdia sota el pont de Saragossa. 16.40 diuen els petits números de color blanc a la dreta de la finestra que em pauta l'escriptura. S'ha fet de nit a Phnom Penh i la temperatura ha baixat fins als 30. Només 18 a Reus i imagino que més o menys la mateixa damunt el meu cos, no ho sé, la finestra que em pauta l'escriptura capta , en temps real, el graus (celsius o fahrenheit) de Phnom Penh, però no té ni idea dels que hi ha a casa meva.

1 de maig, bon dia per llegir plàcidament el diari si no es té una cita en una discoteca de Phon Penh ni les muntanyes del Pirineu, a la Ribagorça, proposen una caminada. Dia del treball a tot el món mundial excepte a Amèrica del Nord. No ho sabia això, me n'he assabentat llegint "Público" que dedica més de la meitat de les pàgines a parlar d'aquesta "festa". Als diaris catalans el Barça ha passat per damunt de les reivindicacions socials i salarials i acapara les portades. No en faré més comentaris al respecte. Llegeixo doncs, avui que és 1 de maig, "Público". M'assabento que al país on van tenir lloc els fets que van donar origen a la diada no és la festa del treball, com si vulgues esborrar la seva "memòria històrica". Una memòria de crims que no s'acaba. Qui tingui ulls que miri, darrera les finestres dels McDonalds, o senzillament, obrint les pàgines d'un diari un 1 de maig qualsevol. Avui m'ha posat la carn de gallina la llibertat del senyor James Woodard, 27 anys empresonat per un crim que no va cometre. I en són 18 els casos demostrats de sentències judicials errònies, gràcies a les proves d'ADN. Quants n'hi ha que l'ADN no intervé i no són demostrables? Quants han rebut la injecció mortal sense que fossin culpables? Errors possiblement globalitzats com a resultat de la globalització dels sistemes de justícia d'un país que mai no ha volgut globalitzar el dia del Treball.

A Phnom Penh comença a ploure i la temperatura ha baixat fins als 25 graus. No sé quants graus tenim a Les Borges del Camp. Tinc la finestra oberta i m'arriba el cant dels ocells i el só dels cotxes que ja tornen d'algun poble del Priorat, potser, on han anat a passar la festa del primer de maig.

counterwebkit2008