Tres colors

Poca cosa aquest cap de setmana. Tranquil·litat i menys o menys bons aliments a casa, no hem sortit. Una mica de jardí i força sofà. Podria parlar de les herbes que creixen arreu. O fer algun comentari dels miralls del Galeano que tan bé em fan sentir. O explicar com creix encara aquella cosa llarga i dura de l'atzavara (o com no para de créixer des que he deixat de fumar la meva panxa) Però és que m'han tornat a provocar! Potser és que sóc fàcil i em deixo, però caram és que no paren. I que quedi clar que no tinc cap interès en parlar de política. A més, els que em coneixeu sabeu que no sóc una militant republicana a ultrança. La meva militància, en aquests moments, es limita a una militància de vida. Una vida que com qualsevol altra (voldria creure) té una ètica (i si m'apureu una estètica) i algunes coses m'escandalitzen, són, com ho deien? "atentados contra la moral y las buenas costumbres" De cap altra manera podria qualificar el comportament del president del parlament d'Espanya. Com es pot obligat a algú a amagar el símbol de la seva lluita? El símbol d'una legalitat conquerida per el poble i arrabassada per criminals de guerra? El símbol pel qual van ser empresonats, exiliats i en molts casos afusellats? Com es pot dir-li a algú que ha d'amagar els seus símbols, precisament quan, teòricament, se li està fent un homenatge per haver lluitat per aquests símbols? Per això, deixant de banda la ignorància de qui desconeix potser que hi ha sentències que determinen que exhibir una bandera republicana no és il·legal, les paraules del senyor Bono i la vergonyosa manera d'acabar de pressa i corrents un acte d'homenatge als lluitadors republicans que van patir repressions durant el franquisme m'escandalitzen i de l'escàndol passo a la indignació (ja perdonaré demà, avui encara no) i en la indignació em considero provocada, i com a tal torno a penjar una bandera, encara que sigui només com a acte de desgreuge. I encara que sigui només en solidaritat amb les persones que considero agreujades, avui , no puc parlar del cap de setmana tranquil, ni d'allò que no para de créixer. Avui, tot i que això no és ni de lluny un blog de política, avui, aquí, en aquest diari, repeteixo que em sento republicana. VISCA LA REPUBLICA

counterwebkit2008