dimarts, 20 de maig del 2008

De la filharmònica i altres coses que passen pel cap quan una seu al sofà de casa una tarda qualsevol


A Berlín la filharmònica s'està cremant.


Són dos quarts de set de la tarda i serè sota el pont de prop de Saragossa. Vint-i-cinc graus a les Borges i tampoc no plou, però ho ha fet i força aquests dies passats. Amposta ha dit que no. La margarida encara té pètals. El Conseller des de l'hospital virtual arranca el sí i els de les rodalies del pont tornen al no. Madrid, com altres vegades, juga a la puta i la ramoneta Ningú no va fer cas al Raimon i la pluja, que no té escola, ha aparegut en el moment menys políticament correcte. Una mica abans i no hagués calgut muntar tinglados de decrets i trasvassaments. Una mica més tard, i hagués trobat l'obra acabada. A l'abril cada gota val per mil i al maig cada dia un raig. I com que tenim aigua però potser els de Barcelona no en tenen prou, hem de tornar a desfullar la margarida. M'entretinc mirant les voltes de la rentadora. Ara s'atura i l'aigua se'n va. On anirà? El doctor Aguadé a les seves memòries explica com els primers anys de la guerra la família es va traslladar al mas. No els arriba el menjar i van plantar tota mena de verdures. Com que no tenien gaire aigua aprofitaven la de rentar per regar l'hort. Potser està bé que la pluja no hagi anat a escola. Igual, tal vegada ... qui sap si això ens ajudarà a pensar? O potser no.


Persèpolis. el va recomanar un dia la Meiga i ara, casualment, el tic damunt la taula:

- Si els pels són tant excitants com diuen vostés, ja pot començar a depilar-se el bigoti - li estampa el pare de la protagonista, en un moment determinat, a una mestra integrista. Ja, ja sé que això no té res a veure amb l'aigua, però tal volta sí amb la necessitat de pensar. O potser no.


I a mi que m'agraden els calbs ..... Això no té res a veure amb la necessitat de pensar, però té molt a veure amb els pels. L'Anxo dels anys setanta està bé, però l'Anxo de Punta Raisi està genial. Els homes que més estimo són calbs. L'Enric es deixa créixer la barba potser per compensar el que ja no surt al cap. M'agrada l'Enric de la barba que em somriu des de la lleixa, a la darrera foto que ens va fer el Pep. M'encanta la calba del Dídac reflectida al carnet jove. Ara ja no li toca aquest carnet. Sóc mare d'un fill que ja no és jove i filla d'una mare que està preparant, a la flor de la vida, la festa dels vuitanta.


La filharmònica encara crema i el Pep diu que Costa de Lo Zíngaro té massa caiguda a la dreta. Això no té res a veure amb el pensament, ni amb els pels, ni amb les línies materno filials. Té a veure amb la fotografia que està de moda. Begirada ha obert passadissos i com que sóc tafanera m'hi he colat. He descobert espais on s'hi asseuen fotògrafs il·lustrats, no hi he anat per aprendre, només per cotillejar, les coses com siguin. Però hi he trobar, ves per on, alguns veïns. El món és petit, petit. De vegades comença i acaba traspassant el carrer de casa. Volta el món i torna born.


Avui també m'ha passat una altra cosa. Una persona darrerament m'havia fet arribar alguns documents interessants (per signar o no), sense dir-me hola què tal, m'ha enviat un correu explicant-me la seva vida. Un correu molt llarg. Això vol dir que encara li importo una mica. Això em fa sentir bé.


Són les set de la tarda. Com deu estar la filharmònica?

9 comentaris:

Josep ha dit...

La filarmónica encara crema, pero...no patiu, no s'ensorarà com les cases birmanes ni agafarà a ningú dins!.
Com va la rentadora? Encara dona voltes? uiiii.....tas fumat un porro? Vigila no et maregis! jejejej Jo havía llegit a no se ón que algunes dones seien sobre la rentadora (suposso que per alló de la vibració), pero aixó de quedar-se'n mirant com volta...hummmm.. em sembla més perillós!
Aquí, Donostia, també fa un rujat cada dia però és bonic veure com quan tot és mollat, surt el sol...en fí, coses que no tenen importància, pero m'agradan, com mirar la rentadora donar voltes!.

