De fotos i rafals. De memòria i de vida

Tal com anàvem dient: Fa calor. Avui com ahir ... 27 graus a l'ombra. Ja és calor. Una calor que apreta però no ofega, feien la gracia aquest matí a Catalunya Ràdio mentre anava a la feina. A les quatre de la tarda, quan m'he ficat de nou al cotxe si no arribo a tenir aire condicionat ja n'haguéssim parlat d'això de l'ofec (o no).

Les set i pico sota el pont de Saragossa.

Escric des del rafal, s'hi està de meravella. Quin invent els rafals! (Ai com m'agraden les meves arrels mores) Només em falta un sortidor i associar al cant de les llagostes la melodia de l'aigua en moviment. Somiar és licit.

La foto d'avui es diu rafal de lo mas de Monterols. Dissabte hi vam celebrar Sant Jaume. Quaranta persones sota l'heura disfrutant d'un magnific àpat preparat per l'amfitrió, un home extraordinari que als vuitanta i pico encara es capaç de reunir la família un cop a l'any. Un home que mai no ha tingut fills a qui un dimoni entremaliat li ha donat onze nebots amb les corresponents parelles, fills, filles, nets i netes. Ell n'està encantat.

M'han parlat de la història de lo mas de Monterols, m'agradaria explicar-la però no m'atreveixo, tinc por de no recordar bé, tinc por de no ser fidel a la memòria d'un lloc que, com tants altres, va ser testimoni d'una guerra i va saber acollir a qui necessitava terra per plantar aliments i refugi per esmunyir-se de les bombes. Hi ha molt més, milers d'anècdotes guardades a les parets, fets d'abans i després del període fatídic. M'agradaria escriure'ls però em fa por de no haver retingut bé el que m'han explicat, em fa por de no ser fidel a la memòria.

"Si les teves fotos no són prou bones és que no t'hi has acostat prou" digué Robert Capa.

La cosa llarga i dura ja no ho és tant

Després d'un cap de setmana fora arribem a casa i descobrim que, sortosament, aquí no fa tanta calor. En fa, molta, però no tanta.

Hem hagut de fer front a tres tiberis. Celebracions de Sants Jaumes, Annes i altres histories familiars endarrerides de les quals potser algun dia en faré la crònica. Venim de tres dies menjant i suant.

Ara, a punt d'anar a dormir comprovo com el volum de la panxa continua en augment. Ni la panxa ni els tiberis passats impedeixen que baixem al rafal a sopar a gust, encara que sigui un plat de verdura. Al rafal s'hi està bé, realment bé.

Però és tard i demà .... no, millor no pensar-hi en demà, però és tard, això sí, i estem cansats de la duresa d'un cap de setmana del qual no en faig la crònica per falta de temps però potser algun dia la faré

La cosa llarga i dura és molt més llarga, però molt menys durà. Les fulles de l'atzavara s'han aprimat. La planta està arribant al final de la seva vida. Li donarem les millors atencions. Que se'n vagi feliç. Ja estava aquí quan jo vaig arribar. Ens deixa aquestes flors, les úniques de la seva vida, per al record.

La Simone no era la de les ameles, però hagués pogut ser-ho.

http://www.myheritage.com/collage

El cap de setmana passat la Serpentina deia -No et preocupis Magda que a partir del 21 tot continuarà igual- i afegia -ja sé que aquest és el problema. I, d'aquell primer problema del dilluns, de tot continua igual, arribo a divendres amb tres baixes per accident laboral, dues dimarts i una dimecres. Ahir 11 hores a la feina i avui aconsegueixo escapar-me al migdia però amb aquella sensació que el més calent és a l'aigüera... Aquesta tarda no tinc ganes de gaire res. Amb l'Enric juguem una mica i publiquem els resultats (els nostres jocs, ja ho veieu), cada vegada són més "mostrables".

.

Que el vent posi cada cosa al lloc que li correspon

La Serpentina m'envia aquesta bonica felicitació. El lloc encisador que mostra la foto es diu terrassa de casa seva (de ca la Serpentina), l'ombra es diu Miquel i l'ovni no sé quin nom té, tot i que en ell reconec un amic que, de tant en tant, es passeja per l'Empordà, saluda, naturalment, la Serpentina i després baixa cap al Camp. He tret el cap per mirar el cel, però aquesta vegada encara no ha arribat. Potser demà.

