Són quasi les set de la tarda, a les Borges del Camp i a Múrcia, des d'on la Susa no mira aquest blog. Sota el pont de Saragossa no sé quin temps fa, aquí la temperatura comença a ser agradable ara que encara és de dia, s'allarguen les hores de llum, aquí i a Terrassa. Immòbils, a Donosti, els vianants esperen el verd, tampoc no hi plou. Al camp de Tarragona, a la nit, que és més curta, baixen força les temperatures. L'escalfor i el fred es subsegueixin, aquí a les Borges del Camp, i a la vida. Em miro les mans i les veig molt arrugades.
Avui han vingut a posar en peu el pilar caigut. No han pogut recuperar les rajoles, aquelles rajoles blaves que des de l'inici servien d'ornamentació i donaven el toc alegre a la casa. Un dels aspectes interessants de Torre Sans és la seva "alegria". Les reixes, negres en altres cases, aquí són platejades. Les persianes, que podien ser marrons, són verdes. I els acabats sempre blaus, al damunt de les columnes, al trencadís ... Del trencadís se'n conserven pocs trossos i les rajoles blaves s'han de substituir inevitablement. El paleta no n'ha trobat, ni d'iguals ni de semblants. Allò que va ser encara és, però alguns fragments s'han perdut pel camí. Com en la vida. Intentarem que les noves rajoles s'acostin com més millor a l'esperit del primer constructor. Intentarem renovar amb la màxima fidelitat. Com fem mentre passen els anys, mentre omplim buits i intentem enllaçar, sense traumes, passat amb present. Em miro les mans i les veig molt arrugades.
A fora no hi ha roses grogues, només unes violetes blanques. Enyoro les roses grogues, com enyoraré les violetes blanques, més endavant, quan tornin les roses. La primavera de la natura, diuen, ja ha començat. Cal que ens posem en dansa una altra vegada. El que és segur que no tornaran són "las oscuras golondrinas", millor, no m'agraden els nius penjats dels balcons. No he vist mai cap niu als balcons de Torre Sans. A dalt dels arbres sí que n'he vist. I també he vist entre els arbres, algunes vegades, quan comença a fer-se fosc ... No res, cabòries de dona amb les mans arrugades.
Avui han vingut a posar en peu el pilar caigut. No han pogut recuperar les rajoles, aquelles rajoles blaves que des de l'inici servien d'ornamentació i donaven el toc alegre a la casa. Un dels aspectes interessants de Torre Sans és la seva "alegria". Les reixes, negres en altres cases, aquí són platejades. Les persianes, que podien ser marrons, són verdes. I els acabats sempre blaus, al damunt de les columnes, al trencadís ... Del trencadís se'n conserven pocs trossos i les rajoles blaves s'han de substituir inevitablement. El paleta no n'ha trobat, ni d'iguals ni de semblants. Allò que va ser encara és, però alguns fragments s'han perdut pel camí. Com en la vida. Intentarem que les noves rajoles s'acostin com més millor a l'esperit del primer constructor. Intentarem renovar amb la màxima fidelitat. Com fem mentre passen els anys, mentre omplim buits i intentem enllaçar, sense traumes, passat amb present. Em miro les mans i les veig molt arrugades.
A fora no hi ha roses grogues, només unes violetes blanques. Enyoro les roses grogues, com enyoraré les violetes blanques, més endavant, quan tornin les roses. La primavera de la natura, diuen, ja ha començat. Cal que ens posem en dansa una altra vegada. El que és segur que no tornaran són "las oscuras golondrinas", millor, no m'agraden els nius penjats dels balcons. No he vist mai cap niu als balcons de Torre Sans. A dalt dels arbres sí que n'he vist. I també he vist entre els arbres, algunes vegades, quan comença a fer-se fosc ... No res, cabòries de dona amb les mans arrugades.
5 comentaris:
Una tarda bonica la que ens expliques. Llàstima de les rajoles blaves...i si les pintes?...bé, potser és una xapusa! M'agrada la foto i m'agrada saber que ets sempre aquí... totes les mans s'arruguen! i més coses! Aquí fa dies que tenim un bon anticicló i diuen que potser n'hi ha per una setmana més. Millor, estem una mica farts de tanta pluja i humitat... tot i que a la tarda només tenim 10º. Fresqueta i...les mans arrugades!
Magda ya he contestado en el dia de ayer, ya sabes que soy de efectos un poco retardados.
Es una lastima que no podais reconstruir los destrozos tal como estaban, pero lo mas importante de Torre Sans, que sois vosotros, esta igual.
Sera que las manos arrugadas significa que has trabajado mucho con ellas, que has hecho cosas muy importantes y otras menos importantes?
Hagais lo que hagais, seguro que conserva el mismo espíritu de Torre Sans, no te preocupes más por ello.
Mañana toca celebrar "o Antroido". Unas me van y otras me vienen, de madrugar para cocinar "filloas" y llevarlas al concurso del instituto. Ya os contaré como queda la cosa
Petons/Bicos/Muxu
A mi el que se m'estan arrugant son els ulls de tant de mirar aquests cels tant bonics que tenim. Potes de gall? pagaré aquest preu, si cal, però seguiré mirant, i tocant, i rient, i en fi, tot allò que comporta que ens anem deteriorant.
...recordo el dia en que vaig ser conscient de les meves primeres arrrugues a les mans i tu hi eres, estimada Magda,hi ereu tú i en Miquel i, coses de la ment o subconscient o..., us vaig començar a explicar com em fascinava de petita jugar amb les mans de la meva tieta/avia, pinçant amb els meus ditets la seva pell tot fent-ne "muntanyetes" (jo li deia així)i observant com màgicament desapareixien per tornar la pell a la seva forma original; tot aixó més que explicar ho representava, com solem fer els que sóm mediterrànis de mena, i allà va quedar, amb la meva sorpresa, la muntanyeta sobre la meva mà...tots tres vàrem esclatar a riure...c'est la vie ma chèrie...EL TEMPS : ja fa una setmana que he endreçat l'abric perque ja n'estic farta d'aquest hivern, tan mès haver de posar-me 2 gerseris i bufanda, penso que si començo a canviar el xip interior, pot-ser arribarà abans la primavera.Pel tema de les rajoles, si necessites que vagi a fer un cop d'ull a la Bisbal (on si no!?) ja m'ho diràs.Sempre petons
Publica un comentari a l'entrada