Un somriure amb pinya americana

I ara em pregunto per què no li he fet una foto per captar aquell somriure que és el que hagués volgut posar aquí. De vegades, massa vegades, reacciono tard. Van trucar a la porta ahir, cap a les deu, quan el sol ja s'havia post feia estona per l'oest de la terrassa de Torre Sans, quan érem a la taula menjant una truita i una mica de verdura, sopar frugal després d'un bon tec a Viladecavalls. Eren dos joves, ell suís, ella romanesa. Només somreien, a les fosques, darrera la porta. Ens vam mirar una estona, des de la banda de dins miràvem aquelles personetes i els seus somriures nets. Una imatge que també hagués hagut de captar, però en aquest cas ja era més difícil, no es pot sortir per veure qui truca a la porta i abans de dir bona nit, què desitja? disparar, encara que sigui un dispar d'una càmera de fotos. Era com si el símbol de la felicitat s'hagués plantat allà, a l'Avinguda Magdalena Martorell, amb els nassos gairebé enganxats a la reixa de Torre Sans. Finalment ella va parlar. - Es la casa más bonita que hemos visto nunca.- I somreien, no paraven de somriure. Vam quedar per aquesta tarda. Haig de ser sincera i confessar que ahir no els vaig deixar entrar perquè tenia una truita damunt la taula i les truites fredes no m'agraden gens. El meu cor es va partir, ahir a les deu de la nit, darrera la reixa de Torre Sans, entre dos somriures nets i una truita calenta que començava a refredar-se. I va guanyar la truita, haig de ser sincera, així de prosaica sóc, també algunes vegades, potser massa vegades.

Passaven uns minuts de les cinc, avui, tarda mullada, a Torre Sans, i fresca, encara que no tant fresca, possiblement, com la tarda d'Agullana, amb les muntanyes nevades que són molt boniques si les neus són les primeres, cap al novembre o desembre, però que comencen a emprenyar si tornen, encara, quan ja ha entrat la primavera i tocaria anar a passejar vora el mar (o la mar). Però no pateixis Serpentina, bonica, la Meiga farà algun sortilegi cara el dissabte proper. Tindràs una bona i saludable caminada. Des de Cadaqués fins a Jóncols? Força, no? Espero crònica i fotos, no haver parlat, ara tens feina.

Passaven uns minuts de les cinc, avui, tarda mullada, a Torre Sans, i fresca, encara que no tant fresca, possiblement, com la tarda d'Agullana. Ha tornat a sonar el timbre. Darrera la reixa, aquesta vegada només hi havia un somriure. L'altre, com per art d'encanteri de la fada de la ventafocs, s'havia convertit en una pinya americana.

No en sé el seu nom, però de veres que té un dels somriures més bonics que es puguin imaginar, un somriure gens monalisenc, un somriure d'aquells oberts, ensenyant les dents blanques i ben alineades. És romanesa i escala. Es dedica a recórrer Europa, sola, buscant pics per conquerir. No medeix més de metre seixanta i no pesa més de cinquanta quilos, té menys de vint-i-cinc anys. Parla un castellà de poques paraules, i s'ha presentat, quan passaven uns minuts de les cinc de la tarda. Havia canviat el suís per una pinya americana. No era un efecte de cap fada. El suís acabava d'agafar el tren, cap a casa seva, i ella portava una pinya per oferir-me-la com a present. El suís és el seu "novio", fa una setmana que es coneixen, tots dos escalaven les roques de Siurana. - Pero creo que volverà a .... a .... (li costava trobar la paraula) a buscarme, - li ha sortit finalment. Jo també ho crec, no es pot abandonar així com així un somriure com aquell.

Es van fer "novios" a Siurana, fa una setmana. Ahir ella va passar per davant de Torre Sans, va anar a buscar-lo a ell i li va dir -he visto la casa de nuestros sueños – I van tornar tos dos i, no sap explicar perquè van trucar a la porta. I diu que esperava algú amb cara rondinaire. I diu que li va semblar molt bonic veure que sortíem els dos, i que va pensar que érem una parella... (en fi, diversos elogis). I que s'imaginava a ella i al seu "novio" com nosaltres i ... Volia saber com ens havíem conegut, el temps que feia que vivíem en aquella casa ... volia saber, mirava, somreia.

I ha marxat sense que li fes cap foto. De fet li he fet fotos, però amb la seva màquina, per enviar-les a "Ell". De fet potser algun dia tornin a arribar a les meves mans aquestes fotos, d'alguna manera, qui sap. El seu pròxim destí són els Pics d'Europa.

Són les set del vespre a Torre Sans, comença a fer-se fosc. Jo sí que he estat a Terrassa aquest cap de setmana, i en volia parlar. Hi ha hagut manifestacions, altra vagada, però no tenien res a veure amb Bolonya, més aviat amb aquells cardenals de carn i ossos que fan mal i donen nom als altres que són més morats que blaus, que també fan mal i que tampoc tenen res a veure amb els lliris (ni amb els tomàquets, ai que n'haig d'anar a comprar i em tancaran la tenda) Potser també hagués pogut parlar avui de manifestacions, de cardenals, de lliris, de tomàquets ... o d'aquesta Terrassa que jo sí que vaig trepitjar aquests cap de setmana, i de la seva gent.

