Robo una foto al Pep, suposo que m'ho permet. Una foto que, en el seu espai, ha envoltat de flors, lliris bàsicament, un símbol còsmic que uneix el món amb l'univers, un vas on s'hi acumula el futur, fecunditat ... Ara, solstici d'estiu, les flors ens regalen les seves darreres olors. La collita és a prop. Les cendres del foc purificador adoben la terra.
Ja casi no se'n fan de focs. És difícil, al menys per aquí, trobar focs urbans, per això m'agrada la foto robada. Foc i aigua, els dos elements necessaris en el ritual de purificació. Ara, arreu, els han substituït per soroll. Odio aquest so sec que recorda els trets i la caça. Les gosses, al meu costat mentre escric, tremolen.
Fa 50 anys a Terrassa, al carrer Arquimedes, jugàvem a saltar el foc. Era encara un carrer de terra. L'escombriaire, el lleter, el drapaire ... passaven cada dia amb carro. El pare tenia una Norton preciosa i jo podia encabir-me dins del sidecar, a la falda de la mare. La Norton aixecava molta pols pels carrers sense asfalt. Aquells mateixos carrers que cada 23 de juny amuntegaven mobles vells que els adults encenien a les 12 de la nit. Les criatures saltàvem la foguera quan ja era prop d'acabar-se, i després encara jugàvem a cuit i amagar per les cases obertes, aprofitant la fosca. El Jordi que tenia dos anys més que jo es posava carotes de bruixot i disfrutava fent-me por i la Maria Dolors, que era una mica més gran, em protegia.
Fa 40 anys a Terrassa ja no s'encenien fogueres pels carrers amb llambordes. Ja no teníem la Norton i amb el 850 fèiem cap a Vacarisses la nit més curta de l'any, i l'estiràvem amb les cordes de l'alegria, amb el xampany i les coques. Llençàvem coets més visuals que sonors i d'aquests coets, de vegades, en sortien joguines per als més menuts. A mi ja no me'n tocaven de joguines, pujava a la terrassa del bar de l'estació on un toca discos repetia ... "pon tus manos en mi cintura". Fa 40 anys, a Vacarisses també enceníem fogueres. I d'aquell maig de París que havia fet cremar tantes coses m'arribava el desig de caminar descalça, treure'm la roba i guarnir-me amb les flors que el Pep treballa, i substituir l'Adamo pel Bob Dylan, i començar a fer l'amor i la revolució.
Fa 30 anys a Terrassa les llambordes, que feien malbé les suspensions de cotxes cars comprats a terminis, començaven a substituir-se per la duresa de l'asfalt. Sonava potser Bob Dylan, però més aviat Pink Floyd, a les platges empordaneses. Amb els Beatles separats i amb els pactes de la Moncloa signats, ja sabíem que fer l'amor era menys fàcil del que predicàvem i la revolució havia quedat postergada fins qui sap quan. Amb la Serpentina repetíem que definitivament volíem ser hippys. Fa 30 anys les fogueres a la platja encara no estaven prohibides i les dones hi cremàvem els sostens. Les bruixes preparaven brevatges mentre ens submergíem en les aigües purificadores just al punt de la mitjanit. Podíem dormir a la sorra i s'admetia continuar sense roba encara que el lloc no hagués estat declarat nudista.
Fa 20 anys a Terrassa i a l'Empordà les dones tornaven a portar sostens i a la feina es feien acudits dolents sobre homosexuals o platges nudistes. De tant en tant al mercat i als cafès la gent es queixava que els joves confonien la llibertat amb el llibertinatge. Fa 20 anys, a Ciutadella, la Mariola era tot felicitat corrent pels carrers i deixant-se piropejar pels cavallers que corrien Sa Plaça.
Fa 10 anys ni ho recordo. El poema del Toni Creus, que deia que la nit de Sant Joan era una de les més boniques, feia cinc anys que dormia en una carpeta. Ja no hi havia fogueres espontànies, calia demanar permís per encendre-les, fos als carrers o a les platges. Calia demanar permís per a tot. Començaven els bons temps de llibertat en els quals les prohibicions són necessàries en nom de la seguretat.
