Començàvem a sortir de l'ou. D'aquella capseta més negra que blanca, plena d'hàbits i de sotanes. Recordem sí. París ens enlluernava. Devia ser llavors que vaig començar a fumar els primers cigarrets. Els porros no encara. Ara no uso cap de les dues coses, mastego xiclets que em fan sortir llagues a la boca. La rentadora no dona voltes perquè no l'he engegada, i estic a punt d'anar-me'n al llit sense saber què és que havia de continuar avui. El racionament de la benzina? La manca de correu i de transports? Les vagues? Ja passa de mitja nit i continuo en la ignorància. Tampoc no sabia si els guaites formaven part del cens electoral del Departament d'Interior, sort que la Serpentina m'ho ha explicat. No puc fiar-me dels sindicats, de cap. De l'administració encara menys. No sabeu de què va? No us preocupeu, no cal, es resumeix en dos, com tot: 1) Per conservar la cadira ens oblidem dels preceptes més bàsics de l'honestedat i la moral 2) Aquests preceptes continuen existint i, diguin el que diguin, hi ha gent disposada a defensar-los. No sé si un altre món és possible, però la utopia encara es vàlida, com llavors, fa quaranta anys, quan començàvem a sortir de l'ou i Paris ens enlluernava.
Quan encara quedava una mica de llum he sortir a passejar i he descobert que a l'atzavara li ha sortit una cosa llarga i dura que mai no havia vist. No, avui tampoc no m'he fumat cap porro. Ara és de nit, més de mitjanit, ara, de fet, ja és demà i la Susa no ens ha explicat què havia d'haver continuat.
La rentadora no dona voltes perquè no l'he engegada.
6 comentaris:
Aquí, més amunt del pont de Saragossa també és de nit. Quarts de dues... avans d'anar a dormir dono una ullada per aquí i em trobo... una cosa llarga i dura! La foto está bé, les coses llarges i dures (sempre que no siguin porres), també; els principis, també; les utopies, també i que un altre món és possible, segur!.
Me encuentro con esa cosa larga y dura, y me resulta familiar , hasta parece comestible. Buneo, que nadie lo lea fuera de contexto...
hi perdut el fil dema el buscare, ara no puc petons.
Mañana capitulos atrasados, vale?
Sembla un espàrrec gegant, hostia, quin mal de panxa, si me'l mengés.
Des de que vaig tornar de Madrid, que no aixeco cap. Va; ARA CRIDARÉ BEN FORT. TINC MAL DE PANXA........ , fa molts dies i estic esperant el xute que no és fins el dia 27. I estic trista perquè això no s'acaba mai i quan estic així no tinc esma de pensar en utopies. tot i així quan vaig ser a Praga vaig recordar la frase que es va publicar quan els tancs soviètics varen entrar a Praga. És una d'aquelles frases que no saps perquè, queden dins i de tant en tant l'utilitzes " Des d'ara, cal comptar amb nosaltres per tot, no volem que se'ns imposi un destí, ni que ens prometessin un paradís, no el voldríem VOLEM CONQUERIR-LO" Ho recordeu? això deien els estudiants xecs quan es posaven davant dels tancs.
Perquè recordo tot això? jo era molt jove, però sento com una mena d'enyorança d'aquells temps. ens han vençut? hem perdut les ganes de tot? ..No ho sé; estic tonta. I collons, TINC MAL DE PANXA.
l'ANÓNIMA MONTSERRAT
A mí no m'ho sembla pas que estiguis tonta! Em sembles ben clara i concisa!No, Montse, ni ens han vençut ni ens vençeran! Tampoc hem perdut les ganes de tot! Potser són uns altres camins, però sóm aquí, ferms en les nostres ideas malgrat tot.
M'acagu en el mal de panxa!!!!!jejeje (a veure si aixó t'el fa passar una mica).T'estimo!
És que em quedava passar per aquí per fer-li un petó a la Montse, un petonet a la panxa, i ara a dormir .... Bona nit.
Publica un comentari a l'entrada