Passen de les set, es fa fosc, plovisca. Per sopar tinc una pinya americana.

counterwebkit2008

Lliris blaus

Són les vuit del vespre a Torre Sans, demà, què seré a Terrassa, quan sigui aquesta hora, també seran les vuit, però demà passat, que també seré a Terrassa, quan sigui aquesta hora, ja seran les nou, o quan sigui aquesta hora tot just seran les set, segons com es miri. El pont de Saragossa no canviarà de posició, ni el sol girarà més de pressa al voltant de la terra, ai no que és al revés. Sigui com sigui, diumenge, que seré a Terrassa, o potser no, potser ja seré tornant cap a Les Borges, diumenge, sigui com sigui, dins de quaranta-vuit hores, no serà fosc com avui, serà més clar. Diumenge, a les quaranta-vuit hores del moment present, només n'hauran passat quaranta-set. On se'n va aquesta hora que perdem? Deu quedar allà, sota el pont de Saragossa, com en una bossa de treball, hora desocupada, fins l'octubre, quan les necessitats laborals horàries la tornin a requerir.

Sigui com sigui, aquest cap de setmana, que no tindrà quaranta-vuit hores, sinó quaranta-set, aniré a Terrassa i no hi trobaré el pícnic, però sí la gent que hi era i que encara mantindrà el gust del jazz a les genives, el mateix que jo tinc quan oloro els sons de Jazzspirit que des que va arribar a casa de la mà del Leandre i la Montse, no para de sonar.

Avui, que és 27 de març a Torre Sans i a tot el món mundial globalitzat dins el calendari gregorià, hores amunt, hores avall, del pont de Saragossa. Avui, vint-i-quatre hores després del gir a l'esquerra dels del No a Bolonya, intel·ligent gir, penso jo, però ja vaig dir que del tema no en parlaria. Avui, que la Carme que cuida els pares Aguadé encara està malalta i fem torns amb la família per atendre'ls. No són uns nens els pares Aguadé, són persones adultes, molt adultes, amb unes certes dificultats. De vegades els tractem com si fossin infants i els renyem, per aquestes gotes d'orina no contingudes, per exemple. I ells, que no són infants, juguen a ser-ho, i es deixen renyar, només per seguir el joc i no fer enfadar els fills, que com tots els fills, són i seran sempre unes criatures rondinaires.

Avui que és 27 de març, no vull ni puc parlar de Bolonya, vaig dir que no ho faria. Avui que és 27 de març toca parlar de lliris, perquè així ho vaig dir ahir, dia 26 de març, el dia que els del No a Bolonya van fer un intel·ligent gir a l'esquerra, cap a l'altra banda de Les Rambles (les Rambles dels senyor Hereu?).

Toca parlar de lliris, avui, 27 de març, perquè ahir ho vaig dir, perquè de vegades encara sóc capaç de recordar el que deia ahir, perquè de vegades encara em mantinc (m'agradaria dir per sempre més) fidel a la paraula donada, perquè al jardí de casa han nascut uns lliris blaus molt bonics.

De xicotet, quan feia alguna malifeta, ma mare em deia "Si t'agarre et faig més blau que un lliri". Tot i que mai aconseguia agafar-me ni gosava fer-me blau, al cap de pocs anys en topar-me en un bancal ple de lliris vaig descobrir que eren blaus com ells a soles. Aleshores en venien al cap les seves paraules i pensava: Caram, si que em faria blau! Eixe dia vaig anar a buscar unes macetes i a l'endemà vaig trasplantar els lliris i varem ser un regal improvisat a ma mare a l'hora que li recordava el que em deia de xicotet. Avui eixos lliris s'escampen per tot arreu del jardí de la caseta acolorint l'entrada a la primavera.

És un text que m'ha agradat. L'he trobat llençat per aquí dins, per aquesta cosa que en diuen la xarxa. L'he pescat. El seu autor és l'Álvaro Pérez. No el conec de res. Té un bloc que es diu "Les argelagues també floreixen" que, naturalment, no em miro mai. Però mira, el text parla de lliris blaus i m'ha agradat. L'he pescat a la xarxa i l'he penjat aquí. Com a homenatge a aquests senzills i humils lliris que han nascut al jardí de casa. Contra tots els blaus que apareixen a les carns humanes i no haurien d'aparèixer mai. Lliris de pau, d'un blau intens, que se'ns ofereixen, senzills i humils, avui, 27 de març, al jardí de casa.

counterwebkit2008

Allò que és important està bé.

8 del vespre a Torre Sans. A fora fa bon temps i han començat a florir els lliris. A dins encara una mica de fred i una olor a fum que es va "esfumant" molt a poc a poc malgrat les finestres obertes.

8 del vespre a Torre Sans i una semi, o sense semi, grip al meu cos. S'hi ha instal·lat aquest matí, tossuda ella, insensible als meus, no, no. Però no s'hi quedarà gaire, un altre ibuprofeno i unes quantes hores de llit i demà tornem-hi, matí i tarda a la feina. Cal regar, cal fer milers de rentadores, perquè Torres Sans (i tota la roba) fa l'olor de fum. I aquesta grip que s'ha instal·lat al meu cos em fa anar lenta. Però no hi serà gaire, no gaire.

