Dilluns 15 de juny, s'acaba el dia a Les Borges del Camp. A Torres Sans entra fresca per la finestra oberta. Avui ha fet molta calor i aquesta tarda només he arrancat algunes herbes. És que feia una calor terrible allà fora.
Aquest cap de setmana hem estat al xalet de la carretera de Salou. Aixequem la mare Montserrat i, quan es cansa, la tornem al llit. Continua sense menjar gaire. Està atenta a tot el que passa i de vegades, poques, intervé, com quan es gira per dir-li al pare Enric que parla massa. La xarrameca de l'un compensa el silenci de l'altre. La mare Montserrat, de tant en tant, estira la mà, a veure si el pare Enric l'atrapa. I, sí, li atrapa. - Ai, tot el que són 61 anys d'estar junts – li diu.
Aquest cap de setmana, al xalet de la carretera de Salou he llegit, encara, Cortázar, i algun retall de la Sala Llarga, escrits d'una dona, de l'Antònia Abelló. Escrits des de la presó. Des d'una sala llarga, a la postguerra, des d'una sala amb finestres de barrots, compartida amb altres dones que, com ella, no van ser a temps o no van voler passar la frontera, l'any 1939. La Sala Llarga se'ns presenta com un relat testimonial i memorístic escrit com un exercici de catarsi necessària. L'Antònia Abelló, des d'una sala llarga, fuig, via llapis, cap a records més alegres d'una època republicana. Jo també vaig tenir una sala llarga, a La Trinitat, una mica més tard, el 1973. Avui, com a l'Abelló, en exercici de catarsi, fujo, via tecles, cap aquella Sala Llarga, i m'arriben les riotes compartides, el pastís compartit, els sentiments compartits, els llibres compartits, les esperances compartides. Jo vaig tenir durant 8 mesos una Sala Llarga, un càstig, una privació de llibertat, una vivència única de solidaritat entre persones unides per una mateixa realitat. Què se n'ha fet d'aquelles dones? M'agradaria trobar-les i recordar amb elles bons moments, el plaer, per exemple, d'entonar unes cançons revolucionaries al patí emmurallat. No serveix per això el facebook? Potser faré un grup que es digui "les dones de La Trinitat l'any 1973". No serveix per això el facebook?
S'acaba el dilluns, a Torre Sans, entra un aire fresquet per la finestra oberta i sap com greu anar-se'n al llit després d'un dia de tanta calor. Llegeixo Cortázar, acabo els Papeles Inesperados.
Lo que me gusta de tu cuerpo es el sexo
Lo que me gusta de tu sexo es la boca
Lo que me gusta de tu boca es la lengua
Lo que me gusta de tu lengua es la palabra
(este libro se terminó de imprimir en los talleres gràficos de Unigraf en mayo de 2009).
Aquest cap de setmana hem estat al xalet de la carretera de Salou. Aixequem la mare Montserrat i, quan es cansa, la tornem al llit. Continua sense menjar gaire. Està atenta a tot el que passa i de vegades, poques, intervé, com quan es gira per dir-li al pare Enric que parla massa. La xarrameca de l'un compensa el silenci de l'altre. La mare Montserrat, de tant en tant, estira la mà, a veure si el pare Enric l'atrapa. I, sí, li atrapa. - Ai, tot el que són 61 anys d'estar junts – li diu.
Aquest cap de setmana, al xalet de la carretera de Salou he llegit, encara, Cortázar, i algun retall de la Sala Llarga, escrits d'una dona, de l'Antònia Abelló. Escrits des de la presó. Des d'una sala llarga, a la postguerra, des d'una sala amb finestres de barrots, compartida amb altres dones que, com ella, no van ser a temps o no van voler passar la frontera, l'any 1939. La Sala Llarga se'ns presenta com un relat testimonial i memorístic escrit com un exercici de catarsi necessària. L'Antònia Abelló, des d'una sala llarga, fuig, via llapis, cap a records més alegres d'una època republicana. Jo també vaig tenir una sala llarga, a La Trinitat, una mica més tard, el 1973. Avui, com a l'Abelló, en exercici de catarsi, fujo, via tecles, cap aquella Sala Llarga, i m'arriben les riotes compartides, el pastís compartit, els sentiments compartits, els llibres compartits, les esperances compartides. Jo vaig tenir durant 8 mesos una Sala Llarga, un càstig, una privació de llibertat, una vivència única de solidaritat entre persones unides per una mateixa realitat. Què se n'ha fet d'aquelles dones? M'agradaria trobar-les i recordar amb elles bons moments, el plaer, per exemple, d'entonar unes cançons revolucionaries al patí emmurallat. No serveix per això el facebook? Potser faré un grup que es digui "les dones de La Trinitat l'any 1973". No serveix per això el facebook?
S'acaba el dilluns, a Torre Sans, entra un aire fresquet per la finestra oberta i sap com greu anar-se'n al llit després d'un dia de tanta calor. Llegeixo Cortázar, acabo els Papeles Inesperados.
Lo que me gusta de tu cuerpo es el sexo
Lo que me gusta de tu sexo es la boca
Lo que me gusta de tu boca es la lengua
Lo que me gusta de tu lengua es la palabra
(este libro se terminó de imprimir en los talleres gràficos de Unigraf en mayo de 2009).
5 comentaris:
Lo que m'agrada de la teva paraula és sentir-te tant a prop!
El que m'agrada de sentir-te tant a prop es l'amor que transmets.
Lo que me gusta del amor que transmites es que me mantiene viva
El que m'agrada de mantenir-me viva és saber que hi sou.
Ole!!!!
Publica un comentari a l'entrada