I ara em pregunto per què no li he fet una foto per captar aquell somriure que és el que hagués volgut posar aquí. De vegades, massa vegades, reacciono tard. Van trucar a la porta ahir, cap a les deu, quan el sol ja s'havia post feia estona per l'oest de la terrassa de Torre Sans, quan érem a la taula menjant una truita i una mica de verdura, sopar frugal després d'un bon tec a Viladecavalls. Eren dos joves, ell suís, ella romanesa. Només somreien, a les fosques, darrera la porta. Ens vam mirar una estona, des de la banda de dins miràvem aquelles personetes i els seus somriures nets. Una imatge que també hagués hagut de captar, però en aquest cas ja era més difícil, no es pot sortir per veure qui truca a la porta i abans de dir bona nit, què desitja? disparar, encara que sigui un dispar d'una càmera de fotos. Era com si el símbol de la felicitat s'hagués plantat allà, a l'Avinguda Magdalena Martorell, amb els nassos gairebé enganxats a la reixa de Torre Sans. Finalment ella va parlar. - Es la casa más bonita que hemos visto nunca.- I somreien, no paraven de somriure. Vam quedar per aquesta tarda. Haig de ser sincera i confessar que ahir no els vaig deixar entrar perquè tenia una truita damunt la taula i les truites fredes no m'agraden gens. El meu cor es va partir, ahir a les deu de la nit, darrera la reixa de Torre Sans, entre dos somriures nets i una truita calenta que començava a refredar-se. I va guanyar la truita, haig de ser sincera, així de prosaica sóc, també algunes vegades, potser massa vegades.
Passaven uns minuts de les cinc, avui, tarda mullada, a Torre Sans, i fresca, encara que no tant fresca, possiblement, com la tarda d'Agullana, amb les muntanyes nevades que són molt boniques si les neus són les primeres, cap al novembre o desembre, però que comencen a emprenyar si tornen, encara, quan ja ha entrat la primavera i tocaria anar a passejar vora el mar (o la mar). Però no pateixis Serpentina, bonica, la Meiga farà algun sortilegi cara el dissabte proper. Tindràs una bona i saludable caminada. Des de Cadaqués fins a Jóncols? Força, no? Espero crònica i fotos, no haver parlat, ara tens feina.
Passaven uns minuts de les cinc, avui, tarda mullada, a Torre Sans, i fresca, encara que no tant fresca, possiblement, com la tarda d'Agullana. Ha tornat a sonar el timbre. Darrera la reixa, aquesta vegada només hi havia un somriure. L'altre, com per art d'encanteri de la fada de la ventafocs, s'havia convertit en una pinya americana.
No en sé el seu nom, però de veres que té un dels somriures més bonics que es puguin imaginar, un somriure gens monalisenc, un somriure d'aquells oberts, ensenyant les dents blanques i ben alineades. És romanesa i escala. Es dedica a recórrer Europa, sola, buscant pics per conquerir. No medeix més de metre seixanta i no pesa més de cinquanta quilos, té menys de vint-i-cinc anys. Parla un castellà de poques paraules, i s'ha presentat, quan passaven uns minuts de les cinc de la tarda. Havia canviat el suís per una pinya americana. No era un efecte de cap fada. El suís acabava d'agafar el tren, cap a casa seva, i ella portava una pinya per oferir-me-la com a present. El suís és el seu "novio", fa una setmana que es coneixen, tots dos escalaven les roques de Siurana. - Pero creo que volverà a .... a .... (li costava trobar la paraula) a buscarme, - li ha sortit finalment. Jo també ho crec, no es pot abandonar així com així un somriure com aquell.
Es van fer "novios" a Siurana, fa una setmana. Ahir ella va passar per davant de Torre Sans, va anar a buscar-lo a ell i li va dir -he visto la casa de nuestros sueños – I van tornar tos dos i, no sap explicar perquè van trucar a la porta. I diu que esperava algú amb cara rondinaire. I diu que li va semblar molt bonic veure que sortíem els dos, i que va pensar que érem una parella... (en fi, diversos elogis). I que s'imaginava a ella i al seu "novio" com nosaltres i ... Volia saber com ens havíem conegut, el temps que feia que vivíem en aquella casa ... volia saber, mirava, somreia.
I ha marxat sense que li fes cap foto. De fet li he fet fotos, però amb la seva màquina, per enviar-les a "Ell". De fet potser algun dia tornin a arribar a les meves mans aquestes fotos, d'alguna manera, qui sap. El seu pròxim destí són els Pics d'Europa.