Molt poc hi va ser la Meiga, massa poc vam poder gaudir del seu somriure. Suficient per quedar impregnada, també ella (i la seva roba) d'aquest fum que inundava la casa, el diumenge, cap a les nou del vespre, quan vam obrir la porta. Quina rebuda, pobra Meiga! Petit accident domèstic. Només va caldre obrir finestres (passar fred) i oblidar-se de l'olor, intents llavors, suau ara, però present encara. Accidents domèstics que emprenyen, sempre, però més quan portes a casa algú que, al damunt, no s'hi quedarà gaire.

Però la Meiga va somriure, i ho va fer tot més "portable". I ens va explicar, amb aquella manera que té ella d'enllaçar frases amb frases, la situació de Galícia, les proeses del grup musical del Víctor ... I va dormir, encara amb olor de fum, i al matí, a l'hora de l'esmorzar (aquests esmorzars que alguns elogien de Torres Sans) va resultar que ens havíem quedat sense llet. Però ella es va prendre un iogurt, sense deixar de somriure.

8 del vespre a Torre Sans. Els pares Aguadé estan millor, van disfrutar força a casa, el cap de setmana, quan encara no hi havia fum. Dinar familiar i de nou, amb les cadires de rodes, cap a Reus, ell feliç, fins i tot va poder passejar una mica amb el caminador pel jardí. Ella feliç, però cansada, molt cansada, va significar molt d'esforç per a una persona que ha de fer obligatòriament vida sedentària. I la Carme, que els cuida, té grip també, i ens cal atendre'ls a les tardes. Seran pocs dies ... Petiteses domestiques que em fan anar, avui que el meu cos diu ai, ai, una mica cansada. I cal regar, i tota la roba enfumada que cal rentar ... petiteses domestiques, el més important és l'alegria dels avis, el somriure i les paraules de la Meiga, tot el demés, el fum, la grip, no tenen importància, però, mecagoencony! No passa res no tenen importància.

Els curs del temps

És 21 de març. Això vol dir que han passat el 14 i el 19. Demà és 22. Cada una d'aquestes dates és important per alguna cosa. Estan convenientment apuntades al calendari dels records. Potser demà, potser demà passat, potser l'any que ve, no recordaré les dates. Potser vindrà un moment que ho oblidaré tot. Però el calendari no s'esborra. Queden apuntades les vivències. Jo sóc i seré aquestes vivències.

M'agradaria contestar tots i cada un dels missatges deixats a les darreres entrades. No tinc temps. Cal tornar a dir gràcies per ser-hi? No, ja sé que no cal, però tot i així: Gràcies per ser-hi.

Han passat el 14 i el 19. Avui 21 i demà 22 sóc a casa els pares Aguadé que requereixen la nostra presencia i nosaltres els la volem donar.

M'escapo un moment a casa, només un moment. Vull veure com està tot, demà hem promès als pares Aguadé que els portarem a dinar aquí. Ells ho volen, els fa il·lusió. I si ells ho volen nosaltres ho volem. Vindran amb les seves cadires de rodes. El Joan ens ajudarà a pujar-los. Fa temps que no surten de casa. Vindran perquè els fa il·lusió. I si ells ho volen nosaltres ho volem.

Només és una escapada, per veure com està tot. Entro al blog un moment, només una escapada, per veure com està. I amb la Serpentina dic, sort que ho he fet. He trobat unes llagrimetes de dia 20. Les llagrimetes de la Pepa m'enllacen amb la seva imatge, una de fa anys, mirant cap al futur, aigua enllà. Mirant el curs del riu, el curs del temps.

Demà serà 22, un dia important per a mi. Demà tindrem a casa els pares Aguadé. Demà, al vespre, tindrem la Meiga a casa. Han passat el 14 i el 19, demà és 22. Queden apuntades les vivències al calendari dels records. El curs de l'aigua ens porta cap enllà, cap al futur.

Demà que en fas 60

Avui com fa sis anys, més que com fa sis anys, et necessito.
Et desitjo.
Avui, com fa sis anys, més que com fa sis anys, renovo el compromís de compartir amb tu la vida, de ser prop teu per:

Escoltar-te sense jutjar-te
Opinar sense aconsellar-te
Confiar plenament en tu sense exigir-te
Ajudar-te sense decidir per tu
Cuidar-te sense anul·lar-te
Mirar-te, sense projectar les meves pors en tu
Abraçar-te, una i mil vegades, sense asfixiar-te
Animar-te, sense empènyer-te
Protegir-te, sense mentides
Apropar-me. Molt, però sense envair-te
Conèixer-ho tot de tu, fins i tot les coses pitjors, acceptant-te, sense voler canviar-te
Brindar-me plenament a tu, sense condicions.

Avui com fa sis anys, més que com fa sis anys, et necessito.
Et desitjo.
Avui, com fa sis anys, més que com fa sis anys, renovo el compromís de compartir amb tu la vida, de ser prop. Avui, com fa sis anys, molt més que fa sis anys, t'estimo.

