Avui quan he arribat a casa la rentadora ja no donava voltes. Si una rentadora es posa en marxa abans d'anar cap a la feina i al tornar ja no dona voltes deu ser que treballo massa. Reivindicació per avui: les jornades laborals no haurien de superar la durada d'un programa de rentadora. O bé si sembla massa de dos programes de rentadores, puc cedir fins a tres, però d'aquí no passo.
Aquest matí quan he sortit de casa ja s'havia fet de dia, estava una mica nuvolat i la cosa llarga i dura continuava al bell mig de l'atzavara. A l'hivern, quan surto de casa, és tant fosc que de vegades em fa por que encara no hagin posat la carretera i al obrir la porta caigui de pet a la profunditat dels inferns. Fosc o clar, estiu o hivern, als matins, quan surto de casa, cap dels comerços del veïnat no és obert. I em torno nena de Begirada dirigint la mirada cap a la tenda de la Tere.
Ahir vaig tornar a agafar el llit més tard del que em demana el meu cos feixuc. No hi fa res, perquè em va agradar passejar per Tarragona durant aquelles hores que la Marta anomena capvespre. I em va agradar fer-ho amb la Cèlia. De tant en tant es bo, just i necessari diria jo, que dues dones s'agafin la mà, es mirin els ulls i es facin confidències. Vam passar per la Caixa de Tarragona. I vaig tornar a ser nena Begirada cap al Jordi Llorens i també cap al Pep, una mica de retruc, envejant terriblement poder fugir, de tant
en tant, cap a llocs ben diferents, cultures i mirades més netes que les que dia a dia ens defineixen les arrugues.
Ahir, quan vaig ser a casa, una mica més tard que altres dies, vaig obrir, com sempre, la porteta virtual de la meva bústia. Si diu: "Té missatges" m'agrada. A la bústia real, la que dona a la carretera que cada matí està posada, només hi trobo missives de la caixa i normalment no són per convidar-me a les exposicions del Jordi Llorens.
Les fotos d'avui les vaig trobar ahir a la meva bústia virtual i em van encantar, com que era tard no vaig tenir temps de portar-les aquí. Ho faig avui, ara que la rentadora ja no dona voltes. Volia parlar de d'Empordà, de les emocions, dels descobriments, dels records .... ja fa més de vint anys que no hi sóc. Vaig arribar-hi l'estiu del 77, per passar les vacances, i m'hi vaig estar fins el 84. No recordo quin any va arribar la Serpentina. El 79? El 80? Ella s'ha tornat empordanesa de socarrel. Aquestes són les seves fotos. Em xivo una mica i us explico que aquests cels són els que veu de casa seva i que en una de les fotos hi ha un trosset de la seva terrassa. També que m'ha descrit de quina manera li arriben les imatges celestials perquè pugui captar-les .... No, no repetiré les seves paraules, li deixo a punt perquè ho faci en el primer comentari.
5 comentaris:
la meva fascinació pels cels de l'Empordà i la seva lluminositat ve del el primer dia que vaig posar els peus en aquesta terra, com d'altres,màgica.L'Empordà és un filet de terra agrícola de raïms i oliveres,menhirs (o pedres dretes) i dolmens, acotxada per les muntanyes frontereres (les Alberes) i el Mar... el reste és farciment. A casa estem a prop de la frontera, massa lluny del mar pel meu gust;però tenim el privilegi de poder contemplar tota la serralada de les alberes fins al mar, un increible "sky line"... però el que os volia explicar és que quan es pon el dia i el vent del nord li fot, sorgeixen aquests núvols desde les muntanyes darrera la casa i es queden en suspensos sobre la plana, devant mateix dels meus ulls, és autènticament un regal...venen així, com OVNIS fins perdre's a la nit... sempre que puc els fotografio, be sempre que puc, no treballo, tinc la càmara a punt etc...Havieu jugat mai de petits a endevinar formes en els núvols?, aquest és un bon exercici d'abstracció! Magda, m'apunto a la jornada laboral relacionada amb la rentadora...Petons
Primera pregunta...i obligada!: quan temps dura la teva rentadora donant voltes? Es que així potser podriem saber la jornada laboral que reivindiques!(la meva hora o hora i midja, segons els programillo).
Segona pregunta: de veritat són nuvols o són extraterrestres que es colen per la frontera amb aixó del Shengen?
Tercera i no és una pregunta: jo també m'apunto a passeijar per les rambles de Tarragona, agafats de la mà i fent-la petar una estona o bé assolin llargs silencis per deixar que parlin els esperits.(els de Cambodia, els de Figueres i els de on sigui!)
I si ho deixem en hora i quart, que multiplicat per tres fa .... amb els 20 minuts per esmorzar, quatre hores màxim des que surto fins que torno a casa.
Estic fent un “collage” dels avis de la residencia (les cares) superposades al temple de Mayapan (Mérida de Mèxic).Em sembla que aconseguiré que quedi presentable.
animu Dolors! Ja tinc ganes de veurel.
Publica un comentari a l'entrada