Són les vuit del vespre a Torre Sans, demà, què seré a Terrassa, quan sigui aquesta hora, també seran les vuit, però demà passat, que també seré a Terrassa, quan sigui aquesta hora, ja seran les nou, o quan sigui aquesta hora tot just seran les set, segons com es miri. El pont de Saragossa no canviarà de posició, ni el sol girarà més de pressa al voltant de la terra, ai no que és al revés. Sigui com sigui, diumenge, que seré a Terrassa, o potser no, potser ja seré tornant cap a Les Borges, diumenge, sigui com sigui, dins de quaranta-vuit hores, no serà fosc com avui, serà més clar. Diumenge, a les quaranta-vuit hores del moment present, només n'hauran passat quaranta-set. On se'n va aquesta hora que perdem? Deu quedar allà, sota el pont de Saragossa, com en una bossa de treball, hora desocupada, fins l'octubre, quan les necessitats laborals horàries la tornin a requerir.
Sigui com sigui, aquest cap de setmana, que no tindrà quaranta-vuit hores, sinó quaranta-set, aniré a Terrassa i no hi trobaré el pícnic, però sí la gent que hi era i que encara mantindrà el gust del jazz a les genives, el mateix que jo tinc quan oloro els sons de Jazzspirit que des que va arribar a casa de la mà del Leandre i la Montse, no para de sonar.
Avui, que és 27 de març a Torre Sans i a tot el món mundial globalitzat dins el calendari gregorià, hores amunt, hores avall, del pont de Saragossa. Avui, vint-i-quatre hores després del gir a l'esquerra dels del No a Bolonya, intel·ligent gir, penso jo, però ja vaig dir que del tema no en parlaria. Avui, que la Carme que cuida els pares Aguadé encara està malalta i fem torns amb la família per atendre'ls. No són uns nens els pares Aguadé, són persones adultes, molt adultes, amb unes certes dificultats. De vegades els tractem com si fossin infants i els renyem, per aquestes gotes d'orina no contingudes, per exemple. I ells, que no són infants, juguen a ser-ho, i es deixen renyar, només per seguir el joc i no fer enfadar els fills, que com tots els fills, són i seran sempre unes criatures rondinaires.
Avui que és 27 de març, no vull ni puc parlar de Bolonya, vaig dir que no ho faria. Avui que és 27 de març toca parlar de lliris, perquè així ho vaig dir ahir, dia 26 de març, el dia que els del No a Bolonya van fer un intel·ligent gir a l'esquerra, cap a l'altra banda de Les Rambles (les Rambles dels senyor Hereu?).
Toca parlar de lliris, avui, 27 de març, perquè ahir ho vaig dir, perquè de vegades encara sóc capaç de recordar el que deia ahir, perquè de vegades encara em mantinc (m'agradaria dir per sempre més) fidel a la paraula donada, perquè al jardí de casa han nascut uns lliris blaus molt bonics.
De xicotet, quan feia alguna malifeta, ma mare em deia "Si t'agarre et faig més blau que un lliri". Tot i que mai aconseguia agafar-me ni gosava fer-me blau, al cap de pocs anys en topar-me en un bancal ple de lliris vaig descobrir que eren blaus com ells a soles. Aleshores en venien al cap les seves paraules i pensava: Caram, si que em faria blau! Eixe dia vaig anar a buscar unes macetes i a l'endemà vaig trasplantar els lliris i varem ser un regal improvisat a ma mare a l'hora que li recordava el que em deia de xicotet. Avui eixos lliris s'escampen per tot arreu del jardí de la caseta acolorint l'entrada a la primavera.
És un text que m'ha agradat. L'he trobat llençat per aquí dins, per aquesta cosa que en diuen la xarxa. L'he pescat. El seu autor és l'Álvaro Pérez. No el conec de res. Té un bloc que es diu "Les argelagues també floreixen" que, naturalment, no em miro mai. Però mira, el text parla de lliris blaus i m'ha agradat. L'he pescat a la xarxa i l'he penjat aquí. Com a homenatge a aquests senzills i humils lliris que han nascut al jardí de casa. Contra tots els blaus que apareixen a les carns humanes i no haurien d'aparèixer mai. Lliris de pau, d'un blau intens, que se'ns ofereixen, senzills i humils, avui, 27 de març, al jardí de casa.
Sigui com sigui, aquest cap de setmana, que no tindrà quaranta-vuit hores, sinó quaranta-set, aniré a Terrassa i no hi trobaré el pícnic, però sí la gent que hi era i que encara mantindrà el gust del jazz a les genives, el mateix que jo tinc quan oloro els sons de Jazzspirit que des que va arribar a casa de la mà del Leandre i la Montse, no para de sonar.
Avui, que és 27 de març a Torre Sans i a tot el món mundial globalitzat dins el calendari gregorià, hores amunt, hores avall, del pont de Saragossa. Avui, vint-i-quatre hores després del gir a l'esquerra dels del No a Bolonya, intel·ligent gir, penso jo, però ja vaig dir que del tema no en parlaria. Avui, que la Carme que cuida els pares Aguadé encara està malalta i fem torns amb la família per atendre'ls. No són uns nens els pares Aguadé, són persones adultes, molt adultes, amb unes certes dificultats. De vegades els tractem com si fossin infants i els renyem, per aquestes gotes d'orina no contingudes, per exemple. I ells, que no són infants, juguen a ser-ho, i es deixen renyar, només per seguir el joc i no fer enfadar els fills, que com tots els fills, són i seran sempre unes criatures rondinaires.