La Pepa em truca i parlem, del Boss que va estar fenomenal i de moltes altres coses, mitja hora, aproximadament, penjades del telèfon. Mitja hora de conversa rica en detalls i en valoracions, La Pepa sempre té moltes coses a dir, encara que hagi deixat d'escriure. No evoquem dates passades, no cal, cada 22 de juliol parlem una estona, distesament, de tot i de res, com fèiem anys enrere, quan el Toni encara hi era, com si hi fos, com si també ell hagués estat al Camp Nou. Cada 22 de juliol el Toni torna a ser-hi una mica, torna a somriure, com feia abans, com ha fet sempre.

I la Miren, des de Les Landes em pregunta per París. Recordem Halong ,i ens adonem que són molts els llocs que sempre ens quedaran. Halong és a la Miren com les madalenes d'amela són a l'avia. La Serpentina vol saber la recepta, no la tinc, ni tinc l'avia, ni la tieta Petra per demanar-los-la.

El Pep, que li pren el telèfon a la Miren, es queixa del càmping, l'any passat li van prometre wifi i encara no en té. Com ho farà ara per regalar-nos les mil i una precioses fotos que retoca i guarda a un portàtil mut per al món? Ens caldrà esperar i esperarem, les fotos hi són, ja arribaran quan hagin d'arribar.

Jo, avui, he arribat a la pàgina 71 de "El Fotògraf" la darrera novel·la de l'Òscar Palazón. De veres que em té ben atrapada, un ritme increïble en l'escriptura, cada pàgina et xucla i fa que necessitis passar a la següent. Però hi ha una altra cosa que encara he trobat més al·lucinat: la pàgina 71 és idèntica (gairebé) al full manuscrit que m'he trobat a la bústia. Guardaré aquest full, potser l'heretarà el meu fill. Potser d'aquí a 70 anys algú comenci un increïble viatge, ple d'aventures, per intentar unir altra vegada els 25 fulls d'aquest manuscrit. Potser d'aquella aventura se'n podrà escriure una altra història i potser qui l'escrigui regalarà fulls manuscrits numerats que heretaran uns altres fills, fins que algú vulgui unir ...

counterwebkit2008

La madalena d'ameles de Prous

Avui, 20 de juliol, fa dos dies que va ser l'aniversari de la Lola i falten dos dies perquè l'avellana sigui plena, cosa que, com és sabut, passa cada any per Santa Magdalena.

Mentre els diaris fan soroll em fixo amb els concerts que omplen jardins i estadis. Trobo que el Bosé ha envellit i que el Bruce està genial. Envejo la Pepa que tenia entrades per al Camp Nou. Alguns revivals valen la pena i no provoquen talls de digestió.

Molt abans d'aquells talons llunyans on el Bosé es convertia en jutge transvestit, molt abans del Born in the U.S.A., l'avia, tal dia com avui, o potser, com a molt, tal dia com demà, em feia trencar ametlles tendres i pelar-les, i em vigilava de reüll, i feia veure que no se n'adonava de les que, de tant en tant, feien camí a la boca i no al cistell. L'avia em feia bufar les bossetes de papers ondulats i escampar-les amb cura damunt la taula. L'avia feia una pasta genial, amb clara d'ou i ametlles tendres i amb aquesta pasta omplia les bossetes de paper ondulat i les portava al forn. El dia de Santa Magdalena em venia a despertar amb petons i em preguntava si sabia quin dia era, i jo que si que ho sabia, corria al menjador i trobava un vestit nou preciós que m'havia cosit la tieta Petra, que era la millor modista del món i me'l posava per rebre els convidats que venien a felicitar-me, i els oferia les madalenes d'ameles. Tot això passava a un petit poble del Maestrat, cada any, el dia que, al Camp de Tarragona, les avellanes ja són plenes. D'això fa molt de temps, a les escoles explicaven allò des russos dolents i els "alzados" bons i el pare de la Lola rebia paga doble. I va ser així durant forces anys. Però el dia de Santa Magdalena jo no anava a l'escola i ningú em parlava de russos ni d'alzados, eren vacances i, en una bonica casa d'un petit poble del Maestrat, jo era la nena més mimada i feliç del món mundial. Alguns revivals valen la pena i no provoquen talls de digestió.