Són les set del vespre a Torre Sans, comença a fer-se fosc. Jo sí que he estat a Terrassa aquest cap de setmana, i en volia parlar. Hi ha hagut manifestacions, altra vagada, però no tenien res a veure amb Bolonya, més aviat amb aquells cardenals de carn i ossos que fan mal i donen nom als altres que són més morats que blaus, que també fan mal i que tampoc tenen res a veure amb els lliris (ni amb els tomàquets, ai que n'haig d'anar a comprar i em tancaran la tenda) Potser també hagués pogut parlar avui de manifestacions, de cardenals, de lliris, de tomàquets ... o d'aquesta Terrassa que jo sí que vaig trepitjar aquests cap de setmana, i de la seva gent.
Passen de les set, es fa fosc, plovisca. Per sopar tinc una pinya americana.
Passaven uns minuts de les cinc, avui, tarda mullada, a Torre Sans, i fresca, encara que no tant fresca, possiblement, com la tarda d'Agullana, amb les muntanyes nevades que són molt boniques si les neus són les primeres, cap al novembre o desembre, però que comencen a emprenyar si tornen, encara, quan ja ha entrat la primavera i tocaria anar a passejar vora el mar (o la mar). Però no pateixis Serpentina, bonica, la Meiga farà algun sortilegi cara el dissabte proper. Tindràs una bona i saludable caminada. Des de Cadaqués fins a Jóncols? Força, no? Espero crònica i fotos, no haver parlat, ara tens feina.
Passaven uns minuts de les cinc, avui, tarda mullada, a Torre Sans, i fresca, encara que no tant fresca, possiblement, com la tarda d'Agullana. Ha tornat a sonar el timbre. Darrera la reixa, aquesta vegada només hi havia un somriure. L'altre, com per art d'encanteri de la fada de la ventafocs, s'havia convertit en una pinya americana.
No en sé el seu nom, però de veres que té un dels somriures més bonics que es puguin imaginar, un somriure gens monalisenc, un somriure d'aquells oberts, ensenyant les dents blanques i ben alineades. És romanesa i escala. Es dedica a recórrer Europa, sola, buscant pics per conquerir. No medeix més de metre seixanta i no pesa més de cinquanta quilos, té menys de vint-i-cinc anys. Parla un castellà de poques paraules, i s'ha presentat, quan passaven uns minuts de les cinc de la tarda. Havia canviat el suís per una pinya americana. No era un efecte de cap fada. El suís acabava d'agafar el tren, cap a casa seva, i ella portava una pinya per oferir-me-la com a present. El suís és el seu "novio", fa una setmana que es coneixen, tots dos escalaven les roques de Siurana. - Pero creo que volverà a .... a .... (li costava trobar la paraula) a buscarme, - li ha sortit finalment. Jo també ho crec, no es pot abandonar així com així un somriure com aquell.
Es van fer "novios" a Siurana, fa una setmana. Ahir ella va passar per davant de Torre Sans, va anar a buscar-lo a ell i li va dir -he visto la casa de nuestros sueños – I van tornar tos dos i, no sap explicar perquè van trucar a la porta. I diu que esperava algú amb cara rondinaire. I diu que li va semblar molt bonic veure que sortíem els dos, i que va pensar que érem una parella... (en fi, diversos elogis). I que s'imaginava a ella i al seu "novio" com nosaltres i ... Volia saber com ens havíem conegut, el temps que feia que vivíem en aquella casa ... volia saber, mirava, somreia.
I ha marxat sense que li fes cap foto. De fet li he fet fotos, però amb la seva màquina, per enviar-les a "Ell". De fet potser algun dia tornin a arribar a les meves mans aquestes fotos, d'alguna manera, qui sap. El seu pròxim destí són els Pics d'Europa.
Són les set del vespre a Torre Sans, comença a fer-se fosc. Jo sí que he estat a Terrassa aquest cap de setmana, i en volia parlar. Hi ha hagut manifestacions, altra vagada, però no tenien res a veure amb Bolonya, més aviat amb aquells cardenals de carn i ossos que fan mal i donen nom als altres que són més morats que blaus, que també fan mal i que tampoc tenen res a veure amb els lliris (ni amb els tomàquets, ai que n'haig d'anar a comprar i em tancaran la tenda) Potser també hagués pogut parlar avui de manifestacions, de cardenals, de lliris, de tomàquets ... o d'aquesta Terrassa que jo sí que vaig trepitjar aquests cap de setmana, i de la seva gent.
Passen de les set, es fa fosc, plovisca. Per sopar tinc una pinya americana.
