El meu poble

Aquest matí feia un temps estrany, potser per això m'he aixecat amb força maldecap. Tenia una reunió que intuïa difícil i de fet ho ha estat. Mentre anàvem cap a la feina, el meu maldecap i jo, ens han fet aturar perquè asfalten la carretera. Més temps per escoltar totes les noticies. Menys temps per poder arribar puntual. De les noticies dos o tres coses m'han cridat l'atenció i no pas en positiu, això ho recordo, però no recordo de què tractaven. Em passa cada vegada més sovint, escolto o llegeixo alguna cosa (quelcom que dirien alguns o algo que podria dir jo en qualsevol moment de manera espontània) i d'aquest "algo" que em crida l'atenció i que estic convençuda que recordaré (per poder comentar aquí, per exemple, o senzillament amb l'Enric quan fem la cerveseta de rigor) al cap d'unes hores ja no recordo absolutament res. Diuen que és memòria selectiva, jo no ho tinc tan clar... Al vespre el temps havia millorat, a fora s'hi estava bé, he agafat una estona la manguera (ai mànega) i l'he passada per damunt dels rosers. Millor, ja força millor. Cap a les 7 he sortit direcció al carrer del Comerç, és el carrer més bonic del poble. Les poques persones amb les quals parlo sovint són en aquest carrer, bàsicament la carnissera i la verdulera. Fins fa tres mesos també hi havia l'estanquera, una dona genial, d'una vitalitat inacabable i d'una amabilitat entranyable. Va ser ella qui ens va presentar el senyor Santiago. Fa tres mesos va tancar l'estanc, i jo vaig deixar de fumar. El carrer del Comerç és el meu petit vincle amb el poble. Però hi ha més coses, i més gent. Hi ha gent de lletres i gent d'art. Hi ha una poetessa amb qui mai no he parlat, tinc un petit recull dels seus poemes, damunt la taula. A casa de la poetessa un dia hi va ser el cunyat de la Serpentina que viu a Mallorca, amb ell sí que he parlat. A les Borges hi ha un escriptor que guanya premis literaris a dojo i ens mostra un rostre que no és el seu. El seu darrer llibre té molt bones crítiques, hauré de fer alguna cosa per aconseguir-lo aviat i llegir-lo. Ara encara llegeixo el Galeano, que viu a Montevideo. A les Borges hi ha uns avis encantadors que passen cada dia a fer-la petar una estona amb l'Unda i la Petita i s'enfaden perquè quan nosaltres som a casa elles fan com qui no els coneix de res. Al meu poble es fan unes de les millors coques en recapta del món. Al costat del forn té la botiga la Merche, amb totes les seves andròmines. Abans la Merche tenia tabac, jo li comprava un paquet de tant en tant i ella m'explicava la vida, ara fa dies que no li pregunto com està. I molt a prop la Tere, que fa fotos molt boniques i que es relaciona virtualment amb el Pep, que és a Donosti. El món és ben petit, és tan fàcil conèixer gent de lluny! El meu poble és molt gran, té molts racons que no he descobert, moltes històries que desconec i molta gent extraordinària amb qui mai no he parlat.