El colom

Celebrando o Dia da Patria
Cargado originalmente por Meiga2007

Són les onze de la nit a Les Borges del Camp i aquí, com a Les Landes tot és calma. Fa més calor que a Vigo i possiblement menys que a Ohanes. Quan no se sap de què parlar es parla del temps. Quan no se sap com parlar, també es pot parlar del temps. Sí, a Les Borges tot és calma.

La Meiga ens vol mostrar una foto i diu que no tot està perdut, que sempre quedarà algú capaç de plorar... Els adolescents de la Meiga poden ser un símbol. A Torre Sans, molts dies, un colom es passeja per damunt la taula del rafal, quan el veig em sap greu no tenir la màquina a punt. Avui també ha vingut i s'hi ha estat força estona. He anat a buscar la màquina, inútil, avui, com tantes altres vegades, el colom ha fugit abans que el pogués plasmar i convertir-lo en símbol.

Pujo la foto dels adolescents de la Meiga per trobar en ells esperança. Esperança, potser, que algun dia, el colom es quedi a la taula i pugui captar-lo.

Sempre hi ha alguna cosa per emocionar-nos

Són les nou del vespre i fa calor. Quan no hi ha massa coses a dir es parla del temps. Diuen que demà, que la Serpentina comença vacances, també farà calor. Malgrat tot, a mi, com a la Lola, em continua agradant l’estiu. M’agrada més quan tinc vacances, ja no falta gaire.

Són les nou del vespre a Torres Sans. Avui no ha passat res d’extraordinari. He felicitat la Pili que complia anys, aquest matí. A primera hora, quan encara no feia tanta calor, he procurat deixar el cotxe a l’ombra. A l’aparcament de la feina, amb cabuda per a uns vint vehicles, només hi ha un arbre. Avui he tingut sort i m’he pogut estacionar a sota, jo no, el cotxe. De vegades ser puntual té els seus avantatges.

Ja han tocat les nou al campanar de Les Borges, tinc la finestra oberta i encara suo. Avui no ha passat res d’extraordinari. He anat de rebaixes a Reus, amb la Mariola. A Reus també feia molta calor, però a la botiga s’hi estava bé. M’he passat força estona al provador, per aprofitar l’aire condicionat. Trobo que, tenint en consideració el temps de refresc, la samarreta que m’he comprat m’ha sortit força bé de preu.

Es tard, passen uns minuts de les nou. Encara hi ha llum i fa calor, però es tard i he d’anar a preparar sopar. Avui no ha passat res d’extraordinari, res que m’hagi copsat de forma sensible o provocat emocions fortes. De fet potser sí, rebuscant per internet sempre s’aconsegueix trobar alguna cosa per deixar anar la llagrimeta. Els polítics, de vegades, tenen un gestos tan bonics ...

Per damunt dels Santigos aixequem veus lorquianes.

Doncs encara fa calor. Molta. Són les 11 de la nit, la mateixa hora de quan el Josep va fer la foto, allà a les Landes, i encara fa calor. Molta.

24 de juliol (del 2009, per ser més exactes) i amb aquesta calor. Suo, molt. Així no hi ha qui escrigui. És clar que anar al llit, amb aquesta calor, no hi haurà qui dormi.

Onze de la nit d’un 24 de juliol (del 2009, per ser més exactes) en el món gregorià, ja ho sabem això. Falten poques hores per Sant Jaume i fa calor, molta. Coses com la calor d’avui són normals, passen sovint els 24 de juliol, no pas a tot el món gregorià, només a l’hemisferi nord. Especialment cap al sud de l’hemisferi nord. Passen, és normal.

I també és normal que els 24 de juliol, a Catalunya, a les onze de la nit, falti una hora exacta per iniciar la jornada de Sant Jaume. Això no passa a les Espayes, d’aquí a una hora, a Espanya, començarà un dia diferent al nostre, allà serà San Jaime, aquell que, convertit en Santiago, jugava a festes de moros i cristians i “cerraba”

Deia Machado: “No puedo cantar ni quiero a este Jesús del madero sino al que anduvo en el mar” Jo tampoc no puc ni vull escriure sobre aquell Santiago, ni glossar matances de moros.

