dissabte, 3 de maig del 2008

Hem salvat les barcasses

Doncs segons el meu "chivato" ja no plou a Phnom Phen. Forma part de les aventures dels viatges patir tempestes mentre el cotxe rellisca per camins no asfaltats. Fa sis anys, a Vietnam en una d'aquestes tempestes ens vam quedar aturats unes hores perquè un toll enorme d'aigua havia tallat la carretera. Recordo com el nostre xofer va desaparèixer una estona llarga i va tornar amb una pila d'ous dus. Els havia fet fer a la mestressa d'una casa de pagès, per si ens entrava gana mentre esperàvem. Són detalls que mai no s'obliden.


Nosaltres, avui, també hem fet una petita excursió. No ha plogut, ni de lluny, un dia seré amb molt de sol, un dia preciós per passejar pel Delta. Amb el Pablo i la Cèlia hem volgut dir adéu a les barcasses de l'Ebre. Sembla que molta gent ha tingut la mateixa pensada i, com aquell dia al Vietnam, ens hem trobat aturats damunt un camí sense asfaltar. Una vintena de cotxes davant nostre esperaven la barcassa. Feia calor i teníem set, s'acostava l'hora de dinar. Cap xofer ha anat a buscar ous dus, tampoc no calia, un bar proper feia "l'agost" amb tots els afectats per l'espera. Canyes i patates a dojo, també per a nosaltres, naturalment, servides amb molta amabilitat. Mentre fèiem la cervesa un xicotet ha entrat amb una caixa de peixet viu que tenia una pinta extraordinària. Alguns cotxes han deixat la cua i els seus ocupants han passat a les taules preparades per dinar. Això ha reduït els vehicles i hem passat abans del que comptàvem. Damunt la barcassa ens hem assabentat que quan el pont estigui construït el transbordador continuarà. Massa gent l'hagués trobat a faltar. Així doncs, aquest estiu tornarem a passar lo riu cap casa la Nuri, a menjar paella. Com la d'avui, boníssima. Hem tingut sort, hem arribat just a temps per ocupar l'última taula de quatre que quedava lliure.

A Phnom Phen encara no plou, tot i que està força nuvolat. A Les Landes fa molt bon temps, em sembla que ha fet sol tot el dia i és possible que el Peru s'hagi banyat, segurament ara ja dorm i el Pep també. La Miren pot ser que miri les estrelles, aquí també n'hi ha, les mateixes. Una nit tranquil·la i agradable de dissabte de pont de 1 de maig. Demà procurarem anar a caminar una estona.

10 comentaris:

Josep ha dit...

Boniques fotos d'un lloc que recordo amb alegria. També la paella! hummmm.... sembla que m'arriba la flaira!.Quan hi anirem a pescar?

Anònim ha dit...

JA SOC AQUI! no soy Tarradellas, soy Susa,no os voy a contar todo solo que he tenido a parte de la familia, han sido las fiestas de San Marcos y me he liado como una persiana, pero ya no volvera a ocurrir.
Haciendo un repaso a los dias perdidos, el Pep continua en su tercera patria chica, continuo sin saber quien es !la serpentina! y he visto a un atractivo señor en la tele y que es Enric.

Magda ha dit...

Sí Susa, tot això ja ho sabem. Però el que no sabem és com i amb qui t'has liat .... a veure. Explica, explica.

La Serpentina és empordanesa, no sé si l'has arribat a coneixer mai. Està relacionada amb la pintura, jo tinc fotos d'una exposició que vam anar a veure que tu també hi eres ...

serpentina ha dit...

hola bonica, quants dies sense parlar, quina meravella aquest passeig en "barcassaipaella" que ens expliques...saps una cosa, no he anat mai en aquestes barcasses i pel que veig trigaré un temps a poder anar-hi, en canvi el Delta el recordo per ser el lloc on més tard m'he banyat, ho vaig fer a finals de novembre i de poc no agafo una calipandria;fa temps d'aixó però encara sóc atrevida, ahir em vaig banyar a la piscina del veí; he estat tot el cap de setmana fent de kangur del meu nebot etíop i la veritat és que la proposta de paella i banyada a la piscina que ahir ens vàren fer els amables veins, va ser providencial; aixó i, una embardissada pel bosc, cuatrecentes partides del joc de les parelles, pesigolles a la planta dels peus...deprés de sopar el pinxo va caure rodó al llit i una mica mès tard, nosaltres també...que ja no tenim edat!. A banda d'aquest agradable estrés les evolucions dels ancestres segueixen el seu curs...el meu pare es va recuperant poc a poc i aquesta vegada una mica més espantat, i el meu sogre estable dins la gravetat; nosaltres amb les qüotidianitats força alterades, però portant-ho, de moment, amb força equilibri...com deia una amiga meva "jodidos, pero contentos", també deia "no somos nadie i menos en camisón", dita que no cuadra amb el contexte, però que a mi sempre m'ha semblat una meravella...seguirem informant, sempre petons

Magda ha dit...

