Encara queden els olors, els sabors, la música, el so de les paraules i de les rialles, els colors del foc, dels cabells, dels ulls, els somriures, les abraçades ... Encara queda. Passa cada any, des d'en fa sis. És doncs, ha estat, la setena. Totes diferents, totes similars. Alguns han vingut sempre, altres no hi eren aquest any, hi ha qui s'ha estrenat.
Estic tant bé, tant bé, tant bé, que estic com a casa, va dir la Susa. Jo també estava com a casa, tant bé, tant bé, tant bé, que semblava que casa fos una altra cosa, més plena, més viva, més rica. Una riquesa que no es podia endur cap lladre. Que entri qui vulgui, les portes ben obertes. Que entri qui vulgui que no ens robarà res. Participarà si vol de la nostra riquesa. Li regalarem somriures.
Passa cada any, abans, deia la Susa, estava nerviosa perquè anava a la calçotada de Les Borges. De les Borges del Camp, li xiva algú. De les Borges del Camp, rectifica ella. I jo que ho comparteixo, abans estava neguitosa, pendent de si tots tenien el que els corresponia, si faltava no sé què a la taula o a les brases. Ara, com a casa, relaxada. I és que no em podia neguitejar perquè, com a casa, però mimada i cuidada com una reina.
Arriba divendres, arriben les senyores. I es posen a la cuina, i paren la taula, i riuen i s'expliquen, entre mirades d'amistat durant tot el sopar. I surt d'un embolcall de color verd una roba beix i marró. Un teixit de les Alpujarras que estenem l'Enric i jo, meravellats. Una cortina que col·locarem per tenir cada dia la bellesa i l'encant de les Alpujarras, l'amistat de la Susa i la Mari Tere, tant lluny, tant a prop. I encetem el vi de la Lola, Oh mi Lola. T'he dit alguna vegada que t'estimo molt? I la Dolors deixa la bosseta amb les xapes de xampany, com sempre. Només són unes xapes. Són més que unes xapes, són la prova que quan la Dolors obra una botella (i quan la Dolors obra una botella, sol ser una botella de xampany) es recorda de nosaltres. Dolors és Terrassa, la Terrassa viva. La meva ciutat natal, la meva adolescència, els meus records més forts. Dolors és molts d'aquests records. I la Patri, més jove, però com una més de nosaltres i la Tere, estrenada, feliç, complaguda. És la casa més maca que he vist. Mare, diu la Tere per telèfona a una senyora que no coneixem de res, sóc a la casa més maca que he vist mai. I la veu de la mare passa de les mans de la Tere a les mans de l'Enric, i l'Enric li explica com es fa la salsa de calçots, com si es coneguessin de tota la vida. I renten els plats, les senyores, i endrecen la cuina. De què vam parlar la nit de divendres? No ho sé, coses serioses i coses trivials, segur. Però vam parlar molt, per entendre'ns, perquè no podia ser d'una altra manera.
Arriba dissabte, i es lleven aviat les senyores, i saben el que han de fer, de cada any, com a casa. I jo que quan penso que potser falta ... no algú ja ho ha pensat, ja ho té a punt. Puc estar relaxada, iniciar la sessió de fotos, rebre els que no són convidats, tots els que van arribant, tots els que venen, també, a casa seva. O benvinguts, passeu, passeu.
El Leandre i la Montse, dels primers. La Montse, que s'estrena, que te ganes de ser-hi, que tenim ganes que hi sigui. La Montse, que oblidarà la panxa, les estones que pugui, que menjarà calçots, com la primera. La Montse que es posa dempeus per anunciar que deixa de ser l'espieta. La Montse, ai, no, la baronessa, em sembla, de Girona, crec. Pendents quedem dels comentaris per veure finalment quin serà el seu títol. Quina mania de posar títols, i al damunt nobiliaris, qui ens ha vist i qui ens veu! Ai si Robespierre aixequés el cap sense cos.