Fa calor, molta, seria bonic ser prop del mar, o d’un llac, o d’un riu ... Les nits d’estiu, quan fa calor, és bo acostar-se a l’aigua. De les nits de Sant Jaume s’han escrit moltes coses, a mi m’agrada aquesta:

Fue la noche de Santiago/y casi por compromiso./Se apagaron los faroles/y se encendieron los grillos./En las últimas esquinas/toqué sus pechos dormidos,/y se me abrieron de pronto/como ramos de jacintos./El almidón de su enagua/me sonaba en el oído,/como una pieza de seda/rasgada por diez cuchillos./Sin luz de plata en sus copas/los árboles han crecido,/y un horizonte de perros/ladra muy lejos del río

counterwebkit2008

Horta de Sant Joan

Horta de Sant Joan

Des d'aquell concurs televisiu on van obligar a competir zones germanes, tant fantàstiques totes elles que em semblava un pecat haver de decidir per una o per una altra, volia escriure alguna cosa sobre Horta de Sant Joan ....

Aquest matí, mentre anava a la feina, la noticia de l'incendi m'ha arribat com si m'haguessin llançat una pedrada a la cara. Es crema! No pot ser, no es pot cremar tanta bellesa, atureu-lo sisplau, pensava....

Aquest matí, al sentir la noticia de l'incendi, he pensat, avui sí, avui he d'escriure sobre Horta de Sant Joan, sobre Els Ports, he d'explicar allò del concurs, he d'explicar les meves sensacions quan hi vaig anar a passejar, de quina manera em va colpir la bellesa de les roques, i tant de verd. Tant de verd que ara es crema. Escriuré sobre Horta, pensava aquest matí, mentre conduïa cap a la feina i Catalunya Informació donava la noticia.

Ara, quan finalment escric, ja no tinc paraules. Han anat a aturar-lo, efectivament. Han anat a salvar Horta i s'hi han deixat la vida.

Ara, quan finalment escric, ja no tinc paraules.

Cap als 100

Vuit del vespre a Torre Sans. No fa gaire calor. S'hi està bé al rafal.

Vuit del vespre i serè. Avui tampoc plourà. He regat una mica, només per mantenir. Ahir vaig regar més.

Vuit del vespre a La Mussara, i també a Calella. La Mussara i Calella m'arriben des de Begirada. Majestuoses runes del que va ser un església majestuosa i vols de gent jove i atrevida. Sabor de vacances en tot plegat.

Sabor de vacances al nou vídeo del Josep, una Miren emocionada que canta per al Pablo, al rafal de casa.

S’hi està bé al rafal. Llegeixo el diari després d’arrancar quatre fulles. Fa anys de la revolució a Nicaragua. Fa anys de la setmana tràgica. Cada dia fa anys d’alguna cosa, a la vida pública i a la vida privada.

Demà tornaré a la feina, avui, ni plou, ni fa calor. Avui no he sortit de casa, respiro aires de vacances i llegeixo el diari al rafal. Avui, quant toquen les vuit al campanar de Les Borges, poca cosa de nou. De tot fa tants dies, tants mesos o tants anys. Sempre hi ha alguna cosa per recordar. Quan més vells ens fem més records. Recordo la revolució de Nicaragua i molta gent que se n’hi va anar a ajudar, a les escoles, als camps, amb aquella il•lusió. Anem deixant il•lusions mentre passen els anys. Ens reca que passin, però hi volem ser mentre ho fan.

Avui, al diari, les confessions d’un home que va viure 113 anys. Secrets d’un llarga vida: el tabac, el whisky i les dones. Doncs ja ho tinc, els meus quatre o cinc cigarrets al dia, la copeta de whisky després de dinar (tampoc cal abusar, de fet em conformo en arribar als 100) i dones, sobretot moltes dones, en això no tinc problema: Alícia, Anna, Cèlia, Dolors, Lola, Marta, Miren, Pepa, Susa, Tere, ....... (amants secretes als punt suspensius), us estimo. Apa, ara a viure fins als 100.

counterwebkit2008

18/07/1969 ......... Visca la mare que et va parir

1969: LOLA 1970: LOLA 1971: LOLA 972: LOLA ..............................................
2001: LOLA 2002: LOLA 2003: LOLA ..................................................................
2009: LOLA LOLA LOLA LOLA LOLA LOLA LOLA LOLA LOLA LOLA

counterwebkit2008

No, no em desanimo.

Ni plou, ni fa sol, ni llampega, ni fa massa calor. La tele, la ràdio i els diaris continuen atabalant-me amb la qüestió del finançament mentre a mi em costa calcular el canvi que m’ha de donar la Maria Riera. Són les set i pico de la tarda i som a Les Borges del Camp.