Dolors ha dit...

Avui s'ha mort una avia a la residencia i la seva neta ens ha fet aquest escrit, el vull compartir amb vosaltres.
Terrassa, Ca n’Arnaus. Maig 2008.


La vida es llarga i al mateix temps molt curta.
Ets un infant i tothom et vol acaronar i ensenyar coses.
Creixes,aprens i ensenyes; ets i fas feliç, estimes i t’estimen, t’enfades, lluites, reposes i segueixes creixent.
El teu cor es fa gran i s’omple d’experiències, de satisfaccions i de tristeses. Ets una persona.
Però arriba un dia que et sembla que ja no vals, que no ets rés, el teu cos ja no et respon com quan eres jove.
Poc a poc et vas apagant i torna a sortir aquell nen que no sap gairebé res però ara ja ningú t’ensenya el que has de fer : no es necessari. Et quedes sol amb tots aquells records d’una vida que has viscut amb entusiasme i que s’esfuma mentre els demès passen per el teu voltant...
“ Ja no ens coneix” diu la gent, però en aquets petits i llargs moments de lucidesa que tens un dia i un altre dia i molts d’altres d’interminables,recordes aquells que fan que la teva existència sigui digne. Que no et fan avergonyir si no saps valdre’t per tu mateix, que et coneixen, que t’estimen, que t’ajuden, que estan al teu costat i que t’acaronen com quan eres un infant.
Per això amb la necessitat de reposar ja per sempre,us abraçaria i m’emportaria un trosset de cada una de vosaltres per no oblidar mai els que han esta amb mi i m’han acompanyat fins el final.

Un petó.
Adela Corominas.

Magda ha dit...

Amb les llagrimes als ulls, Dolors, després de llegir l'escrit que comparteixes amb nosaltres. Felicitats, heu d'estar molt orgullosos. Us ho merexeu. M'ha fet posar la carn de gallina. Quin extraordinari document! Gràcies amiga per deixar-nos ser un trocet de tu i viure la teva emoció. Un petó molt fort que vull fer extensiu a les persones que han fet possible aquesta carta i a tots aquells que dia a dia amanyagueu i feu que es sentin estimats

Anònim ha dit...

Hoy dia 20 de mayo hace 40 años que en Francia se racionaba la gasolina, no habia correo ,ni trenes, ni aviones ,ni metro.Diez millones de huelguistas. Os acordais?. continuara mañana.
En Ohanes llueve ,hace frio ,estoy a punto de volver a encender la calefaccion.
Molt maco Dolors

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

Con la piel de gallina y los ojos llenos de lágrimas, que no dejo salir, te doy las gracias Dolors. Pienso mucho en ese tema desde hace tiempo y el escrito aún me va a dar más que pensar.

Por cierto, BUENÍSIMO el helado en la heladeria La Parma -o algo así- situada en Via Madalenna, ROMA, el sábado pasado.
Ha sido un viaje relámpago, pero estupendo.
Un abrazo comunitario. Supongo que no es pensábais que ya no os leo. Lo hago.
Sepentina estoy muy contenta de leerte.
Os pido disculpas por mi silencio. No sé qué os puedo decir al respecto. Así es la cosa

Josep ha dit...

Qué bonic, qué fort i que dur, Dolors! Gracies.

serpentina ha dit...

que lúcida la carta de la neta; la meva reflexió és que justament aixó, és el que val la pena conservar, la mirada infantil, la curiositat juganera;no voler ser joves (que ja no som i quina feinada d'altra banda!) però ser una mica nens, com varem ser i com tornarem a ser, és infinitament més interessant. Bona nit a tot.hom

meiga ha dit...

Un abrazo más para tí , Dolors