El Leandre i la Montse, amb sabor a flamenc de qualitat, amb olor a jazz egarenc. "En tierra de nadie soy libre, como son los sueños". D'Callaos, que tots ens hem descarregat alguna vegada desde su balcón, ara en format acariciable. Fotos, imatges, sons extrets pel Josep Maria Farràs, també en format acariciable. De nou em perdré el pícnic aquest any, no es pot ser a tot arreu. De nou serà una mica com si hi fos, una avançada va arribar dissabte. Sona a Torre Sans la trompeta del Farràs, records de la meva Egara, dolça nostàlgia. Com a casa.
Com a casa, amb el Vicenç i la Mercè. Records de fa molts anys i records de no en fa tants. El Vicenç, aquell i aquest number one que sap estar on calgui, sempre que calgui. Actor excel·lent, millor company. Amic directe, amic de l'amic. Te lo juro yo, la volem cantar, però no en recordem la lletra. Encara que no la cantem ell és present, el Tomi hi era, amb tota la força, amb tota l'energia que ens va trametre, que encara ens tramet. El Tomi l'amic, sempre, sempre. Sí el Tomi mai no deixarà de ser-hi. I la Mercè, que encara conec poc, que m'és tot hi així, molt propera. Fins que va caure la tarde hi van ser. Com tothom. Fins que ja fresquejava i la Mercè era una bonica silueta confosa en el roig i negre del cel, cap on mirava, allà damunt la bassa. Provocació, invitació, d'una foto que molts no vam poder deixar d'intentar.
I amb el Raul, sempre al peu del canó (volant del cotxe, graella de calçots) va arribar la Pepa. No li vaig dir com era d'important per a mi que hi fos. Potser hi havia massa gent, ens falta temps. Amb la Pepa sempre ens falta temps. Perquè la Pepa és d'aquelles persones amb les que s'ha de seure una estona. Perquè la Pepa és d'aquelles persones a qui pots dir, a qui vols dir, de qui pots escoltar, de qui vols escoltar, tantes coses. Trobo a faltar els tallats diaris compartits amb la Pepa (por arriba o por abajo) una expressió que només entendrà ella, però en tinc prou, hi ha coses que en tinc prou si ho sap, si ho entén la Pepa. No li vaig dir com era d'important que hi fos, que compartís. Com era d'important poder veure el seu somriure. El seu intent de ballar una sevillana al ritme del Sisa magistralment interpretat pel Leandre. Oh senyor botiguer. Sisa, tant actual. Pepa fantàstica, també el dissabte, 14 de març, el dia en què la Pepa recorda, de manera especial, aquell àngel que durant molts anys va tenir a prop. Un àngel que potser li va dir pssss, a la seva història d'una pastanaga. Potser millor deixar-ho així. Li respectem. Et prometo un tallat aviat, Pepa, ja sigui por arriba o por abajo.
I amb el Raül i la Pepa, la mare, que no se'n perd una. Cada dia més jove. La mare, que és feliç perquè jo sóc feliç (madres sólo hay una y a ti te encontré en la calle)
I amb l'Arxi i la Paqui, vells amics, vells companys que donen notes de color i alegria molt especial a les calçotades, any a any, mai no han fallat, va arribar el Pepe. Ostres, què és el Pepe? Va dir el Josep quan el va descobrir al flikr. Er mismo. El Pepe de les Alpujarras. Aquell que tant estima la seva terra i tant ens la va fer estimar l'estiu passat, quan érem a Ohanes. Salut Pepe. Benvingut, casa nostra és i serà casa teva, com casa teva va ser casa nostra, si és que hi ha cases d'algú.
I amb la Núria va arribar l'Anna. Sí, l'Anna. Va obrir la porta, va caminar, va somriure, va saludar tothom, va fer el vermut i va menjar calçots i carn, i va riure I VA CANTAR. L'Anna, fins al final també, quan fresquejava. Se'n va anar cansada "de cantar". Fa ben poc que es cansava només d'obrir els ulls. Marxo contenta, va dir. Marxo cansada de cantar. I tots els altres, tots els que l'estimem, tots els que hi érem, vam sentir que aquella calçotada valia la pena, encara que només fos per poder escoltar aquestes paraules.