Avui, com fa sis anys, firmo, de nou, les pautes que vaig firmar aquell dia. Petites i senzilles pautes extretes d'un Bucay que, fa sis anys, ens va servir per dir que era això el que volíem. És això el que vull. És això el que intento, potser fallant, algunes vegades. Sí és això el que voldria oferir-te, de nou avui, com fa sis anys, més, molt més (més molt), Perquè saps?

Avui, com fa sis anys, molt més que fa sis anys, com en en fa cinc, molt més que en fa cinc, com en fa quatre, molt més que en fa quatre, com en fa tres, molt més que en fa tres, com en fa dos, molt més que en fa dos, com en fa un, molt més que en fa un:

T'ESTIMO

counterwebkit2008

Encara queden ...

Encara queden els olors, els sabors, la música, el so de les paraules i de les rialles, els colors del foc, dels cabells, dels ulls, els somriures, les abraçades ... Encara queda. Passa cada any, des d'en fa sis. És doncs, ha estat, la setena. Totes diferents, totes similars. Alguns han vingut sempre, altres no hi eren aquest any, hi ha qui s'ha estrenat.

Estic tant bé, tant bé, tant bé, que estic com a casa, va dir la Susa. Jo també estava com a casa, tant bé, tant bé, tant bé, que semblava que casa fos una altra cosa, més plena, més viva, més rica. Una riquesa que no es podia endur cap lladre. Que entri qui vulgui, les portes ben obertes. Que entri qui vulgui que no ens robarà res. Participarà si vol de la nostra riquesa. Li regalarem somriures.

Passa cada any, abans, deia la Susa, estava nerviosa perquè anava a la calçotada de Les Borges. De les Borges del Camp, li xiva algú. De les Borges del Camp, rectifica ella. I jo que ho comparteixo, abans estava neguitosa, pendent de si tots tenien el que els corresponia, si faltava no sé què a la taula o a les brases. Ara, com a casa, relaxada. I és que no em podia neguitejar perquè, com a casa, però mimada i cuidada com una reina.

Arriba divendres, arriben les senyores. I es posen a la cuina, i paren la taula, i riuen i s'expliquen, entre mirades d'amistat durant tot el sopar. I surt d'un embolcall de color verd una roba beix i marró. Un teixit de les Alpujarras que estenem l'Enric i jo, meravellats. Una cortina que col·locarem per tenir cada dia la bellesa i l'encant de les Alpujarras, l'amistat de la Susa i la Mari Tere, tant lluny, tant a prop. I encetem el vi de la Lola, Oh mi Lola. T'he dit alguna vegada que t'estimo molt? I la Dolors deixa la bosseta amb les xapes de xampany, com sempre. Només són unes xapes. Són més que unes xapes, són la prova que quan la Dolors obra una botella (i quan la Dolors obra una botella, sol ser una botella de xampany) es recorda de nosaltres. Dolors és Terrassa, la Terrassa viva. La meva ciutat natal, la meva adolescència, els meus records més forts. Dolors és molts d'aquests records. I la Patri, més jove, però com una més de nosaltres i la Tere, estrenada, feliç, complaguda. És la casa més maca que he vist. Mare, diu la Tere per telèfona a una senyora que no coneixem de res, sóc a la casa més maca que he vist mai. I la veu de la mare passa de les mans de la Tere a les mans de l'Enric, i l'Enric li explica com es fa la salsa de calçots, com si es coneguessin de tota la vida. I renten els plats, les senyores, i endrecen la cuina. De què vam parlar la nit de divendres? No ho sé, coses serioses i coses trivials, segur. Però vam parlar molt, per entendre'ns, perquè no podia ser d'una altra manera.

Arriba dissabte, i es lleven aviat les senyores, i saben el que han de fer, de cada any, com a casa. I jo que quan penso que potser falta ... no algú ja ho ha pensat, ja ho té a punt. Puc estar relaxada, iniciar la sessió de fotos, rebre els que no són convidats, tots els que van arribant, tots els que venen, també, a casa seva. O benvinguts, passeu, passeu.

El Leandre i la Montse, dels primers. La Montse, que s'estrena, que te ganes de ser-hi, que tenim ganes que hi sigui. La Montse, que oblidarà la panxa, les estones que pugui, que menjarà calçots, com la primera. La Montse que es posa dempeus per anunciar que deixa de ser l'espieta. La Montse, ai, no, la baronessa, em sembla, de Girona, crec. Pendents quedem dels comentaris per veure finalment quin serà el seu títol. Quina mania de posar títols, i al damunt nobiliaris, qui ens ha vist i qui ens veu! Ai si Robespierre aixequés el cap sense cos.

El Leandre i la Montse, amb sabor a flamenc de qualitat, amb olor a jazz egarenc. "En tierra de nadie soy libre, como son los sueños". D'Callaos, que tots ens hem descarregat alguna vegada desde su balcón, ara en format acariciable. Fotos, imatges, sons extrets pel Josep Maria Farràs, també en format acariciable. De nou em perdré el pícnic aquest any, no es pot ser a tot arreu. De nou serà una mica com si hi fos, una avançada va arribar dissabte. Sona a Torre Sans la trompeta del Farràs, records de la meva Egara, dolça nostàlgia. Com a casa.

