dijous, 19 de juny del 2008


Avui he parlat amb la Mariola. Potser fa 20 anys que no la veig. El Dídac l'ha trobada, per Internet, per casualitat. L'ha trobada i me l'ha enviada per correu. He obert l'ordinador, he fet el clic que em proposava el Dídac i uns ulls verds preciosos han aparegut darrera la pantalla.

El temps de la Mariola era el temps dels sopars i de les farres. Eren les nits de sortir de la feina i no saber on et quedaries a dormir. Eren els matins de les ressaques. Eren temps d'amors i desamors, compartits, confessats...

Avui la Mariola, la mateixa de fa 20 anys, m'ha somrigut darrera una pantalla, i quan he volgut fer-li una carantoina l'ordinador m'ha fet tot de preguntes que he respost d'esma, una mica sense saber que feia, i al cap d'una estona m'ha dit que ja podia ser amiga de la Mariola. Com que ja en podia ser amiga? Però si fa més de 20 anys que ho sóc!

Com anava dient ... el món és ben petit. Avui he trobat la Mariola, després de 20 anys, igual que sempre, amb aquells ulls verds que enamoren.

I com que això és el millor que m'ha passat avui, ho explico aquí. I encara que sigui una entrada curta, poso punts i a part, a l'atenció del Dídac, que m'ha renyat perquè escric massa seguit i se li fa difícil de llegir.

2 comentaris:

serpentina ha dit...

un dia a cala Jóncols.Per si no t'en recordes aquesta és una de les tantes cales que hi ha a mig camí entre Roses i Cadaqués, una zona preciosa de caients de roques vertiginosos cap al mar, preservada de l'especulació per la dificultat i posteriorment pels "guardiants del parc natural"; una excursió llarga des de la frontera, amb un tram final, però no menys extens, de polsegosa pista forestal; cap problema, nosaltres amb aquella il.lusió de quan fas alguna cosa que fa molt de temps no feies; passem cala Monjoi (que és on està el Bulli) evidentment seguim i finalment arribem al nostre destí...mira-la, preciosa, poca gent, 4 iots, l'hotelet,aigua transparent...perfecte,perfecta? només 10 minuts més tard apareix un barco gegant, dels anomenats "pirates", carregats de turistes que com si fóssin formigues baixen per la passarel.la, l'un darrera l'altre inacabables i s'endinsen en una zona de pins on hi ha un tencat; duran un temps inconcret vàrem estar atents esbrinant per quin flanc ens atacarien...però res de res...sense aixecar gaire la veu, no fos cas que és despertés el monstre, ens varem poder banyar amb calma i tranquilitat, l'aigua està boníssima!!! ...d'aixó, anem cap a dinar? però just quan passem pel cantó del tancat ens arriba un só com de cassette, per ser més concreta, com de ranxeres sonant, no m'ho podia creure, eren ells; quasi els podia veure amb els seus barrets mexicans, torrats com un all, ballant i pitjor encara, corejant les cançons amb els seus OLËS i etc...a mesura que pujavem les escaletes del restaurant, augmentava la seva bogeria; però nosaltres no pensàvem renunciar al nostre arrós de cap de les maneres; despres de breus consultes amb el "jefe", que és deia Sanchez, un andalús que feia 40 anys que tenia l'hotel en aquella magnífica cala, i al qual (ni que fós per les molesties)els sapastres del barco pirata haurien d'indemnitzar, vàrem seure a la taula més allunyada i "OM" vàrem esperar pacientment que,com estava previst cada dijous a les setze hores, marxessin les formiguetes unes darreres les altres, una mica més vermelles i aquest cop fent ziga-zagues cap a retiro.Quan aixó finalment es va produïr, us ho dic de debó, la pau va tornar a la terra i ens varem poder fondre amb el mar, els pins, les roques negres i trencadisses, les atzavares florides, les persones humanes i civilitzades que varen quedar, com nosaltres, finalment tranquils. Havia de ser dijous!Petons

Magda ha dit...

Sempre, si som capaços d'esperar, arriba la pau. Salutacions al Sr.Sanchez quan torneu (si aviseu abans des de Les Borges farem vudú a pirates i altres faunes similars)No us agradaria una paella made Aguadé a Les Borges? O també podem muntar un arrós negre cap al Delta si és el cas. Si us animéssiu un 4, 5, 6 de juliol la faríem petar amb els amics de Donosti.

I ara sóc jo la que necessito urgentment la pau, arribo de teatre i l'Enric m'ha hagut de donar algun cop disimulat perquè m'adormia i em sembla que ell passava molta vergonya.

Petonets de bona nit i un brindis per l'estiu que ja és aquí.