Des de dissabte sonen trons als carrers. No són altra cosa que sorolls que fereixen les orelles. Les gosses que jeuen al meu costat tremolen. No he vist cap foguera. Tot hi així, encara espero aquell follet del Sisa, amb el barret i els guants. Necessito la seva rialla entremaliada.
Ja casi no se'n fan de focs. És difícil, al menys per aquí, trobar focs urbans, per això m'agrada la foto robada. Foc i aigua, els dos elements necessaris en el ritual de purificació. Ara, arreu, els han substituït per soroll. Odio aquest so sec que recorda els trets i la caça. Les gosses, al meu costat mentre escric, tremolen.
Fa 50 anys a Terrassa, al carrer Arquimedes, jugàvem a saltar el foc. Era encara un carrer de terra. L'escombriaire, el lleter, el drapaire ... passaven cada dia amb carro. El pare tenia una Norton preciosa i jo podia encabir-me dins del sidecar, a la falda de la mare. La Norton aixecava molta pols pels carrers sense asfalt. Aquells mateixos carrers que cada 23 de juny amuntegaven mobles vells que els adults encenien a les 12 de la nit. Les criatures saltàvem la foguera quan ja era prop d'acabar-se, i després encara jugàvem a cuit i amagar per les cases obertes, aprofitant la fosca. El Jordi que tenia dos anys més que jo es posava carotes de bruixot i disfrutava fent-me por i la Maria Dolors, que era una mica més gran, em protegia.
Fa 40 anys a Terrassa ja no s'encenien fogueres pels carrers amb llambordes. Ja no teníem la Norton i amb el 850 fèiem cap a Vacarisses la nit més curta de l'any, i l'estiràvem amb les cordes de l'alegria, amb el xampany i les coques. Llençàvem coets més visuals que sonors i d'aquests coets, de vegades, en sortien joguines per als més menuts. A mi ja no me'n tocaven de joguines, pujava a la terrassa del bar de l'estació on un toca discos repetia ... "pon tus manos en mi cintura". Fa 40 anys, a Vacarisses també enceníem fogueres. I d'aquell maig de París que havia fet cremar tantes coses m'arribava el desig de caminar descalça, treure'm la roba i guarnir-me amb les flors que el Pep treballa, i substituir l'Adamo pel Bob Dylan, i començar a fer l'amor i la revolució.
Fa 30 anys a Terrassa les llambordes, que feien malbé les suspensions de cotxes cars comprats a terminis, començaven a substituir-se per la duresa de l'asfalt. Sonava potser Bob Dylan, però més aviat Pink Floyd, a les platges empordaneses. Amb els Beatles separats i amb els pactes de la Moncloa signats, ja sabíem que fer l'amor era menys fàcil del que predicàvem i la revolució havia quedat postergada fins qui sap quan. Amb la Serpentina repetíem que definitivament volíem ser hippys. Fa 30 anys les fogueres a la platja encara no estaven prohibides i les dones hi cremàvem els sostens. Les bruixes preparaven brevatges mentre ens submergíem en les aigües purificadores just al punt de la mitjanit. Podíem dormir a la sorra i s'admetia continuar sense roba encara que el lloc no hagués estat declarat nudista.
Fa 20 anys a Terrassa i a l'Empordà les dones tornaven a portar sostens i a la feina es feien acudits dolents sobre homosexuals o platges nudistes. De tant en tant al mercat i als cafès la gent es queixava que els joves confonien la llibertat amb el llibertinatge. Fa 20 anys, a Ciutadella, la Mariola era tot felicitat corrent pels carrers i deixant-se piropejar pels cavallers que corrien Sa Plaça.
Fa 10 anys ni ho recordo. El poema del Toni Creus, que deia que la nit de Sant Joan era una de les més boniques, feia cinc anys que dormia en una carpeta. Ja no hi havia fogueres espontànies, calia demanar permís per encendre-les, fos als carrers o a les platges. Calia demanar permís per a tot. Començaven els bons temps de llibertat en els quals les prohibicions són necessàries en nom de la seguretat.
Des de dissabte sonen trons als carrers. No són altra cosa que sorolls que fereixen les orelles. Les gosses que jeuen al meu costat tremolen. No he vist cap foguera. Tot hi així, encara espero aquell follet del Sisa, amb el barret i els guants. Necessito la seva rialla entremaliada.
