Doncs sí, Montmartre és el mateix barri de llambordes, aquests carrers estrets amb tot el seu encant encara hi són. A la plaça els pintors continuen perseguint caricatures i exposen quadres de vistes sobre el Sena, Notre-Dame o la Torre Eiffel. Però aquesta plaça jo la recordava propietat dels artistes i els bars amb les terrasses retirats a les voreres. Ara, i em diuen que des de sempre als estius, més de la meitat de la plaça és una prolongació dels restaurants. S'hi està bé, tota manera. No són "paelladors"
La visita de Montmartre va ser la culminació d'un dia molt aprofitat. El viatge era el regal dels 80 de la mare, la sorpresa que encara li faltava. Un recorregut pel París dels reportatges, de les postals, de les pel·lícules ... Tots aquells llocs que es mantenen disposats per tornar a ser el decorat d'una altra foto. Decorats que li vam oferir, un darrera l'altre, sense temps de digerir-los, a una mare encantada que avui encara diu que li sembla que ho ha somiat.
Des de la Gare de Lyon a la plaça de la Bastille. Recorregut a peu fins a Notre-Dame, per plaça dels Vosges, Hótel de Ville, llibreria de Shakespeare ... Dinar al barri llatí. Torre Eiffel. Passeig en barco pel Sena. Avinguda Camps Elysées fins a l'Arc del Triomf i sopar a Montmartre. I encara li vam col·locar, abans d'acabar el dia, una visita a la ciutat del futur, La Defense.
El dissabte es va sentir nena feliç a Disney, no hi ha fotos, amb l'Enric ens vam escapar, vam aprofitar per visitar Orsay i la Biblioteca Nacional. Dues visites molt interessants.
I vam fer alguna cosa més, després de la Biblioteca on jo m'havia aturat a llegir i recordar els cartells, les consignes, els símbols, d'aquell maig del 68, a darrera hora, vam passar a l'altra banda de la Gare de Lyon. Va ser com si haguéssim creuat una frontera invisible, de sobte els carrers no eren tant nets, les cases no tenien una construcció tant perfecta, la gent era menys educada ... sota l'estació rodamóns, més enllà gent demanant caritat.
No n'hi vam trobar de rodamóns als carrers nobles de banda i banda del Sena. Construccions perfectes d'arquitectura racionalista, simètrica. Façanes que semblen totes acabades de restaurar. Places del XVIII i del XIX com acabades de posar per al gaudi del visitant. Centenars de persones educades que no es destorben entre sí. Llengües llatines, llengües eslaves, llengües àrabs ... Nassos llargs i corbats, nassos curts i amples. Cabells arrissats i negres, cabells llisos i clars, cabells arrissats i clars, cabells llisos i foscos. Ulls allargats, ulls rodons, ulls blaus, ulls negres. Llavis molsuts, llavis prims. Sabates planes, sabates de taló, faldilles llargues, pantalons curts, mitges amb costura, saris de gran bellesa, burkas, shadors, barbes llargues, caps pelats, creus, tatuatges ... Ningú no es feia nosa. Tothom anava amb una càmera de fotos a la mà i una visa a la butxaca.
Un altre element, normal, gens discordants, eren els vehicles policials. A la torre Eiffel directament l'exercit. Soldats, fusell en mà, plantats a cada costat de la plaça. No molestaven. Les cues d'hores i hores per pujar la gran torre no era destorbades per ningú ... o potser només per dues gitanetes zíngares que, ens va semblar, que eren convidades a pujar a un furgó escoltades pels gendarmes. Potser, va ser tant ràpid que gairebé no ens en vam adonar.
Avui, ara mateix, a la tele, el desfile militar de la festa nacional recorre aquests carrers pulcres. Sarkozy i la primera dama es barregen com si res entre la gent, sense por, aclamats, rodejats dels mandataris de l'Europa Mediterrània. Zapatero abraça emocionat la Betancourt.
Els 300 cotxes cremats i els 121 detinguts ahir a la nit millor no considerar-ho, actes vandàlics de gent sense entranyes. Els turistes d'això ni se n'han enterat.
La visita de Montmartre va ser la culminació d'un dia molt aprofitat. El viatge era el regal dels 80 de la mare, la sorpresa que encara li faltava. Un recorregut pel París dels reportatges, de les postals, de les pel·lícules ... Tots aquells llocs que es mantenen disposats per tornar a ser el decorat d'una altra foto. Decorats que li vam oferir, un darrera l'altre, sense temps de digerir-los, a una mare encantada que avui encara diu que li sembla que ho ha somiat.
Des de la Gare de Lyon a la plaça de la Bastille. Recorregut a peu fins a Notre-Dame, per plaça dels Vosges, Hótel de Ville, llibreria de Shakespeare ... Dinar al barri llatí. Torre Eiffel. Passeig en barco pel Sena. Avinguda Camps Elysées fins a l'Arc del Triomf i sopar a Montmartre. I encara li vam col·locar, abans d'acabar el dia, una visita a la ciutat del futur, La Defense.
El dissabte es va sentir nena feliç a Disney, no hi ha fotos, amb l'Enric ens vam escapar, vam aprofitar per visitar Orsay i la Biblioteca Nacional. Dues visites molt interessants.
