La Serpentina m'envia aquesta bonica felicitació. El lloc encisador que mostra la foto es diu terrassa de casa seva (de ca la Serpentina), l'ombra es diu Miquel i l'ovni no sé quin nom té, tot i que en ell reconec un amic que, de tant en tant, es passeja per l'Empordà, saluda, naturalment, la Serpentina i després baixa cap al Camp. He tret el cap per mirar el cel, però aquesta vegada encara no ha arribat. Potser demà.
La Pepa em truca i parlem, del Boss que va estar fenomenal i de moltes altres coses, mitja hora, aproximadament, penjades del telèfon. Mitja hora de conversa rica en detalls i en valoracions, La Pepa sempre té moltes coses a dir, encara que hagi deixat d'escriure. No evoquem dates passades, no cal, cada 22 de juliol parlem una estona, distesament, de tot i de res, com fèiem anys enrere, quan el Toni encara hi era, com si hi fos, com si també ell hagués estat al Camp Nou. Cada 22 de juliol el Toni torna a ser-hi una mica, torna a somriure, com feia abans, com ha fet sempre.
I la Miren, des de Les Landes em pregunta per París. Recordem Halong ,i ens adonem que són molts els llocs que sempre ens quedaran. Halong és a la Miren com les madalenes d'amela són a l'avia. La Serpentina vol saber la recepta, no la tinc, ni tinc l'avia, ni la tieta Petra per demanar-los-la.
El Pep, que li pren el telèfon a la Miren, es queixa del càmping, l'any passat li van prometre wifi i encara no en té. Com ho farà ara per regalar-nos les mil i una precioses fotos que retoca i guarda a un portàtil mut per al món? Ens caldrà esperar i esperarem, les fotos hi són, ja arribaran quan hagin d'arribar.
Jo, avui, he arribat a la pàgina 71 de "El Fotògraf" la darrera novel·la de l'Òscar Palazón. De veres que em té ben atrapada, un ritme increïble en l'escriptura, cada pàgina et xucla i fa que necessitis passar a la següent. Però hi ha una altra cosa que encara he trobat més al·lucinat: la pàgina 71 és idèntica (gairebé) al full manuscrit que m'he trobat a la bústia. Guardaré aquest full, potser l'heretarà el meu fill. Potser d'aquí a 70 anys algú comenci un increïble viatge, ple d'aventures, per intentar unir altra vegada els 25 fulls d'aquest manuscrit. Potser d'aquella aventura se'n podrà escriure una altra història i potser qui l'escrigui regalarà fulls manuscrits numerats que heretaran uns altres fills, fins que algú vulgui unir ...
La Pepa em truca i parlem, del Boss que va estar fenomenal i de moltes altres coses, mitja hora, aproximadament, penjades del telèfon. Mitja hora de conversa rica en detalls i en valoracions, La Pepa sempre té moltes coses a dir, encara que hagi deixat d'escriure. No evoquem dates passades, no cal, cada 22 de juliol parlem una estona, distesament, de tot i de res, com fèiem anys enrere, quan el Toni encara hi era, com si hi fos, com si també ell hagués estat al Camp Nou. Cada 22 de juliol el Toni torna a ser-hi una mica, torna a somriure, com feia abans, com ha fet sempre.
I la Miren, des de Les Landes em pregunta per París. Recordem Halong ,i ens adonem que són molts els llocs que sempre ens quedaran. Halong és a la Miren com les madalenes d'amela són a l'avia. La Serpentina vol saber la recepta, no la tinc, ni tinc l'avia, ni la tieta Petra per demanar-los-la.
El Pep, que li pren el telèfon a la Miren, es queixa del càmping, l'any passat li van prometre wifi i encara no en té. Com ho farà ara per regalar-nos les mil i una precioses fotos que retoca i guarda a un portàtil mut per al món? Ens caldrà esperar i esperarem, les fotos hi són, ja arribaran quan hagin d'arribar.
Jo, avui, he arribat a la pàgina 71 de "El Fotògraf" la darrera novel·la de l'Òscar Palazón. De veres que em té ben atrapada, un ritme increïble en l'escriptura, cada pàgina et xucla i fa que necessitis passar a la següent. Però hi ha una altra cosa que encara he trobat més al·lucinat: la pàgina 71 és idèntica (gairebé) al full manuscrit que m'he trobat a la bústia. Guardaré aquest full, potser l'heretarà el meu fill. Potser d'aquí a 70 anys algú comenci un increïble viatge, ple d'aventures, per intentar unir altra vegada els 25 fulls d'aquest manuscrit. Potser d'aquella aventura se'n podrà escriure una altra història i potser qui l'escrigui regalarà fulls manuscrits numerats que heretaran uns altres fills, fins que algú vulgui unir ...
4 comentaris:
M'alegro que t'agradi, Magda. I gràcies!
...hi ha hagut un terratrèmol i no ho dic en sentit figurat (per aquell psicòleg criminal dels Balcans que en la seva fugida treballava com a guaridor, deu ni do quina ironia!); no. no ho dic en sentit real; avui a quarts d'una de la matinada el terratrèmol nascut a Sant Hilari, s'ha fet sentir a casa; jo ja estava al llit i feia poc havia tancat el llum per abandonar-me a una experiència estival que m'encanta, que consisteix en sentir els sorolls, o freses que diem aquí, de la nit...un cotxe que passa, veus somortes de les quals sols endevines fragments de paraules acostant-se i allunyant-se carrer avall, els inefables gossos que aprofiten la foscor per ves a saber quins missatges enviar-se entre ells,es pot arribar a sentir la lluna com es desplaça o... això ja entra dins els somnis?, estava jo en ple atordiment quan la casa ha saltat; en Miquel ha comprès de seguida del que es tractava, però com jo no hi era pas tota, he trigat uns segons a saltar del llit per, prèvia ruta per la casa, acabar comprovant que tot seguia al mateix lloc, fins i tot la casa...El temps: fa calor. Sempre petons
Òscar, com sempre gràcies a tu i a tots aquells que aconseguiu obres (sigui de literatura, cinema, pintura, música...) per al gaudi dels altres mortals.
Serpentina, he sentit això del terratrèmol, però no pensava que hagués arribat tan amunt. Esperem que no passi d'aquí, i en tot cas si han de tornar terratrèmols que no sigui en el moment que la lluna et deixa sentir el seu moviment. Avui, escolta la lluna i pregunta-li per algun secret, que sigui bonic, sisplau.
Aquí anàvem a sopar al rafal però ho farem a dins, fa una mica de fred! Com els romans, el clima també està ben boig. M'espera a la taula una truita de riu, pobreta, poc que s'ho pensava que acabaria a la meva boca mentre es deixava lliscar aigües avall. No som ningú. Sempre petons
Avui, després de dos anys de promete-ho ens han possat la wifi al camping. Ja era hora, pero al obrir...merda! és més lenta que la dels anys 80 si ni havia llavors.La "boss" del camping diu que l'any que be detmanarà doble velocitat, pero de moment, amb molta molta paciència aniré provant de pujar alguna coseta.Uffff és que os trobo a faltar!
Publica un comentari a l'entrada