11 comentaris:
...que maco, nena! ... i al TEMPS, que el bombin! Sempre petons
Quina sort! Aquesta és l'avantatge de viure en una CASA que te reixa al carrer i pots veure qui truca. Per què si truquen al interfono, no pots veure el somriure ni menys, si és una casa bonica com la que jo conec a les Borges. Em sembla una història bonica i a la vegada, no ho haig d'amagar, una mica.... intrigant. Potser per aquesta mania que ens han fet agafar als romanesos, que pensem que tots són.... gent estranya. No hi ha com haver vist el somriure i la cara per espantar tots els perjudicis. (La cara es el espejo del alama), diuen!. Una bonica història Magda, llàstima de la foto....jejejeje. (No tenies les piles carregades o et va fer vergonya?).
Mientras describias la historia por un momento se me ha representado los años 60-70, cuando todabia se podia hacer auto-stop ,sin problemas porque la gente se fiaba de los jovenes que lo haciamos , eramos raros ,jipis...y eso queria decir seguramente que todavia la sociedad tenia resquicios de confianza y solidadridad, es dificil ya presenciar escenas como las que describes, pero parece que habeis tenido la suerte de esa experiencia y aunque no hayas hecho una foto has descrito perfectamente y yo tambien me he hecho mi propia foto.
Ya sabeis que este fin de semana he tenido la satisfaccion de tener a Leandra aqui en Ohanes lo que quiere decir que he disfrutado de su compañia, me ha hecho mucha ilusion, siempre me hace ilusion que mis amigos se acuerden de mi y hagan el esfuerzo de venir por estos mundos, estubimos en Cabo de Gata, como no , es obligacion de todo el que no lo conoce darle una vuelta, pero el ha tenido el privilegio de ver imagines que no se si yo las volvere a ver, la playa de los Genoveses y Monsu que se unia a unos prados verdes llenos de amapolas, de verdad que era una maravilla espero que ponga fotos en su pagina para que podais admirar ese paisaje.
Gracies Leandra
Por si aún lo dudábamos a estas alturas, con esta historia queda más que clara la fuerza mágica de Torre Sans.
Hace tiempo que ya no me pasan cosas así, y te envidio, Magda.
Y en cuanto a la foto, ya pudiste decirle que además de mandarle al suizo, también te podía mandar una a tí...
La tx també va fixar-s'hi així que va entrar al poble l'octubre passat. I al dinar ens ho va comentar, te'n recordes, Enric?
Avui ha aparegut la seguent noticia a Yahoo. sobre la reina de la bellesa:
Dayana Mendoza
"Me divertí en Guantánamo"
Dayana Mendoza define la prisión como un "lugar relajante, tranquilo y hermoso"
Ja em perdonareu, per+o jo només hi veig un intent més, de fer aparèixer a la dona com un ser estúpid! (encara que aquesta ho sigui una estona llarga!)
A palabras necias....
Necias las palabras de Dayana de marras, se entiende.
Doncs jo Josep no estic d'acord (en el fet que demanis perdó) però si et fa feliç per mi que no quedi, ego te absolvo ...
Una dona gens estúpida va dissenyar Torre Sans i la va convertir en un lloc obert on s'hi aplegaven amics i família. M'expliquen que a les habitacions hi havia lliteres i que fins i tot a la torratxa hi dormia gent. Qui vulgui que s'ho cregui i qui vulgui que s'ho prengui com a un joc d'imaginació, però al petit bosc de Torre Sans hi viu una fada. Durant un temps, després de la mort de l'àvia Paquita, la casa va quedar tancada i solitària. I la fada es va adormir.Va ser llavors quan van entrar a robar. Però ara de nou la fada ha despertat, vola d'arbre en arbre (tot i que en té un de preferit) i juga amb les gosses. Sí, Meiga, Torre Sans és un lloc màgic, i no és l'únic, tots sabem que n'hi ha milers d'aquests llocs (A Balbarda, Ohanes, Agullana) Són màgics per les energies de les seves històries, però ho són, sobretot, per la gent que els sent d'aquesta manera. Les cases amb màgia estan obligades a confiar en les persones, perquè són les persones qui els donen la màgia.Vinc del teatre, de sentir les veus de l'exili, llegeixo Labordeta que m'ho fa passar de conya, avui no faré entrada perquè és tard i demà ja en parlarem, s'acosta el cap de setmana, la màgia de Torre Sans tindrà una important revifalla. El Temps, si no el bombem, ens permetrà fer una sortideta fotogràfica diumenge. La pluja d'avui li ha encantat a la fada.
PD. De part de l'Enric i dirigit al trapezista: SI
Se entiende Meiga, se entiende ...
;-)
Publica un comentari a l'entrada