I la Cèlia i el Pablo. I el Ramon, la Liliana i l'Etnia i ..... Podria dir tantes coses d'aquesta gent, dels meus amics d'aquí, de la meva terra d'acollida. Hi van ser per primera vegada. Per a mi un símbol de fusió Terrassa – Les Borges. Una fusió harmònica, una funció enriquidora. La Cèlia, el Pablo, el Ramon, la Liliana, l'Etnia. Un símbol important en el meu caminar per la vida. Podria dir tantes coses d'aquesta gent.
Podria dir tantes coses. No he acabat, queda molts sentiments, queda molta pantalla per omplir, però és hora de sopar, l'Enric deu tenir gana. L'Enric! Quina paciència! Ha arribat fa més una hora, just quan començava aquest escrit, només és una estona, li he dit, vull fer la crònica de la calçotada. Quina paciència, l'Enric ( ha hagut de planxar ell la camisa que necessita demà). Quina paciència qui llegeixi fins aquí .. Però, és que podria dir tantes coses encara. Acabo. Queda un vídeo preciós del Leandre. Les fotos de la Dolors, de la Lola i les meves al flikr. Queda tot un farcell ple d'olors, de sabors, de colors ... Un farcell d'amistats que no tanco, que aniré omplint dia a dia i que tornarà a ser viu d'aquí un any en la propera calçotada.
Queda ... podria dir tantes coses encara, però acabo.
Estic tant bé, tant bé, tant bé, que estic com a casa, va dir la Susa. Jo també estava com a casa, tant bé, tant bé, tant bé, que semblava que casa fos una altra cosa, més plena, més viva, més rica. Una riquesa que no es podia endur cap lladre. Que entri qui vulgui, les portes ben obertes. Que entri qui vulgui que no ens robarà res. Participarà si vol de la nostra riquesa. Li regalarem somriures.
Passa cada any, abans, deia la Susa, estava nerviosa perquè anava a la calçotada de Les Borges. De les Borges del Camp, li xiva algú. De les Borges del Camp, rectifica ella. I jo que ho comparteixo, abans estava neguitosa, pendent de si tots tenien el que els corresponia, si faltava no sé què a la taula o a les brases. Ara, com a casa, relaxada. I és que no em podia neguitejar perquè, com a casa, però mimada i cuidada com una reina.
Arriba divendres, arriben les senyores. I es posen a la cuina, i paren la taula, i riuen i s'expliquen, entre mirades d'amistat durant tot el sopar. I surt d'un embolcall de color verd una roba beix i marró. Un teixit de les Alpujarras que estenem l'Enric i jo, meravellats. Una cortina que col·locarem per tenir cada dia la bellesa i l'encant de les Alpujarras, l'amistat de la Susa i la Mari Tere, tant lluny, tant a prop. I encetem el vi de la Lola, Oh mi Lola. T'he dit alguna vegada que t'estimo molt? I la Dolors deixa la bosseta amb les xapes de xampany, com sempre. Només són unes xapes. Són més que unes xapes, són la prova que quan la Dolors obra una botella (i quan la Dolors obra una botella, sol ser una botella de xampany) es recorda de nosaltres. Dolors és Terrassa, la Terrassa viva. La meva ciutat natal, la meva adolescència, els meus records més forts. Dolors és molts d'aquests records. I la Patri, més jove, però com una més de nosaltres i la Tere, estrenada, feliç, complaguda. És la casa més maca que he vist. Mare, diu la Tere per telèfona a una senyora que no coneixem de res, sóc a la casa més maca que he vist mai. I la veu de la mare passa de les mans de la Tere a les mans de l'Enric, i l'Enric li explica com es fa la salsa de calçots, com si es coneguessin de tota la vida. I renten els plats, les senyores, i endrecen la cuina. De què vam parlar la nit de divendres? No ho sé, coses serioses i coses trivials, segur. Però vam parlar molt, per entendre'ns, perquè no podia ser d'una altra manera.
