De tant en tant, més de que hauríem, potser, ens comprem coses: Cotxes, motos, càmeres de fotos, ordinadors.... anoracs. Són totes aquelles coses que no tenen la majoria dels amics del Pep, allà a Indoxina.
De en tant, també, necessitem escapar-nos: Fugir dels cotxes, de les motos,de les hipoteques, dels bancs que cuiden els nostres estalvis,de les feines que ens permeten pagar les hipoteques ... escapar-nos, potser fins i tot, de nosaltres mateixos.
De tant en tant va bé tenir alguna excusa per fer les escapades, per exemple, que li volem regalar a algú un anorac. Aleshores aquest algú ens regala dues nits en un hotel d'Osca i d'aquesta manera ens acostem
al Barrabés i trobem un grifone de color vermell que li agrada i ens l'emportem posat, perquè plou. Plou sense deixar-nos respirar. I agafem el cotxe, aquest cotxe que segur que no poden tenir els amics del Pep, allà a la Indoxina, i fem via cap a Jaca, amb les motxilles i les sabates de caminar i els impermeables.
I cada cop plou més, carretera amunt (i avall). La boira s'instal·la entre l'exterior i nosaltres i el verd desapareix, les fotos ja no són possibles ni des de darrera el vidre, de la banda de l'acompanyant. La Guàrdia Civil, amb les llanternes, demana als vehicles una mica més de lentitud. Em semblen folklòrics ara, estampes d'anys endarrere que els Mossos malauradament, de vegades, ens fan enyorar. Ha valgut la pena el canvi? De què serveix la policia pròpia? De què serveix tenir res "propi" si no és per fer-nos més feliços? I no tenim respostes, gairebé ni preguntes.
El Leandre diu que no en té prou, vol saber més, té la impressió, diu, que se li escapen les claus. Jo, sincerament, no sé ni on són les claus. Allà al fons del mar, segons la cançó. Allà on han anat a parar totes aquelles coses, tota aquella gent d'aquell lloc que no puc ni escriure'n el nom si no el copio i que ben aviat oblidarem. Com oblidem les històries dels dracs, d'aquells dracs que es fan amics de les donzelles 
i de les marqueses que naveguen en algun mar d'Indoxina.
A Jaca plou. Plou tant que ni les botes, ni els impermeables, ni el grifone de color vermell comprat a Barrabés aconsegueixen guanyar les mandres i la falta de capacitat per a l'entusiasme. Ens hem fet grans i no sabem si són els cossos o els esperits els que s'han anat desgastant. El cas és que no hi ha valls trepitjades, ni ens apropem a cap bonica església romànica de les rodalies. Jaca, però, es una ciutat agradable, també sota la pluja, més agradable que Osca, com a mínim no l'han deixada deteriorar tant. A la catedral. Hi ha comunions, tot de nens i nenes a l'altar major, vestidets de festa. I la nau central embotida amb famílies disfressades que immortalitzen els moments amb les càmeres que s'han comprat gràcies als crèdits d'aquells bancs que tenen cura dels nostres estalvis. Damunt del cap de tots aquest petits que pensen probablement només amb els regals que rebran, el senyor a la creu, patint i patint..... Lluny els somriures dels budes de Cambod
ja.
No puedo cantar ni quiero a este Jesús del madero sinó al que anduvo en la mar. Però ni el de la creu, ni el de la mar, ni tampoc el somriure del d'Indoxina, ni el sense braç que encara és a l'habitació de baix, han evitat tantes coses, tanta gent que ha anat a petar al mar allà en aquell lloc que recordo el nom si no el copio i del que molt aviat me n'hauré oblidat. No, ni l'un ni l'altre ho van evitar, ni aquell exercit birmà que tant va saber intervenir contra els rebels.
Segur que hi ha diferència entre l'església catòlica, els monjos budistes i l'exercit birmà, el problema és saber interpretar les diferències. Al Leandre se li escapen les claus. Jo no sé on són, potser allà al fons del mar.
12 comentaris:
yo quisiera ser tan sabia como para interpretar esas diferencias,y tener mucha fuerza para seguir buscando las llaves que seguro estan en algun sitio, posiblemente sepamos donde estan pero es dificil o imposible llegar a ellas.
Bueno estoy triste porque hoy a muerto un amigo ,tenia 52 años, era un persoje muy emblematico en Ohanes,era muy callado, muy reservado, la imagen que no se me borrara nunca es ver a Foro (asi se llamava de Telesforo)siempre en un rincon del Meson la Polarda solo o acompañado hablando nada o muy poco, no se metia con nadie, decia poco, pero todo el mundo lo respetaba.Era un gran fumador y bebedor pero nadie seguramente lo recordara pòr eso, sino popr lo buena persona que era.Mañana es el entierro y no podre ir porque tengo guardia, este era uno de los pocos entierros que queria ir.
Hi són? Joder que difícil tot plegat.Hi ha claus però s'escapen. Hi ha claus però no hi podem arribar. No hi ha claus. Continuarem buscant respostes, potser preguntes i tot. Bona nit estimada Susa. Ara fa una estona que pensava en el dijous, quan em vas trucar. Crec que em vas dir que perquè no havia escrit, preocupada per si passava alguna cosa i jo et faig mig engegar dient que perquè no escribies tu. Crec que dijous, quan vam parlar no tenia un bon dia, disculpem.
Sento que el Foro, se n'hagi anat. Ho sento si és que ell no se'n volia anar.No és edat als 52, no ho és per als que disfruten de la vida.
Un aiguat a Birmania o un Foro, amic, que ens deixa als 52, tot plegat ens indica que és important que visquem mentre poguem. Una abraçda molt forta.