Avui que és 27 de març, no vull ni puc parlar de Bolonya, vaig dir que no ho faria. Avui que és 27 de març toca parlar de lliris, perquè així ho vaig dir ahir, dia 26 de març, el dia que els del No a Bolonya van fer un intel·ligent gir a l'esquerra, cap a l'altra banda de Les Rambles (les Rambles dels senyor Hereu?).
Toca parlar de lliris, avui, 27 de març, perquè ahir ho vaig dir, perquè de vegades encara sóc capaç de recordar el que deia ahir, perquè de vegades encara em mantinc (m'agradaria dir per sempre més) fidel a la paraula donada, perquè al jardí de casa han nascut uns lliris blaus molt bonics.
De xicotet, quan feia alguna malifeta, ma mare em deia "Si t'agarre et faig més blau que un lliri". Tot i que mai aconseguia agafar-me ni gosava fer-me blau, al cap de pocs anys en topar-me en un bancal ple de lliris vaig descobrir que eren blaus com ells a soles. Aleshores en venien al cap les seves paraules i pensava: Caram, si que em faria blau! Eixe dia vaig anar a buscar unes macetes i a l'endemà vaig trasplantar els lliris i varem ser un regal improvisat a ma mare a l'hora que li recordava el que em deia de xicotet. Avui eixos lliris s'escampen per tot arreu del jardí de la caseta acolorint l'entrada a la primavera.
És un text que m'ha agradat. L'he trobat llençat per aquí dins, per aquesta cosa que en diuen la xarxa. L'he pescat. El seu autor és l'Álvaro Pérez. No el conec de res. Té un bloc que es diu "Les argelagues també floreixen" que, naturalment, no em miro mai. Però mira, el text parla de lliris blaus i m'ha agradat. L'he pescat a la xarxa i l'he penjat aquí. Com a homenatge a aquests senzills i humils lliris que han nascut al jardí de casa. Contra tots els blaus que apareixen a les carns humanes i no haurien d'aparèixer mai. Lliris de pau, d'un blau intens, que se'ns ofereixen, senzills i humils, avui, 27 de març, al jardí de casa.
6 comentaris:
Jamás se me había ocurrido asociar los lirios a ningun tipo de castigo. Será porque mi madre me amenazaba con "ponerme como un tomate" , y quizás también por eso no le tomé el gusto a las ensaladas de tomate crudo hasta la edad adulta.
Bonitos lirios, hermosa primavera, Bolonias parte... nunca se acaban los muros que deberían ser tirados... Por eso siempre hay que estar en forma y a punto para la lucha.
Hoy me toca ponerme en forma, aunque quizás sea lago burgués: Pero que mejor manera de recuperar los ánimos para todas estas batallas que yendo esta noche a las termas de Outaríz (Ourense) con la cuadri de Teis!!
Bé, molt bé! I hem refereixo principalment a la foto que és de les més bones que has fet fins ara! (opinió personal, és clar), però m'agrada molt molt! Felicitats!
..."Por eso siempre hay que estar en forma y a punto para la lucha..... carai meiga! veo que estás guerrera hoy, y eso, claro, me gusta!
Yo per la meva banda estic barallant-me amb un nou ordinador (un iMac amb pantalla de 24 pulsades) que té un petit problema, però ja sabeu...canvi de tots els programilles, coses que es perden etc.en fí, joguines!
I jo dic; avui 27 de març m'ha donat dia i hora per operar-me i ja no veig ni els lliris. Avui 27 de març m'ha arribat una carta d'hisenda que diuen que no em paguen sinó que a sobre els dec 180 Euros. Per descomptat que no penso pagar-los i aniré al Tribunal Econòmic Administratiu, es pensen que em mamo el dit.Avui el Leandre és a Ohanes amb la Susa i jo no he pogut anar a escoltar a D'Callaos. La punyetera panxa. I avui em sento una mica enyorada. Serà la primavera?
Serà la primavera Montse, per que no crec que et sentis anyorada dels de Hisenda! jejejeje! Saps una cosa? M'agrada veuret per aqui. Per cet, que fa el teu home per Almeria? Que ja són vacances i no ens hem adonat? Bè, ara sensa conya, que ho disfruti i tu tambe!
...de tota la vida que als blaus sobre el cos,aquells que fan mal, sempre els he sentit anomenar com a Cardenals...per que viren a morat i per que fan mal ... l'associació amb aquesta meravella de flor no se m'hauria acudit mai.Sobre el tema de Bolonya, que veig que no s'en parla, coincideixo totalment amb tu,; que be que em vaig sentir quan tot aquell munt d'estudiant Els varen fer "pam i pipa", mitja volta i amb la música a una altra banda!!! EL TEMPS: ha tornat a nevar aquesta nit aquí al cantó, fa fred i vent i el dissabte vinent haig de fer una caminada amb dues amigues des de Cadaqués a Jóncols, per favor que faci solet. Sempre petons
I jo que al final no hi vaig anar, a Terrassa! Bona nit a tots,
Publica un comentari a l'entrada