I vam fer alguna cosa més, després de la Biblioteca on jo m'havia aturat a llegir i recordar els cartells, les consignes, els símbols, d'aquell maig del 68, a darrera hora, vam passar a l'altra banda de la Gare de Lyon. Va ser com si haguéssim creuat una frontera invisible, de sobte els carrers no eren tant nets, les cases no tenien una construcció tant perfecta, la gent era menys educada ... sota l'estació rodamóns, més enllà gent demanant caritat.
No n'hi vam trobar de rodamóns als carrers nobles de banda i banda del Sena. Construccions perfectes d'arquitectura racionalista, simètrica. Façanes que semblen totes acabades de restaurar. Places del XVIII i del XIX com acabades de posar per al gaudi del visitant. Centenars de persones educades que no es destorben entre sí. Llengües llatines, llengües eslaves, llengües àrabs ... Nassos llargs i corbats, nassos curts i amples. Cabells arrissats i negres, cabells llisos i clars, cabells arrissats i clars, cabells llisos i foscos. Ulls allargats, ulls rodons, ulls blaus, ulls negres. Llavis molsuts, llavis prims. Sabates planes, sabates de taló, faldilles llargues, pantalons curts, mitges amb costura, saris de gran bellesa, burkas, shadors, barbes llargues, caps pelats, creus, tatuatges ... Ningú no es feia nosa. Tothom anava amb una càmera de fotos a la mà i una visa a la butxaca.
Un altre element, normal, gens discordants, eren els vehicles policials. A la torre Eiffel directament l'exercit. Soldats, fusell en mà, plantats a cada costat de la plaça. No molestaven. Les cues d'hores i hores per pujar la gran torre no era destorbades per ningú ... o potser només per dues gitanetes zíngares que, ens va semblar, que eren convidades a pujar a un furgó escoltades pels gendarmes. Potser, va ser tant ràpid que gairebé no ens en vam adonar.
Avui, ara mateix, a la tele, el desfile militar de la festa nacional recorre aquests carrers pulcres. Sarkozy i la primera dama es barregen com si res entre la gent, sense por, aclamats, rodejats dels mandataris de l'Europa Mediterrània. Zapatero abraça emocionat la Betancourt.
Els 300 cotxes cremats i els 121 detinguts ahir a la nit millor no considerar-ho, actes vandàlics de gent sense entranyes. Els turistes d'això ni se n'han enterat.
7 comentaris:
Que bien ,que bonito, tu madre debe de estar en una nube,me alegro un monton por ella y por vosotros, el que recibe es muy feliz pero el que da puede que mas.
No se como estais de temperatura por ahi, aqui casi hace frio, estoy algo desconcertada este verano, sera lo del cambio climatico?, no entiendo nada.
Doncs no ho sé Susa. Hi ha pel·lícules de ciència ficció que el canvi climàtic ho glaça tot, però el que hem sentit és que els estius havien de ser cada vegada més calorosos.
http://www.lamalla.net/medi_ambient/article?id=183543
Clar que igual que una flor no fa estiu, uns dies de temperatures altes o baixes no indiquen el conjunt dels anys futurs. No sé si quan vinguem a l'agost haurem de tapar-nos o ens ofegarem de calor. De fet aquestes temperatures baixes ens han anat de conya per recórrer els carrers de París sense suar. Petons (o sempre petons, plagiant la Serpentina)
Ens descrius el París de sempre i aixó m'agrada. Potser abans amb menys soldats i polis, pero sempre la CRS. Aquets perduren!.A Donostia, a alguns bancs del port també si troben alguns d'esperdenyes brutes i ampolla a les mans que la ertzaintza "retira"amb força cura de no molestar als turistes.Sempre, les ciutats ens mostren la cara bonica i ens amaguen unes realitats ben dures.A bangkok també i a Hanoi també i a Phnom Penh també.Tot i així sí que em fas recordar la multirracialitat (no sé com escrira-ho) del barri llatí.Gracies per la teva crónica i sobretot per ser aquí, com cada día, com sempre.
Si .... els multi són tants que ja no sabem ni com escriure-ho ni com dir-ho. I si ho deixem sense títol?
benvinguts m'en alegro molt de que tot anes com tenieu previst.
gracies magda per les teves cronicas. sempre petons
Bon dia Dolors, gràcies a tu per ser-hi. Com sempre. Aquesta setmana estem de "cangurs" dels pares de l'Enric i dilluns a treballar, buaaaaaaaa continuarà .....
I .... sempre petons
...hola bonica, i bonics, en general...que bé aquestes persones que es fan grans i segueixen tenint il.lusió i esme per fer coses i que es deixen estimar! que bé per tots acceptar les generositats recíproques!,me n'alegro moltíssim. Te'n recordes Magda d'aquell viatge a París amb en Bob?quina bogeria! donç jo no hi he tornat des de llavors, no em facis dir perquè quan hem pogut viatjar han guanyat altres propostes, sobretot Italia, però sempre dic que m'agradaria anar-hi en primavera...pot.ser aquest any(?)Petita referència al temps:ha baixat la calor i s'està de conya,fa vent i aquests darrers dies ha plogut (la qual cosa m'estalvia de regar i no tinc focs forestals que em donin feina),l'aigua de mar està menys calenta que el que tocaria per l'època i això també m'agrada, ja està. Bé vaig a veure els veïns que m'han d'ensenyar on han plantat unes palmeretes que els he donat, em convidaran a un gintonic en aquells meravellós jardí que ja coneixes i apa.Sempre petons
Publica un comentari a l'entrada