Només un parell de coses més:
1) Les fotos "estranyes" són d'una activitat molt interessant organitzada a un seminari abandonat d'Osca. La mostra es deia "OKUPART" Títol que té més d'una lectura. Ha veure si en penjo alguna altra, potser al Flikcr. Avui no segur.
2) Un petó a la Dolors, i també al Marc.
3) Un petó a la Pepa, i també a la Maribel
4) Un petó a la Miren, i al Peru i al Pep, es clar.
5) Un petó a la Serpentina, i un altre més fort per la Marta i per al Miquel i per als respectius pares.
6) Un petó a la Meiga i un altre a l'Alicia, esperem saber més i de més personatges de A Balbarda.
7)És important saber que hi som. No tot es pot dir en un blog.
8) Si no escric cada dia és que tinc altres activitats i se'm fa difícil, però tornaré.
(Bé eren més d'un parell. Bona nit)
Jo segueixo espiant, però avui no me'n puc estar de dir alguna cosa.Susa; em sap greu la pèrdua del teu amic, totes les pèrdues son doloroses i ens fan adonar que hem de viure cada dia, com si fos el darrer.
Segueix plovent, com si plorés el cel, ja que moltes vegades nosaltres ja no sabem ni plorar.
El meu estimat busca les claus, té molta sort, perquè encara té esma per buscar.les, jo penso que les vaig perdre fa molt de temps i no sé ni si tinc ganes de trobar-les.
No sé si sabré posar el nom, segurament hauré de posar anònima, però no en soc d'anònima, soc la Montse que avui s'ha llevat una mica tristota. Collons de malaltia que em deixa poc temps per respirar. Però si tot va bé, demà agafo l'avió per anar a Madrid.... L'excusa el concert de D'callaos, el motiu, passar una bona estona amb unes amigues de Madrid i oblidar-me de la meva panxa; si es deixa, perquè és com una guerra que ens portem i ella guanya més vegades que jo... bé això ja són parides, un altre dia...
No Montse, no són parides!Deixa d'espiar i parla, de les teves tristures i de la teva panxa, de tot el que vulguis; forma part d'aquest petit grupet de gent que s'estima i vol seguir així. Les claus...hummm ditxoses claus, si avui tot s'obre amb una targeta de crèdit!(un mal xiste).Hi han moltes preguntes sensa resposta, i aixó es bó!! Quan tinguem totes les respostes ja ens podem morir.
Estimades anònimes. Cap problema si us voleu mantenir com a tals, que no ho sou. Però al escollir la identitat poden clicar la rodoneta de nombre/url en lloc de clicar la d'anónimo i posar el vostre nom.
Anónima Montse espieta, sempre, encara que no diguis res sabem que hi ets. Però ens agrada que diguis. De vegades va bé cridar un TINC MAL DE PANXA MERDA. No t'alleugerarem el mal, però recollirem el teu crit i el farem nostre. Dius que no tens ganes de trobar les claus, peò jo sé que a moltes de les teves portes no els cal cap clau perquè són sempre obertes. Ho sé jo i ho sap molta gent. Continua sense tancar-les. Disfruta de Madrid, dels D'callaos (quin orgull ser-ne familia!) i d'aquestes amigues, gaudeix tot el que tens, que és molt i ho saps, i de tot el que dónes que és probablement encara més i crida, no t'estiguis de cridar, sempre que vulguis: QUINA MERDA AQUESTA PANXA. Estem amb tu!
sou l'hòstia, ho heu aconseguit, m'heu fet plorar. Però m'ha anat bé. Gràcies, escriuré més potser m'aproparà una mica més a vosaltres i potser alliberaré aquests dimonis que porto dins. Ara no tinc gaire mal, però sempre tinc por que en qualsevol moment aparegui i demà no li ho permeto. Vull gaudir del viatge, del concert i de les amigues que m'esperen.
Un petó (L'anònima Montserrat)
Ja soc aquí, com va dir la Susa fa uns dies. No volia parlar de la separació del Marc, per que el Pep no se’n assabentés estan lluny, però... ja veieu ; un buda li ha dit ( un buda, un crist, o als fills de puta de l’exèrcit, los mismos perros con diferentes collares.)
S’ escapen totes les meves claus, que semblaven controlades. Aquets dies ja no les busco, m’esforço ha tenir el pany que obri la porta. Per que no cal tenir clau si no tenim porta per obrir o tancar.
Susa : ànims, eixís és la vida s`en van uns i és queden d’altres que fa temps que tenien d’haver marxat.
Montse, també, ànims. La Joset sempre deia – la gent que som crònics, sabem que hem de patir tota la vida, però aprenem ha viure amb la malaltia. – que fàcil és dir-ho, que difícil ha de ser viureu.
la pluja fa el seu efecte en aquest pais que mai sap ploure, ens melangia; la vida d'altre banda, sovint ens presiona excessivament i ens sembla que sense pietat cau sobre nosaltres...les claus, les portes blindades (!) potser només hi ha camins i és la nostra feina construir-los poc a poc amb tota la nostra tendresa,mirant de no oblidar cap detall i de no impedir l'entrada de cap alenada d'aire. Jo confeso que de vegades agafo l'autopista, miro de fer-ho sols quan estic molt cansada i de seguida que he recuperat forces, sortir-ne per recuperar els meus modestos caminets. Sempre petons
Amen. Vaig a fer camí, escales amunt cap al llit. He possat al flickr algunes fotos d'Osca. La mostra "Okupart" al seminari abandonat ens va recordar aquella recuperació d'un altre local, a Agullana. La ieda era força semblant, crec. Sí, sempre petons
Si ho puc dir aqui. Serpentina ets genial. Moltes gracies.
Publica un comentari a l'entrada