Com a casa, amb el Vicenç i la Mercè. Records de fa molts anys i records de no en fa tants. El Vicenç, aquell i aquest number one que sap estar on calgui, sempre que calgui. Actor excel·lent, millor company. Amic directe, amic de l'amic. Te lo juro yo, la volem cantar, però no en recordem la lletra. Encara que no la cantem ell és present, el Tomi hi era, amb tota la força, amb tota l'energia que ens va trametre, que encara ens tramet. El Tomi l'amic, sempre, sempre. Sí el Tomi mai no deixarà de ser-hi. I la Mercè, que encara conec poc, que m'és tot hi així, molt propera. Fins que va caure la tarde hi van ser. Com tothom. Fins que ja fresquejava i la Mercè era una bonica silueta confosa en el roig i negre del cel, cap on mirava, allà damunt la bassa. Provocació, invitació, d'una foto que molts no vam poder deixar d'intentar.

I amb el Raul, sempre al peu del canó (volant del cotxe, graella de calçots) va arribar la Pepa. No li vaig dir com era d'important per a mi que hi fos. Potser hi havia massa gent, ens falta temps. Amb la Pepa sempre ens falta temps. Perquè la Pepa és d'aquelles persones amb les que s'ha de seure una estona. Perquè la Pepa és d'aquelles persones a qui pots dir, a qui vols dir, de qui pots escoltar, de qui vols escoltar, tantes coses. Trobo a faltar els tallats diaris compartits amb la Pepa (por arriba o por abajo) una expressió que només entendrà ella, però en tinc prou, hi ha coses que en tinc prou si ho sap, si ho entén la Pepa. No li vaig dir com era d'important que hi fos, que compartís. Com era d'important poder veure el seu somriure. El seu intent de ballar una sevillana al ritme del Sisa magistralment interpretat pel Leandre. Oh senyor botiguer. Sisa, tant actual. Pepa fantàstica, també el dissabte, 14 de març, el dia en què la Pepa recorda, de manera especial, aquell àngel que durant molts anys va tenir a prop. Un àngel que potser li va dir pssss, a la seva història d'una pastanaga. Potser millor deixar-ho així. Li respectem. Et prometo un tallat aviat, Pepa, ja sigui por arriba o por abajo.

I amb el Raül i la Pepa, la mare, que no se'n perd una. Cada dia més jove. La mare, que és feliç perquè jo sóc feliç (madres sólo hay una y a ti te encontré en la calle)

I amb l'Arxi i la Paqui, vells amics, vells companys que donen notes de color i alegria molt especial a les calçotades, any a any, mai no han fallat, va arribar el Pepe. Ostres, què és el Pepe? Va dir el Josep quan el va descobrir al flikr. Er mismo. El Pepe de les Alpujarras. Aquell que tant estima la seva terra i tant ens la va fer estimar l'estiu passat, quan érem a Ohanes. Salut Pepe. Benvingut, casa nostra és i serà casa teva, com casa teva va ser casa nostra, si és que hi ha cases d'algú.

I amb la Núria va arribar l'Anna. Sí, l'Anna. Va obrir la porta, va caminar, va somriure, va saludar tothom, va fer el vermut i va menjar calçots i carn, i va riure I VA CANTAR. L'Anna, fins al final també, quan fresquejava. Se'n va anar cansada "de cantar". Fa ben poc que es cansava només d'obrir els ulls. Marxo contenta, va dir. Marxo cansada de cantar. I tots els altres, tots els que l'estimem, tots els que hi érem, vam sentir que aquella calçotada valia la pena, encara que només fos per poder escoltar aquestes paraules.

I la Cèlia i el Pablo. I el Ramon, la Liliana i l'Etnia i ..... Podria dir tantes coses d'aquesta gent, dels meus amics d'aquí, de la meva terra d'acollida. Hi van ser per primera vegada. Per a mi un símbol de fusió Terrassa – Les Borges. Una fusió harmònica, una funció enriquidora. La Cèlia, el Pablo, el Ramon, la Liliana, l'Etnia. Un símbol important en el meu caminar per la vida. Podria dir tantes coses d'aquesta gent.

Podria dir tantes coses. No he acabat, queda molts sentiments, queda molta pantalla per omplir, però és hora de sopar, l'Enric deu tenir gana. L'Enric! Quina paciència! Ha arribat fa més una hora, just quan començava aquest escrit, només és una estona, li he dit, vull fer la crònica de la calçotada. Quina paciència, l'Enric ( ha hagut de planxar ell la camisa que necessita demà). Quina paciència qui llegeixi fins aquí .. Però, és que podria dir tantes coses encara. Acabo. Queda un vídeo preciós del Leandre. Les fotos de la Dolors, de la Lola i les meves al flikr. Queda tot un farcell ple d'olors, de sabors, de colors ... Un farcell d'amistats que no tanco, que aniré omplint dia a dia i que tornarà a ser viu d'aquí un any en la propera calçotada.

Queda ... podria dir tantes coses encara, però acabo.

Calçotada

Un preciós vídeo que penjo ja per dos motius. El primer i principal per homenatjar i agrair la feina al Leandre. El segon per fer arribar un tast als que hi haguéssiu volgut ser i no vau poder.

