dimarts, 10 de març del 2009

Encara fa sol


I a qui no li ha passat? És ben fàcil i normal, quan fas una activitat extra, donar unes classes en una universitat americana, posem per cas, no te'n recordes que has rebut una petita remuneració per aquest afer, per exemple uns 200.000 de dòlars, no res, és ben fàcil oblidar-se quan arriba la declaració. Li ha passat a tothom.

Sis de la tarda a sota el pont de Saragossa, avui és dimarts i en tenim deu al calendari gregorià. De déus n'hi ha a totes les cases i el Déu que probablement no existeix en boca d'alguns autobusos potser és a tot arreu, però continua esmorzant a la taula del patró que avui són els bancs subvencionats, pobrets.

Sis de la tarda a Torre Sans, diu l'ordinador que la temperatura és de 57 graus, que també pot ser 14 si ho passem a celsius. Jo juraria que és més alta, però em creuré els 14. Deu ser a l'ombra però, perquè al sol s'hi pot estar amb samarreta de màniga curta.

Un sol que peten les pedres, sí. O com a mínim brillen, allà fora. M'he estat una estona passejant, franquejada, com sempre, per l'Unda i la Petita. Intento captar algun pardal, una garsa, un colom, un estornell ... El jardí n'és ple i omplen l'aire amb els seus cants. De tant en tant baixen a terra a picotejar les llavors que encara, malgrat la neteja, queden pels caminals. Intento captar-los amb la màquina, però és impossible, l'Unda i la Petita me'ls espanten una i altra vegada. I no em puc enfadar, amb elles no, és impossible.

He llegit una estona, cansada d'esperar les petites aus de jardí que s'escapaven. Novel·la negra, el millor per desconnectar de feines no gaire blanques. No tinc encara a les mans les recomanacions de la Serpentina però paciència, caure ja cauran. Amnistiades d'una pila que havia d'anar a la brossa, algunes novel·les d'una col·lecció antiga que va publicar El País (per cert què li està passant a Prisa?) "Serie Negra" es deia, la col·lecció. Ep que aquestes no les havia llegit, o no les recordava que pel cas és el mateix. Ros Macdonald és qui em fa ara els honors, a la tarda, al jardí, quan el sol fa petar, o com a mínim, brillar les pedres.

Queden per un altre dia, o no, les finances i demés correries del Garzón i l'armari mirall del Camps. Queden per una altre dia, o no, els problemes financers del Grup Prisa i la censura d'una anunci de Le Monde Diplomatique al País, sembla que aquest número era el que parlava, precisament, d'aquests problemes financers. No res, ganes de tocar el potet, no hi ha res negre en el món del diner. Segur que Camps pot presentar les factures dels seus vestits. Què són 200.000 dòlars de res cobrats per l'inexorable Garzón per impartir algunes classes a les universitats, allà a les amèriques? Tot plegat escorrialles. Les novel·les negres només són això, novel·les.

Ha baixat una mica el sol, però encara és potent. Quin conjur haig de fer perquè aquest sol ens acompanyi dissabte?

6 comentaris:

meiga ha dit...

Totalmente de acuerdo contigo, Magda, de que la novela negra es lo mejor para desconectar de aquello que no pinta nada blanco. Será por eso que justo despues de las elecciones gallegas me he devorado las dos novelas de Stieg Larson con avidez (estas de "Los hombres que no amaban a las mujeres" y "la chica que soñaba con una cerilla y un bidón de gasolina").
Quizás un poquito en desacuerdo sobre los compañeros de mesa de los banqueros. Yo siempre me he imaginado ahí sentado al Diablo, en su apariencia elegante y persuasiva de Lou Shiffer, tan estupendamente interpretada por Robert de Niro en "el Corazón del Angel".
Y hablando de películas, este fin de semana fuimos a ver "Gran Torino". Sin de dejar de ser una peli "Made in USA", se deja ver. Prefiero "Sin perdón" o "Mistyc River", pero con lo que hay para elegir en los cines de esta ladea en la que vivo, no está mal.
Petóns/bicos/muxu

Anònim ha dit...

La veritat es que volia començar dient:"quina enveja aquest solet..." però és que aquí a Donostia també ens ha fet un bon sol tot el dia. El que no he tingut és l'oportunitat de seguir gaudint de la companyia dels meus estimats amics en aquest preciós rafal. He estat currant to el dia en un powerpoint que m'ha encarregat un altre bon amic, perruquer, per unes classes de perruqueria a Lisboa. No he vist el sol, però m'ho he passat bé recordant els vells temps del powerpoint! A veure si demà puc recuperar algunes de les fotos que s'han perdut a Begirada amb el canvi de servidor.
Dels 200.000$ de rés, prefereixo no parlar-ne... no me pone este señor!. Total, una almoina!

Anònim ha dit...

Pues claro pobrecito Garzon dice que no lo ha hecho con mala intencion es que 200000 dolares se puede comparar con una pequeña propina, que morro...
Magda te he mandado unas fotos del carnaval somos la Murga es decir nosoytros, aver si me conoces.
Nos vemos el viernes tengo muchas ganas

Magda ha dit...

Lo importante, querida Meiga, es que llegemos por uno u otro camino, veamos a quien veamos en las mesas, la conclusión final seguro que es compartida en aquella de que nadie tiene que escupir sangre pa que otros vivan mejor. Y, hablando de otra mesa, en la que no estarás, pero te veremos, ¿Qué hay de este conjuro para que el sábado luzca el sol?

Magda ha dit...

Josep, el que no puc recuperar és el contacte, en aquest blog continua dient "campanar" i si es clica continua anant a una pàgina on no hi ha res. No sé perquè passa.

Susa, busco les fotos. Nosaltres també en tenim moltes ganes.

Anònim ha dit...

Oh, jo seré a Alforja i plenament recuperada, aquest dissabte, però us deixo disfrutar de la intimitat. Us intentaré veure en un altre moment. Farà sol, però perquè faci sol cal que també faci una mica de vent, abans o durant.