Demà dia 21, un dia abans del 22, ploraré, tindré mal de coll i no trobaré les ulleres, però cap avia no em portarà una madalena d'amela al llit. A les Gavarres tot tornarà a ser igual i, efectivament, aquest és el problema. Res però que no sigui superable.

Aquest cap de setmana ha estat un cap de setmana tranquil, a Torre Sans no ha arribat el soroll dels diaris, hem sortit a caminar amb les gosses que s'han mostrat molt agraïdes i m'he ajagut a l'hamaca per llegir uns contes de les mil i una nit. De tant en tant els clàssics serveixen per fer oblidar els talls de digestions que provoquen determinades dates i les noticies que sonen massa.

Sempre petons, naturalment.

counterwebkit2008

18 de juliol

Fa 39 anys, el dia que va néixer la Lola era festa.

A l'escola apreníem com eren de dolents els russos.
"Muchos españoles, engañados por propagandas extranjeras habían sido engañados por estas ideas y servían de ciego instrumento (...). Los crímenes (...) se producían en todo momento, obedeciendo órdenes de Moscú"

I com eres de bons els "alzados"
"Ante todo este maremagnum, el Ejército (...) tiene la sagrada obligación de intervenir cuando lo que peligra es el ser mismo de la Patria" "Aun sabedores del dolor que la guerra supone, no titubearon en producirlo"

Segons una enquesta publicada per wikipedia un 30% de les persones enquestades creuen que l'aixecament va ser justificat i un 20% no té ni idea del que va passar el 18 de juliol de 1936.

Jo, cap al finals dels 70, estava convençuda que era possible democratitzar aquest país. Justificava la necessitat de formar part de determinats estaments que havien de ser la base del canvi. De la policia, per exemple, que té com a missió constitucional la defensa dels drets humans.

Avui, 18 de juliol de 2008, felicito la Lola i la mare que la va parir ara fa 39 anys

Avui, 18 de juliol de 2008 he anat al cine i, precisament, he vist "Tropa de élite" Era una estrena. A la sala dels cines comercials de Les Gavarres només 4 persones.

Avui, 18 de juliol de 2008 el Pep, que té quatre blogs de fotos i tots magnífics, caram com treballa, diu que tornarem a vèncer.

Ah ... "Tropa de élite" és una pel·lícula que cal veure (si es té prou estómac)

I fi

I fi.
He conservat Galeano durant més d'un mes, a poc a poc i a petites dosis. Ja no puc continuar estirant-lo. Galeano sap que les coses perdudes no són a la lluna, com creia de petit. On van les coses perdudes? Potser no han marxat. Potser són amagades en algun lloc. Potser encara és possible trobar-les. "Espejos" recopila alguns retalls escapats, perduts, caiguts dels textos de la història oficial. Invisibles i oblidats. Invisibles i oblidades, sobretot. Després de llegir-lo sabem que no només una altra història és possible sinó que una altra historia és història.

I fi
Durant més de mig any hem preparat els 80 de mare. París era la darrera etapa. Jo no havia trepitjat París des que vaig ser-hi amb la Serpentina en un boig viatge, com ella diu. Naturalment que el recordo. Potser alguna vegada l'explicarem, quan tinguem ganes d'escriure en clau surrealista.

I fi.
Dels dies frescos d'estiu, dinant al Rafal, amb als amics primer, amb la família després. Demà acompanyem els pares de l'Enric de tornada a casa. Comença un cap de setmana normal que ha de tenir com a fatal desenllaç un dilluns laborable. S'acaben les vacances. Comença la calor. Qui em regalarà una moviola? O si de cas, si la marxa enrere no és viable ... Hi ha algú a qui li sobri un bitllet guanyador de loteria?