Naturalment, jo faré en algun moment la meva crònica, només necessito uns minuts per escriure, no és difícil perquè els sentiment són molt vius, però sé que demà i demà passat continuaran igual de vius. Quan trobi aquests minuts, uns quants més dels que tinc ara, m'hi posaré.

De moment, el tast del Leandre.

GRACIES, benvolgut doctor.

L'harem de l'Enric

Fa sol. Un sol fantàstic i meravellós que ens acompanyarà tot el dia. Com diu el Josep, el sortilegis, si es fan amb fe, sempre funcionen. Aquesta vegada t'has comportat Meiga. Gràcies.

14 de març de 2009 a Torre Sans. Ens hem llevat aviat si tenim en compte l'estat en què vam anar a dormir ahir (avui de matinada). Perquè cap a les dues estàvem .... cansats (de viatges, de feina). I estàvem també una mica ... res, adormits.

Van anar arribant les nenes, ahir, a partir de les 6 de la tarda (Dolors), després la Susa (amb la seva gran maleta) i finalment el taxi de la Patri (al complet amb la Lola, i les Teres).

Cap a les 10 hi érem totes i tot, ja havien arribat les reserves fetes aquest any, per a la nit de pre. A les 2 a fer nones i ara cap a pencar per preparar la festa. Demà o demà passat el reportatge sencer.

counterwebkit2008

On és la Susa?

El carnaval va passar fa dies. Sí. Però en fa molt pocs que teníem un missatges que deia: ¿A ver si me reconoceis?

Algú la reconeix?

counterwebkit2008

Encara fa sol

I a qui no li ha passat? És ben fàcil i normal, quan fas una activitat extra, donar unes classes en una universitat americana, posem per cas, no te'n recordes que has rebut una petita remuneració per aquest afer, per exemple uns 200.000 de dòlars, no res, és ben fàcil oblidar-se quan arriba la declaració. Li ha passat a tothom.

Sis de la tarda a sota el pont de Saragossa, avui és dimarts i en tenim deu al calendari gregorià. De déus n'hi ha a totes les cases i el Déu que probablement no existeix en boca d'alguns autobusos potser és a tot arreu, però continua esmorzant a la taula del patró que avui són els bancs subvencionats, pobrets.

Sis de la tarda a Torre Sans, diu l'ordinador que la temperatura és de 57 graus, que també pot ser 14 si ho passem a celsius. Jo juraria que és més alta, però em creuré els 14. Deu ser a l'ombra però, perquè al sol s'hi pot estar amb samarreta de màniga curta.

Un sol que peten les pedres, sí. O com a mínim brillen, allà fora. M'he estat una estona passejant, franquejada, com sempre, per l'Unda i la Petita. Intento captar algun pardal, una garsa, un colom, un estornell ... El jardí n'és ple i omplen l'aire amb els seus cants. De tant en tant baixen a terra a picotejar les llavors que encara, malgrat la neteja, queden pels caminals. Intento captar-los amb la màquina, però és impossible, l'Unda i la Petita me'ls espanten una i altra vegada. I no em puc enfadar, amb elles no, és impossible.

He llegit una estona, cansada d'esperar les petites aus de jardí que s'escapaven. Novel·la negra, el millor per desconnectar de feines no gaire blanques. No tinc encara a les mans les recomanacions de la Serpentina però paciència, caure ja cauran. Amnistiades d'una pila que havia d'anar a la brossa, algunes novel·les d'una col·lecció antiga que va publicar El País (per cert què li està passant a Prisa?) "Serie Negra" es deia, la col·lecció. Ep que aquestes no les havia llegit, o no les recordava que pel cas és el mateix. Ros Macdonald és qui em fa ara els honors, a la tarda, al jardí, quan el sol fa petar, o com a mínim, brillar les pedres.

Queden per un altre dia, o no, les finances i demés correries del Garzón i l'armari mirall del Camps. Queden per una altre dia, o no, els problemes financers del Grup Prisa i la censura d'una anunci de Le Monde Diplomatique al País, sembla que aquest número era el que parlava, precisament, d'aquests problemes financers. No res, ganes de tocar el potet, no hi ha res negre en el món del diner. Segur que Camps pot presentar les factures dels seus vestits. Què són 200.000 dòlars de res cobrats per l'inexorable Garzón per impartir algunes classes a les universitats, allà a les amèriques? Tot plegat escorrialles. Les novel·les negres només són això, novel·les.

Ha baixat una mica el sol, però encara és potent. Quin conjur haig de fer perquè aquest sol ens acompanyi dissabte?

counterwebkit2008

Cap de setmana plus

8 de març. Diumenge a Torre Sans. S'acaba un altre cap de setmana. No tots els caps de setmana són iguals. Hi ha caps de setmana i caps de setmana amb plus. Si el diumenge et despertes a les 9 i s'ha aturat, finalment, el vent i a fora es comença a intuir la llum d'un sol que farà petar les pedres, aquest és un cap de setmana amb plus. I si des del divendres s'ha instal·lat a casa un amic, un d'aquest amics que ho són de veritat, ja tenim un plus sobre plus.