Hi ha estrelles a les Borges, les mateixes que a Agullana i a Ohanes. Les mateixes també que a Donosti. Allà el cel està una mica tapat. La Miren ja deu haver tornat de les Landes perquè sé que ha tret el cap per aquí.

Avui hem caminat, una mica menys del que volíem. No m'he recordat de carregar la bateria de la màquina i m'ha sabut greu. Hi havia unes bones vistes del Montsant i moltes floretes de colors.

Quan miro per aquesta finestra us trobo. Saber de vosaltres m'encanta, no puc fer-hi més, em fa sentir més viva. M'agraden els relats de la Serpentina, m'encanta com explica les petites aventures cotidianes i la seva sana ironia. La veig amb el Miquel darrera el petit etíop i em fa somriure.

La Pepa ha vingut a mirar, diu que no se sent inspirada, no té masses ganes d'escriure, però hi és, us saludo en nom d'ella.

Saber que la Miren ha tret el nas m'agrada molt, molt. Una abraçada molt forta per la meva estimada marquesa de l'Urumea.

És que sóc un xafardera de nassos i en definitiva si explico és només per aconseguir que expliqueu ... vull xafarderies i saber amb qui s'enrrolla la Susa per San Marcos.

Perquè, amb camisó no som ningú i sense, poca cosa, però com deia un altre amic, vosaltres potser no sereu ningú però jo sí, un borratxo ( i anava cap a la nevera a buscar una cervesa) l'enyoro, l'enyorem al Tomi.

Ep Dolors... que hi ets? Saps que t'estimo?

Bé, no em posaré més idiota ... me'n vaig a dormir (sense camisó, per si de cas)

Anònim ha dit...

Pues yo aunque me vaya a dormir sin camison no pasa nada, peor para mi.
Por aqui viene la Sara clavandome las uñas, no se que quiere, le doy un grito porque sino no me hace caso.
Me acuerdo de la visita al Ampurda, no recuerdo caras, no tengo tanta memoria como tu Magda.
Liarme liarme me lio yo sola, porque el" ganao" aqui esta pero que muy mal, han estado aqui Paqui yArgi y yo que soy muy completa les he dedicado un poquito de tiempo.
Voy a cenar un poquito pues estoy muy cansada, he estado toda la tarde de trasplante de macetas y he acavado hace muy poco.
Mañana tengo guardia hasta el miercoles si no me lio.

Anònim ha dit...

la anonima soy yo como habreis adivinado, se me olvido poner mi nombre

Dolors ha dit...

si Magda hi soc cada dia, jo tambe t'estimo i anyoru al Tomi. Com la Pepa no estic inspirada per escriure.

Anònim ha dit...

Yo hace días que sólo quería decir que !Que lástima! que Celia tenga en la foto los ojos cubiertos con unas gafas de sol, porque cuando veo o recuerdo a Celia siento su mirada en un día caluroso de este último mes de Julio en el rafall de la casa de Torre Sans.Recuerdo unos ojos preciosos, imposible decir que color tenían, pero a mí cuando los recuerdo me parece que tenían agua mucha agua por eso cuando he visto a Celia en la foto he visto sus ojos, Celia: tienes unos ojos preciosos (la de veces que te lo han debido de decir) es igual, te recuerdo y eso quería decir el domingo cuando leí la excursión por el Delta, pero el domingo yo no tenía muy buen día y al asomarme hoy y leer el resto de comentarios no puedo dejar de añadir a parte de lo de los ojos de Celia que yo también añoro a Tomy es imposible no decirlo con tan sólo oír o leer su nombre.Onloin.

Magda ha dit...

Onloin, anónimo maitea. He llegado aquí con la idea de hacer otra entrada. No tengo ni idea de lo que voy a decir, es tarde, pero escribir me relaja, necesito hacerlo, aunque no sea a diario. Lo necesito como el sueño o quizá mejor como el cigarrillo que no tengo. Puedo prescindir de escribir, pero es una putada. Puedo prescindir de fumar, pero me duele, aunque sé que debo pasar por este dolor, que es necesario. Puedo prescindir de escribir , pero me duele y no tengo ninguna necesidad de pasar por este dolor. Dolores pequeños, pero dolores al fin y al cabo, como otros muchos del dia a dia, esos que nos llevan a no tener un buen dia, como tu domingo, anónimo maitea. Por eso, por estar aquí, después de tus "domingos", por tus reuerdos compartidos, y por tantas otras cosas, antes de hacer otra entrada no puedo pasar de dejar un comentario para cerrar esta diciendo: MAITE ZAITUT.