Arriba dissabte, i es lleven aviat les senyores, i saben el que han de fer, de cada any, com a casa. I jo que quan penso que potser falta ... no algú ja ho ha pensat, ja ho té a punt. Puc estar relaxada, iniciar la sessió de fotos, rebre els que no són convidats, tots els que van arribant, tots els que venen, també, a casa seva. O benvinguts, passeu, passeu.
El Leandre i la Montse, dels primers. La Montse, que s'estrena, que te ganes de ser-hi, que tenim ganes que hi sigui. La Montse, que oblidarà la panxa, les estones que pugui, que menjarà calçots, com la primera. La Montse que es posa dempeus per anunciar que deixa de ser l'espieta. La Montse, ai, no, la baronessa, em sembla, de Girona, crec. Pendents quedem dels comentaris per veure finalment quin serà el seu títol. Quina mania de posar títols, i al damunt nobiliaris, qui ens ha vist i qui ens veu! Ai si Robespierre aixequés el cap sense cos.
El Leandre i la Montse, amb sabor a flamenc de qualitat, amb olor a jazz egarenc. "En tierra de nadie soy libre, como son los sueños". D'Callaos, que tots ens hem descarregat alguna vegada desde su balcón, ara en format acariciable. Fotos, imatges, sons extrets pel Josep Maria Farràs, també en format acariciable. De nou em perdré el pícnic aquest any, no es pot ser a tot arreu. De nou serà una mica com si hi fos, una avançada va arribar dissabte. Sona a Torre Sans la trompeta del Farràs, records de la meva Egara, dolça nostàlgia. Com a casa.
Com a casa, amb el Vicenç i la Mercè. Records de fa molts anys i records de no en fa tants. El Vicenç, aquell i aquest number one que sap estar on calgui, sempre que calgui. Actor excel·lent, millor company. Amic directe, amic de l'amic. Te lo juro yo, la volem cantar, però no en recordem la lletra. Encara que no la cantem ell és present, el Tomi hi era, amb tota la força, amb tota l'energia que ens va trametre, que encara ens tramet. El Tomi l'amic, sempre, sempre. Sí el Tomi mai no deixarà de ser-hi. I la Mercè, que encara conec poc, que m'és tot hi així, molt propera. Fins que va caure la tarde hi van ser. Com tothom. Fins que ja fresquejava i la Mercè era una bonica silueta confosa en el roig i negre del cel, cap on mirava, allà damunt la bassa. Provocació, invitació, d'una foto que molts no vam poder deixar d'intentar.
I amb el Raul, sempre al peu del canó (volant del cotxe, graella de calçots) va arribar la Pepa. No li vaig dir com era d'important per a mi que hi fos. Potser hi havia massa gent, ens falta temps. Amb la Pepa sempre ens falta temps. Perquè la Pepa és d'aquelles persones amb les que s'ha de seure una estona. Perquè la Pepa és d'aquelles persones a qui pots dir, a qui vols dir, de qui pots escoltar, de qui vols escoltar, tantes coses. Trobo a faltar els tallats diaris compartits amb la Pepa (por arriba o por abajo) una expressió que només entendrà ella, però en tinc prou, hi ha coses que en tinc prou si ho sap, si ho entén la Pepa. No li vaig dir com era d'important que hi fos, que compartís. Com era d'important poder veure el seu somriure. El seu intent de ballar una sevillana al ritme del Sisa magistralment interpretat pel Leandre. Oh senyor botiguer. Sisa, tant actual. Pepa fantàstica, també el dissabte, 14 de març, el dia en què la Pepa recorda, de manera especial, aquell àngel que durant molts anys va tenir a prop. Un àngel que potser li va dir pssss, a la seva història d'una pastanaga. Potser millor deixar-ho així. Li respectem. Et prometo un tallat aviat, Pepa, ja sigui por arriba o por abajo.