Va arribar divendres, a mitja tarda, i naturalment ja durant el sopar vam encetar la polèmica, millor li hauria de dir, senzillament, conversa. Vam parlar de moltes coses, la majoria d'elles amb plus, un plus lligat més que a cada tema a la manera de sentir-los, la manera de sentir. Què és una bona fotografia? La que t'agrada? La que té millor tècnica? Què és una bona literatura? I, és clar, aquella bàsica i reiterada pregunta que ens fem, nosaltres i naltros, els que venim d'un lluny similar i anem ... On anem? Ai, aquesta és la pregunta, la que dia a dia portem a la motxilla, i apareix i apareix, de vegades quan estem sols, de vegades quan ens trobem amb l'amic, amb qualsevol dels amics d'aquest grup dels que venim del mateix lluny i anem, ai qui ho sap? Cap on anem? Cap on hauríem d'anar? On i amb qui? Què o com? I és que portem la motxilla d'una escola, d'aquella escola, d'aquell lluny, que ens feia necessaris i útils.

I jo em quedo, de nou, com tantes vegades, sense resposta. Perquè no totes les coses tenen resposta. Perquè la majoria de qüestions, afortunadament, tenen moltes i moltes respostes. Som allò que som. Tenim una manera de mirar i una manera d'actuar (o de no actuar, donat el cas, que ve a ser el mateix). I potser només cal (o només podem, donat el cas, que ve el ser el mateix) mirar i actuar. De vegades apareixen a l'horitzó, o a la cadira del costat, o darrera la pantalla de l'ordinador, obres plus. Les obres plus són aquelles que m'obliguen a ser-hi, que interactuen amb mi. Les obres plus són les que em fan sentir viva. La fotografia que ara mateix és a l'ordinador del Josep, és una obra plus. Una obra plus, dins un cap de setmana plus.

I sí, matea, sé que detrás de este plus estás tu, mi amada mujer plus. Persones que venen de lluny, d'un lluny comú i que van, on? No importa on, importa que hi són, elles, amb el seu plus.

8 de març. Diumenge a Torre Sans. S'acaba un altre cap de setmana. No tots els caps de setmana són iguals. Hi ha caps de setmana i caps de setmana amb plus.

Sí ja sé que és 8 de març, Sí ja sé que encara queda molt a fer. Com? Ai, no tinc la resposta, tampoc aquí, com allà. O potser tenim, entre tots, afortunadament, moltes respostes. Una d'elles: porque sé que quien se quiere y se estima cuando se encuentra vuelve a sentir todas esas sensaciones. Què té a veure? No ho sé. Però és una frase plus perquè és una frase contra la propietat i sobre tot perquè: que coño!!! me ha salido de donde me ha salido, del alma, claro!!

Ep, me'n descuidava, joder, coño, que esto no acaba nunca. És que haig de felicitar la Tere per la meravellosa organització de la calçotada i de tota la jornada (que m'ho han xivat)

Avui a Les Borges hem tingut la sort, gràcies a la Tere, de rebre els millors fotògrafs de Catalunya i part de l'estranger. Plus de plus per al poble.

counterwebkit2008

Del nord-oest ens ha arribat un regalet

Avui ha tornat a bufar fort, molt fort. Bé avui i ahir. Han cantat els arbres tota la nit i el pi es vinclava i es vinclava .... feia por. Però finalment res, quatre branquetes per terra que ni es noten amb tot el que queda encara per netejar. Suposo que no ha fet més maleses perquè li vaig demanar al vent que sisplau aquesta vegada es comportés i com que va ser el sisplau amb la força de tots nosaltres, amb la força, posem per cas, dels sortilegis de la meiga deixats aquí solidàriament, amb la força de tots aquells que poden i volen tenir temps per ser persones. Sí, és per això que no ha fet mal, el vent, que venia del nord-oest, aquesta nit, i durant el dia. I el pi, majestuós en la seva inclinació, orgullós de la seva imatge diferent, s'ha mantingut en peu, i m'ha xiulat tota la nit, i m'ha repetit, sisplau amiga, sisplau, no tinguis por.

Avui, a la feina ha estat una mica dur. No era fàcil conduir, aquest matí de vent i de fred. Quatre graus encara quan he sortit de casa. El vent frenava el cotxe cosa que m'ha fet anat més lenta i així el Barril m'ha arribat amb més nitidesa. Un conte cada dia, com quan era petita i me'ls explicava la mare. La màgia i l'embruix de la imaginació combinada amb la sensibilitat d'un pensament que no fa discordança amb el meu, igual que el sisplau, quan te'l dic a tu, no fa discordança gramatical de persona. I així em sento més persona, jo també, una mica més, gràcies a la màgia d'un conte que m'explica, puntualment, quan falten uns minut per les vuit, el Joan Barril.

A la feina ha estat una mica dur. El vent, aquest vent del nord-oest que a Torres Sants, aquesta nit, no ha fet mal,havia fer maleses a altres llocs. Potser faltaven els sortilegis i les paraules imaginatives de la Serpentina, per exemple, proposant formules genials de cadires buides al parlament. Firmo la teva proposta Serpentina, però no sé jo sí ... no, no hi ha tanta imaginació, ni tanta generositat al món de la política, és una pena.

I, finalment han arribat les tres. Les tres què? Les tres del migdia. Finalment, el cap de setmana, tornava la màgia ... Cotxe i via fora, cap a casa, contra vent. Capa casa. Què em portaria avui el vent del nord-oest? Què em trobaria a casa?