5 comentaris:
Ho expliques molt bé, Magda. Tinc les mateixes sensacions i els mateixos records. El carrer Major de Sant Pere també era de terra encara, hi pasaven carros i alguna bici , l'esmolador i el drapaire. Recordo alguna foguera al darrera del carrer que abans es deia general sanjurjo Uffff quin nom!) i la festa, petardos i borratxera seguent... poca cosa més. Ara, aquí, tampoc es pot fer foc, com pots veure a la foto cal possar-hi una planxa de ferro sota de l'abret perque no es cremin les rajoles de plaza Haundi del barri de Egia. Pero tot i així un foquet es va fer i un xistulari va tocar el xisto i es va dansar. Pluja, foc i alegría. En Peru s'ho va passar bomba, endemés, cap petardo! Genial!
A la nit de Sant Joan, tots els convidats a la festa, porten una rosa envoltada de una fulla de blat de moro, una espiga de blat, i unes fulles de olm; tot aixó en un petit ram. Quan s'ensén el foc si llença, perque es cremi el ram de l'any passat i es guarda el del nou any. Aquesta acció et protegeix la salut i contra els possibles mals de l'aigua i el foc durant l'any. (segons les creençes paganes i de la bruxeria popular). (Barri de Egia). Donostia.
Les creences populars, aquelles que no han estat manipulades per imposicions de domini són les que valen. Saps que et veig purificat? La teva foto de perfil s'ha tornat més clara. Això deu ser a causa de la teva participació en la cerimònia del foc. O dels bons contactes amb una bella bruixa i un espavilat follet....
Es cierto que todo ha cambiado mucho.
Hace casi 40 años, mi padre me tomaba en brazos para saltar 3 veces la hoguera que los niños hacian en Ribadaponte, nuestro barrio de Catoira.
Hace 30 ya me tocaba de celebrar la noche en Santiago, y aún en pleno casco viejo era posible ver hogueras en las plazas. La de mas renombre, la de la Plaza Roja, donde todos los estudiantes desesperados liberábamos el estrés arojando plias de apuntes al fuego. Eso si que purificaba un montón.
Hace 20 ya me tocaba de celebra las hogueras aquí en Teis, y aun quedaban descampados cerquita.
Entre 10 y 5 años atras, ya eran Victor y Estrela los que pedían ir a casa de su amiga Marta a celebrarlo, porque la calle del Espiñeiro ya era de las pocas del barrio con descampados.
Este año ya ni me he movido, la hogueras están, pude olerlas, y el olor a sardinas asadas y pan de maiz, que es lo tipico de aqui. Pero quedan tan lejos ... Ahora son Victor y Estrela los que se mueven, y van y vienen andando en pandilla, de un barrio a otro. Y como en el musical de Sisa, lo de menos es la hoguera, sino todo lo que pasa alrededor.
Eso sí, jamas he dejado de preparar las hierbas de San Juan ningún año. Es cierto que me falta la hierba luisa y alguna más, pero en nuestro APR-15 superviviente, aúnquedan pequeños campos, donde no se pueden hacer hogueras pero crecen hierbas: Hinojo, menta, hierbabuena, manzanilla silvestre, saúco,ruda, romero, rosas y hojas de vid. Anteayer no entré, porque anduve de recolección (Ayer tampoco porque tocó recoger frambuesas que hoy nos comimos en forma de helado, y que ya os enviaré virtualmente).
Cierto que no quemé el ramillete del año anterior ni puse a secar el de este.
Me he enjuagado la cara tres veces con ese agua tan perfumada ayer a la mañana.
Pero ya sabeis que lo que mas me purifica es entrar aqui i fer la estona amb vosaltres, amics.
Magda: Com has pogut llegir m’he barallat amb l’ordinador. Millor que sigui amb una màquina.
Has millorat l'aspecte del web.
Jo també recordo els focs del carrer arquímedes. Cantonada irineu. Els preparatius. Les andròmines a la foguera. La pols. La pols. Els tresors amagats sota terra (ara hi ha un pàrking) a la plaça progrés. Els avis prenent la fresca...
T’agraeixo l’evocació.
Publica un comentari a l'entrada