...
Tornarem a treballar. Tornarem a patir i tornaran novament les vacances. I sí, aquesta vegada sí que buscaré i llegiré l'últim llibre del trapezista (que ja no és el mateix que aquell que volia llegir fa un més i encara no ho he fet) Se m'acumula la feina. Queden molts inicis pendents. Que s'aixequin els telons. El teatre de la vida continua.

counterwebkit2008

Cap de setmana a París

Doncs sí, Montmartre és el mateix barri de llambordes, aquests carrers estrets amb tot el seu encant encara hi són. A la plaça els pintors continuen perseguint caricatures i exposen quadres de vistes sobre el Sena, Notre-Dame o la Torre Eiffel. Però aquesta plaça jo la recordava propietat dels artistes i els bars amb les terrasses retirats a les voreres. Ara, i em diuen que des de sempre als estius, més de la meitat de la plaça és una prolongació dels restaurants. S'hi està bé, tota manera. No són "paelladors"

La visita de Montmartre va ser la culminació d'un dia molt aprofitat. El viatge era el regal dels 80 de la mare, la sorpresa que encara li faltava. Un recorregut pel París dels reportatges, de les postals, de les pel·lícules ... Tots aquells llocs que es mantenen disposats per tornar a ser el decorat d'una altra foto. Decorats que li vam oferir, un darrera l'altre, sense temps de digerir-los, a una mare encantada que avui encara diu que li sembla que ho ha somiat.

Des de la Gare de Lyon a la plaça de la Bastille. Recorregut a peu fins a Notre-Dame, per plaça dels Vosges, Hótel de Ville, llibreria de Shakespeare ... Dinar al barri llatí. Torre Eiffel. Passeig en barco pel Sena. Avinguda Camps Elysées fins a l'Arc del Triomf i sopar a Montmartre. I encara li vam col·locar, abans d'acabar el dia, una visita a la ciutat del futur, La Defense.

El dissabte es va sentir nena feliç a Disney, no hi ha fotos, amb l'Enric ens vam escapar, vam aprofitar per visitar Orsay i la Biblioteca Nacional. Dues visites molt interessants.

I vam fer alguna cosa més, després de la Biblioteca on jo m'havia aturat a llegir i recordar els cartells, les consignes, els símbols, d'aquell maig del 68, a darrera hora, vam passar a l'altra banda de la Gare de Lyon. Va ser com si haguéssim creuat una frontera invisible, de sobte els carrers no eren tant nets, les cases no tenien una construcció tant perfecta, la gent era menys educada ... sota l'estació rodamóns, més enllà gent demanant caritat.

No n'hi vam trobar de rodamóns als carrers nobles de banda i banda del Sena. Construccions perfectes d'arquitectura racionalista, simètrica. Façanes que semblen totes acabades de restaurar. Places del XVIII i del XIX com acabades de posar per al gaudi del visitant. Centenars de persones educades que no es destorben entre sí. Llengües llatines, llengües eslaves, llengües àrabs ... Nassos llargs i corbats, nassos curts i amples. Cabells arrissats i negres, cabells llisos i clars, cabells arrissats i clars, cabells llisos i foscos. Ulls allargats, ulls rodons, ulls blaus, ulls negres. Llavis molsuts, llavis prims. Sabates planes, sabates de taló, faldilles llargues, pantalons curts, mitges amb costura, saris de gran bellesa, burkas, shadors, barbes llargues, caps pelats, creus, tatuatges ... Ningú no es feia nosa. Tothom anava amb una càmera de fotos a la mà i una visa a la butxaca.

Un altre element, normal, gens discordants, eren els vehicles policials. A la torre Eiffel directament l'exercit. Soldats, fusell en mà, plantats a cada costat de la plaça. No molestaven. Les cues d'hores i hores per pujar la gran torre no era destorbades per ningú ... o potser només per dues gitanetes zíngares que, ens va semblar, que eren convidades a pujar a un furgó escoltades pels gendarmes. Potser, va ser tant ràpid que gairebé no ens en vam adonar.

Avui, ara mateix, a la tele, el desfile militar de la festa nacional recorre aquests carrers pulcres. Sarkozy i la primera dama es barregen com si res entre la gent, sense por, aclamats, rodejats dels mandataris de l'Europa Mediterrània. Zapatero abraça emocionat la Betancourt.