A les tres encara no, però a les quatre sí, a les quatre ha arribat, d'allà del nord-oest, la sorpresa!!!!

counterwebkit2008

Menys rigidesa sisplau

Al despatx on treballo, ai, cada dia, bé de dilluns a divendres que ja és massa, ha arribat gent nova, joves tots, de menys de trenta, amb unes brillants oposicions guanyades merescudament. Ahir, o potser abans d'ahir, tant li fa pel cas, una companya que frega la cinquantena va demanar ajuda a un dels nous vinguts per traduir un d'aquests missatges automàtics que genera el correu, gairebé sempre en anglès. El jove al·ludit es va quedar molt parat que la meva companya no sabés anglès i va comentar que ara fa falta per superar els processos selectius. Ella li va contestar en un perfecte francès, idioma gràcies al qual va aconseguir una de les puntuacions més altes de la seva promoció, fa, ai, tants anys. El jove va fer un ostensible gest de menyspreu – on vas amb el francès? Si ja no serveix de res. Així va continuar una estona la polèmica, ella amb arguments de riquesa cultural, ell admetent, només, raons utilitàries.

Avui s'ha tornat a repetir l'escena, aquesta vegada a causa de la locució sisplau. Ella ha fet un cartell per demanar a tot el personal alguna cosa, sisplau, i ell li ha corregit per "si us plau". No m'he pogut aguantar i he intervingut, naturalment a favor de la coherència. He demanat, sisplau, que es mantingués el sisplau, locució admesa per molts lingüistes i emprada de manera habitual. He donat raons de simplicitat, d'acostament al que volem dir, he donat raons de consonància quan demanem a algú que tractem de tu alguna cosa, sisplau. He .... De res no ha servit, el jove en qüestió i altres "nous vinguts", que s'hi han afegit han tret un a un els diccionaris de la llengua catalana per demostrar-nos, a les iaies, que el terme sisplau no hi era, i si no és al diccionari no es pot fer servir. Algú fins i tot ha comentat que es notava que nosaltres no havíem passat gaires exàmens de català (i no ha dit que segurament ens van regalar las oposicions, fa tant de temps, però quasi). Llavors, portada a l'escenari no sé per qui, possiblement per mi mateixa, ha arribat ella, LA NORMA. Quina és la finalitat de la norma? Per a què hi són les normes? Quina és la millor manera de complir-les? Difícil diàleg amb persones joves que acaben d'entrar al funcionariat amb unes brillants oposicions guanyades. Allò havia d'acabar d'alguna manera i no sabia com fer-m'ho, així que els he dit que eren una colla d'hipòcrites, que ells eren els primers en incomplir les seves sagrades "normes" cada dia quan arribaven passades les 8 i que el cartell es penjaria amb el "sisplau" perquè a mi em donava la gana.

En fi, són més de les nou del vespre a Torre Sans i ja se sap que també en aquell pont se Saragossa. Que avui és tres de març del 2009 als calendaris d'aquí i d'allà (gregorians globalitzats). I que a Les Borges ha plogut tot el matí i a la tarda ha fet una humitat d'aquesta que es fica al moll de l'os (muelle del oso). Que estic molt contenta de tenir el llibre de la meiga i de què llegeixi cosetes en català per apropar-nos, jo no sé si seria capaç de llegir una novel·la en gallec i que d'ales n'hi ha de tots colors i a tot arreu i de més plumoses n'hem vist caure.

counterwebkit2008

De l'Empordà ens arriben uns cels dels que fan sortir arrugues als ulls de la Tere

Són les sis de la tarda del dia després. Ahir a aquesta hora al Patxi encara no li havien crescut ales. 3 de març de 2009 als calendaris gregorians i també als electorals. Segons el meu ordinador a Reus plou. Darrera la finestra tot és una mica gris, però ni gota d'aigua. Haig de sortir a comprar fruita i sé que no necessitaré paraigües. Tampoc no plou a Galícia, terra de pluja per excel·lència Consulto la pantalla i em diu que a Vigo ha sortit el sol. Em pregunto on va comprar aquest trasto l'Enric.


6 de la tarda del dia després. Ahir a aquesta hora a Torre Sans encara feia sol i fumejava la pila de fulles abocades a la foguera al matí. Ahir a aquesta hora al Feijóo (Ai si el Benito Jerónimo aixeques el cap) encara no li havien sortit ales. El Patxi i l'Alberto toquen avui el cel d'un Déu que segurament no existeix elevats per les forces de la crisis i del frau. Que cadascun carregui amb els seus vots i que cada votant analitzi de quina manera seran aprofitats.


A Torre Sans carreguem fulles i més fulles i en fem una foguera on no hi tenen cabuda els àngels victoriosos ni els àngels caiguts. Ni uns ni altres apareixen en aquests estranys núvols que de tant en tant ens regala la serpentina. Un bon llibre i un cel d'aquells que a la Tere li fan sortir arrugues als ulls, aquest és el missatge que ens arriba de l'Empordà avui, quan són les sis de la tarda del dia després. Diu el meu ordinador que a Vigo i a Donosti ha sortit el sol i jo em pregunto on devia comprar l'Enric aquest trasto.

counterwebkit2008