I amb el Raül i la Pepa, la mare, que no se'n perd una. Cada dia més jove. La mare, que és feliç perquè jo sóc feliç (madres sólo hay una y a ti te encontré en la calle)
I amb l'Arxi i la Paqui, vells amics, vells companys que donen notes de color i alegria molt especial a les calçotades, any a any, mai no han fallat, va arribar el Pepe. Ostres, què és el Pepe? Va dir el Josep quan el va descobrir al flikr. Er mismo. El Pepe de les Alpujarras. Aquell que tant estima la seva terra i tant ens la va fer estimar l'estiu passat, quan érem a Ohanes. Salut Pepe. Benvingut, casa nostra és i serà casa teva, com casa teva va ser casa nostra, si és que hi ha cases d'algú.
I amb la Núria va arribar l'Anna. Sí, l'Anna. Va obrir la porta, va caminar, va somriure, va saludar tothom, va fer el vermut i va menjar calçots i carn, i va riure I VA CANTAR. L'Anna, fins al final també, quan fresquejava. Se'n va anar cansada "de cantar". Fa ben poc que es cansava només d'obrir els ulls. Marxo contenta, va dir. Marxo cansada de cantar. I tots els altres, tots els que l'estimem, tots els que hi érem, vam sentir que aquella calçotada valia la pena, encara que només fos per poder escoltar aquestes paraules.
I la Cèlia i el Pablo. I el Ramon, la Liliana i l'Etnia i ..... Podria dir tantes coses d'aquesta gent, dels meus amics d'aquí, de la meva terra d'acollida. Hi van ser per primera vegada. Per a mi un símbol de fusió Terrassa – Les Borges. Una fusió harmònica, una funció enriquidora. La Cèlia, el Pablo, el Ramon, la Liliana, l'Etnia. Un símbol important en el meu caminar per la vida. Podria dir tantes coses d'aquesta gent.
Podria dir tantes coses. No he acabat, queda molts sentiments, queda molta pantalla per omplir, però és hora de sopar, l'Enric deu tenir gana. L'Enric! Quina paciència! Ha arribat fa més una hora, just quan començava aquest escrit, només és una estona, li he dit, vull fer la crònica de la calçotada. Quina paciència, l'Enric ( ha hagut de planxar ell la camisa que necessita demà). Quina paciència qui llegeixi fins aquí .. Però, és que podria dir tantes coses encara. Acabo. Queda un vídeo preciós del Leandre. Les fotos de la Dolors, de la Lola i les meves al flikr. Queda tot un farcell ple d'olors, de sabors, de colors ... Un farcell d'amistats que no tanco, que aniré omplint dia a dia i que tornarà a ser viu d'aquí un any en la propera calçotada.
Queda ... podria dir tantes coses encara, però acabo.
10 comentaris:
Doncs aquest cap de setmana aniré a un dels concerts del festival de jazz, a la teva salut, mestressa. Estic més enterrassada que mai, tot i l'anar i venir a Barcelona.
Cullons, cullons, cullons! Aixó si que és una cronica! Una cronica d'aquelles que surten de dins, o potser hauriem de dir, aixó és possar paraules al cor. I com batega aquesta vegada! Cullons ! (Sí, ja se que soc un mal parlat i no lliga gens amb les teves belles parules), però és que m'has fet sentir tant viva aquesta diada sensa ser-hi, que m'he quedat...colgao! Gracias bonica per aquesta marevellosa cronica!
Disfruto también de tu crónica, y difruto también al pensar que dentro de unos dias podrás volver a contármelo en persona, cada uno de esos momentos llenos de magia en lo que no ha faltado nada ni nadie, porque los que no hemos estado fisicamente lo hemos estado de corazón...
