Obro l'ordinador, clico en algun lloc del marge i apareix un full en blanc. Ara, que ja té les primeres taques me'l miro. Fa unes tres hores que volia arribar fins aquí. Abans era més fàcil, cada dia després de dinar, de manera automàtica, escrivia la meva entrada, el meu diari, bloc, blog, quadern de bitàcora ... Ara el temps s'escapa. Passa la tarda, les tardes, sense que trobi el moment per deixar anar totes aquestes coses (tantes!) que vull explicar.
Són les vuit del vespre. Estic tranquil·la. Puc prendre'm tot el temps que faci falta. Finalment sols: ell, el diari, i jo. Sense angunies. Sí, ara ja puc deixar anar totes aquelles coses (tantes!) que ahir o abans d'ahir volia explicar.
Començo fent una ullada als arxius de fotos recents. Les últimes de la petita caminada per la riera del poble. Puc parlar de la nena que anava en bicicleta o del noi que hi passejava a cavall. Són tantes les coses que tinc per dir!
El full en blanc és aquí, encara davant meu, i me'l miro. Les fotos són a punt per pujar. Res ni ningú no m'impedeix escriure qualsevol de les moltes coses (tantes!) que tinc a punt per dir.
2 comentaris:
Tinc tantes coses per dir.
que no m'atreveixo ha dir res.
Malament, la una i l'altre!Per què ens priveu de les vostres coses? (T'entenc Dolors doncs m'han arribat males noticies; les coses "són" encara que no diguem rès i tú, estimada Magda...embruta el full en blanc i fernos i fer-nos saber de les teves coses, els teus somnis, le teves cabrejades la teva realitat en l'espaialitat, la intemporalitat i la quotidianitat. Saps que m'encanta llegirte, compartir amb tú idees, somnis i països marevellosos que no existeixen però que nosaltres els fem existir; sí, perque volem!)
Publica un comentari a l'entrada