Els 300 cotxes cremats i els 121 detinguts ahir a la nit millor no considerar-ho, actes vandàlics de gent sense entranyes. Els turistes d'això ni se n'han enterat.

counterwebkit2008

Amb la mare a París

.
.

.
.

counterwebkit2008

Sempreviva

Encara que només sigui per no deixar la Serpentina sota el campanar de Reus.

Encara que només sigui per no deixar la Miren i el Peru recollint la sempreviva.

Cada cosa al seu lloc, siguem ordenats:

La Serpentina a Agullana conciliant extrems, posant harmonia, remenant testos, enterrant xiprers i batejant nesprers (no pas en el sentit bíblic). Són bonics els nesprers, a casa en creix un, encara en test. Els dos grans, vellets ja, fan una fruita petita, petita, molt dolça, però tant xica que gairebé és impossible separar la carn de la pell. Cauen en grans quantitats cap al final de juny, madurs i ennegrits. Deixen pel caminal un rastre que fa pensar que per allà hi ha passat un ramat de cabres.

La Miren i el Peru a Calella, espero i desitjo. I amb ells la càmera del Pep (modernament dit Josep). Josep Girona, un fotògraf amb futur. Molt aviat la seva primera exposició. Anirem donant detalls des d'aquesta pàgina. De moment el pas diari per Begirada és recomanable, just i necessari.

Cada cosa al seu lloc i a cada lloc una temperatura. A Valladolid, per exemple, 30 graus. Quina calor! Qui sigui a Valladolid que aixequi la mà o si més no que ho expliqui a la tornada. Igual que la Meiga ens ha de donar detalls dels 50 anys del seu germà.

A Tòquio temperatura suau, bon clima i bons sopars, pel que sembla. Ha de ser difícil amb tantes comoditats pensar seriosament amb el canvi climàtic o amb la fam. Els del G-8 han tornat a casa i nosaltres marxem cap a París, allà només hi ha 23 graus, prendrem una jaqueta a la bossa per si de cas. Meravellós París, record del que no ha pogut ser. Divendres al matí, quan arribem, procurarem imaginar que trepitgem aquell mític París que sempre ens quedarà.

Deixarem a casa la sempreviva, damunt la taula, sota la finestra de la sala, omplint-la de color, d'olor i de records.

Tornaré dilluns amb històries de La França.

Dies de juliol

Les onze de la nit d'un dia qualsevol, d'un juliol qualsevol. La temperatura exterior ha disminuït considerablement en relació amb els darrers dies, hem sopat a dins perquè a fora feia una mica de fred i perquè de fet no és el mateix quan només som tres.

El rafal es veu buit, tot es veu una mica vuit i aquesta tranquil·litat és estranya. Només fa unes hores que no hi és, només hi ha sigut tres nits, poc temps, però que és el temps? Aquesta nit enyorem les riotes contagioses d'un nen de tres anys.

Aquesta nit, benvolguda Serpentina, no hi ha vaga. Torno a escriure, cosa que vol dir que hem tornat a la normalitat. No ho he fet els dies passat, no pas per vaga, tampoc per vagància, no ho he fet perquè no tenia temps. Aquest temps que de fet no existeix, el necessitava per assaborir amistats.

Sota el pont de Saragossa són les onze de la nit. A Terrassa encara és Festa Major. A Vigo, a Agullana i a Donosti la temperatura és inferior als 20 graus. Alguns edificis públics del Camp de Tarragona estan de trasllat i, possiblement, també allà l'índex de l'agror de la llet sigui considerable. Em caldrà demanar les receptes dels antivirus a partir del dia 21. Però avui encara no.

A Les Borges del Camp, les habitacions que no s'ocuparan conserven un notable nivell de calidesa. El proper cap de setmana tenim feina, l'altre potser veurem el cel de Dalí i dins de dos mesos farem via cap al Sud. A Ohanes no hi fa gens de fred.

Tan complicat que sembla de vegades ser feliç! I tan fàcil que és, altres vegades.

counterwebkit2008