Somnis

Vint i pocs graus de temperatura a Torre Sans, a Les Borges dels Camp, al Baix Camp ... No fa calor, el sol es pon, com cada dia, a poc a poc. Es respira pau

Des d’un diari que s’ha quedat obert damunt la taula una dona morena em desafia amb la mirada. Com que no tinc cap ganes de ser com ella no passaré per aquest salons d’estètica, giro pàgina.

Persones uniformades transporten a les espatlles un taüt. Torno a girar pàgina. Una columna de la Rosa Paz comença dient: “La ilegalizada izquierda abertzale había vuelto a soñar con un mundo diferente. ETA ponía fin a la violencia, se planteaba un proceso de paz y Arnaldo Otegi y sus chicos, representando un programa soberanista, volvían a concurrir a las elecciones y a tener presencia institucional. Conclusión: se trataba de poner fin en un periodo de tiempo no demasiado largo a varias de pesadilla.”

Giro pàgina. Un escut dels Mossos d’Esquadra partit centra un article sobre la violència policial. El somni democràtic comportava el fi de les institucions corruptes i especialment, molt especialment, l’establiment d’una policia que garantís, per damunt de qualsevol altre qüestió, els drets de les persones.

Pàgines i més pàgines. Autobusos cremats als carrers de l’Iran i a Andalusia una llei que intenta ajudar a morir dignament. Amb el mínim dolor, ja sigui físic, psíquic, familiar o espiritual, diu. La Geli, a la ràdio, explica que a Catalunya no ens cal aquesta llei, als hospitals catalans, el somni d’una mort digna es una realitat. Somia massa la Geli o trepitja pocs hospitals? Passo pàgina.

Petit, molt petit, el requadre que informa de la mort de la Nainobys, li van clavar unes quantes ganivetades, li ho va fer la seva parella. No hi ha manifestacions, no hi ha minuts de silenci. Passo pàgina.

S’ha post el sol a Torres Sans. Cauen somnis darrera l’horitzó. Havíem somiat amb un món diferent. Dins de taüts van les víctimes d’aquests somnis no complerts. Ha estat una bomba al cotxe, un hospital que no ha sabut ajudar a viure sense dolor el darrer moment, el ganivet del masclisme. Ha estat. Hem estat.

S’ha post el sol a Torre Sans. No arriben fins aquí els crits dels manifestants. Diu la Geli que ha Catalunya no cal cap llei de vida. Diuen que les cameres a les garjoles són necessàries i petites les penes pels abusos policials. Amb la llei de la violència de gènere a la mà cada vegada les dones moren més calladament i són més petits els requadres que n’informen. No arriben fins a les Borges els crits que tornen a insistir en la pena de mort. Tornarem a legislar, tornarem a jutjar, tornarem, potser a torturar. Però els taüts dels que no han mort dignament, els taüts de les víctimes de la violència transcorren pels nostres carrers a les espatlles de tot el dolor dels familiars i dels amics.

Tornarem a legislar, tornarem a jutjar, tornarem, potser, a torturar. Tornarem a somiar amb un món diferent, només possible fora dels límits de les presons. Un món que no es construeix a la judicatura. Tornaré somiar i, sempre que el somni es converteixi en mal son, tornaré a preguntar-me quina responsabilitat en tinc.

Les onze de la nit. Vint graus de temperatura. A Torre Sans s’ha fet el silenci. Un silenci que dedico a tots els que viuen o moren sense la dignitat que, com a persones, els pertoca.

counterwebkit2008