PD: Susa, para la octava calçotada a ver si consigo hacer un conjuro para que además de sol, nos podamos hacer con unos cuantos billetes de 505 euros de aunténtico curso legal (ya que nosotros somos más legales que el alcalde de Ohanes y nos los merecemos más)
Cullon,cullos,cullons! -com diu en Pep.
Jo hi era, però la teva crònica m’ha fet sentir unes emocions que no vaig percebre aquest meravellós cap de setmana.
Moltes gracies, estimada Magda.
Sempre petons
I no sé com, van caient unes llàgrimes, però que no son de pena, sinó d'un sentiment que m'és difícil explicar. Gràcies estimada Magda, gràcies a tots, feia dies que no reia tant i em sentia tant bé. Les teves paraules m'han fet reviure un dia entranyable.Molts petons
No sé si soc la baronessa de Girona, potser encara no em correspon el títol, però ja no vull ser més l'espieta.
Entre cafe y cafe,entro y salgo de la cocina con los ojos rojillos y me preguntan que te pasa. A unos les digo que la cebolla tiene estas cosas y a los que me apetece pararme con ellos les cuento que tengo una amiga maravillosa que nos trasmite cosas, como bien dice la Dolors, aunque estuvieramos alli´,que nos llena de emociones,uaff! me voy a hacer cafes.Yo tambien te quiero
Pues menos mal que no has acabado Magda, no tienes facilidad para escribir ni nada ,yo la quisiera tener, aunque yo digo cuatro tonterias y todos me entendeis, verdad?, crewo que tu ya has expresado lo que todos queremos decir y no sabemos escribir.
Si decir que me siento muy feliz de compartir parte de mi vida com vosotrosGRACIAS
Vaya ya hay otro escrito, es mi sino en este blog, creo que nunca he escrito un comentario en la página que toca, lo leí ayer pero no me salían las palabras estaba muy cansada, ese también es mi sino siempre estoy cansada, mentira! ahora no estoy cansada, bueno, luego felicito a Enric.
Precioso Magda!!!! es como si hubiera estado allí, esa es la sensación que tengo, de verdad, cuentas en tu crónica unas sensaciones que las he vivido, que las he tocado, que las tengo impresas en mi corazón, sé como te sientes porque yo me he sentido así en esa vuestra casa abierta, (es uno de tus sueños, yo lo sé, tener vuestra casa abierta, paseu, paseu...).
Este año he vuelto a la calcotada, hemos estado Josep y la Meiga que también comenta lo mismo,
hemos estado porque estamos pegaditos al sentimiento que tú nos relatas, a la amistad, porque ahí está el quid de la cuestión, sentir que os quiero. Tengo impresas mil imagenes de lo que cuentas y puedo sentirlas cuando te leo. Sólo con enumerar sitios lo tengo Calella, Terrassa, Donostia, Torre Sans, Ohanes, Vigo......Claro que Tomi estuvo allí, yo he dicho Calella y ya lo tengo, te acuerdas cuando yo te decía que quería una cuadrilla y la he ido a encontrar a Catalunya, pues era como resumir esta crónica en una palabra que se utiliza mucho aquí en Euskadi, pero que yo la encontré entre vosotros,( es que soy muy rebuscá). Y eso que tú me decías que idealizaba esa palabra que no era tan real, pues mira, ahora a la vuelta de los años, no quiero contar cuantos, le has puesto palabras a la amistad, has hecho una crónica, como quien no quiere la cosa, cabrona, porque si no digo un taco reviento y nos has dejado a todos....
Maite zaitut Magda, me siento orgullosa de ti, de lo que escribes, de sentir lo que siento.......
Ostres, Magda, com admiro la teva capacitat per posar paraules als sentiments. He arribat a sentir tota la teva felicitat. L'enhorabona per tots aquests amics que has sabut conservar i disfrutar, qui sap si no gràcies a aquesta facultat teva de saber expresar els que sents.
Who knows where to download XRumer 5.0 Palladium?
Help, please. All recommend this program to effectively advertise on the Internet, this is the best program!
Publica un comentari a l'entrada