Aquesta frescor que m’arriba deu procedir de la roca de Calella, allà no sé quin temps fa (en aquest ordinador no he instal•lat el xivato del google i em sembla que no cal, de fet també s’equivoca) només sé que allà, a Calella, els girasols es parteixen per la meitat. Penso que els girasols partits per la meitat no complirien les normes ISO, però tant li fa, igualment són bonics. A la feina omplo i omplo exels amb compliments ISO. Els exels no són tan bonics com els girasols, però no em desanimo, ni que no mengi amanida de terrat, no em desanimo. Aquesta humitat que arriba als ossos no porta pluja. Aquesta humitat no cala. Tampoc no cala la boira de la burocràcia.

Avui, quan he sortit de casa, havia desaparegut una palmera de la plaça del davant. Se n’ha anat a omplir el buit deixat per una font trencada. Allà on hi havia fonts ara hi ha palmeres, Allà on hi havia una palmera ara hi ha un buit. Sincerament, no m’agradava massa la font, però la palmera al mig de la plaça està, com ho diria? massa centralitzada, no m’agraden gaire, tampoc, les centralitzacions. Per allà, prop del lloc que ocupava la palmera, ahir va passar el trapezista. Anava en bicicleta, segons m’han dit, jo no el vaig veure. Potser avui tornaré a deixar una nota a cal trapezista, i si no ho faig avui potser ho faré demà passat, o l’altre. Qualsevol moment pot ser viscut com si fos l’últim, però també qualsevol moment pot ser viscut com si no ho fos. Qualsevol moment no és altra cosa que un moment, i aquest és el meu moment de sofà virtual per falar un intre. Hi hauran més moments com aquest, en el meu sofà o en el dels altres. Pensar que un moment podria ser el darrer pot ser només un joc. M’agrada jugar, de vegades em poso davant d’aquesta pantalla i faig un solitari. Els jocs en companyia són més divertits que els solitaris. Amb el Peru jugàvem al Pare Carbasser, va ser la mare qui li va ensenyar aquest joc i ell el va captar ràpidament. Abans els nens (i també les nenes) sabien molts jocs d’aquest tipus, per jugar amb grup, abans ... Ja començo a parlar com parlen els que en tenen més de cinquanta.

No parlen ni falan l’Anna i la Dolors, recorden. És bo recordar. Jo recordo la frase de la Tere “pitjor que no poder recordar és no voler recordar” Hem viscut massa negacions de memòria els de la nostra generació. Encara més pelut ha sigut per als de la generació anterior. Obriran finalment la tomba del Lorca? Massa tombes tancades, massa mutismes. El caso Galindez (que no havia llegit i he aprofitat per fer-ho amb el regal de Público) parla d’aquests mutismes imposats. El Manolo no escriurà cap més llibre, segurament no va saber que l’últim era l’últim. Però no hi fa res. Ez nau izutzen negu hurbilak.

Encara falta estona per a la mitja nit. Mentre arriba, puc escoltar el Mikel Laboa perquè tinc un equip de música nou. Sí, encara falta estona per a la mitja nit, aquí a Les Borges del Camp, on les palmeres canvien de lloc, en això, i en altres coses, Les Borges no és Terrassa. Falta estona per a la mitja nit a Les Borges del Camp, on hi ha gent que està enamorada, en això, i en altres coses, Les Borges s’assembla a Terrassa. No plou ni trona, ha refrescat una mica, només una mica. M’agradaria que plogués i sentir l’olor de terra mullada. En el desig o no desig de pluja, com en tantes altres coses, no m’assemblo a la Lola. Però m’agrada l’estiu i aquesta sensació de lleugeresa que dona el fet de no haver de tapar-me (quasi). En el gust per l’estiu, i en moltes altres coses, em sento molt, molt, a prop de la Lola, i dels altres que seuen aquí per falar, xerrar o recordar, i d’alguns que no s’hi asseuen, i ... és bo sentir-se a prop. No, no em desanimo.

counterwebkit2008

Doncs sí, torna a fer calor

Ha tornat la calor. M’agradaria ser a Calella i sentir la frescor del mar, apropar-me de nit a la roca amiga. Haig de conformar-me amb aquesta bassa, massa freda, de Torre Sans, una bassa que s’entossudeix a perdre aigua tot i les diverses intervencions que hi va fent el professional que, de nou, l’ha tornat a obrir en canal. Ara hi ha un forat, tapat amb fustes. Demà qui sap?

Avui fa calor, diuen que demà també en farà. Demà ... hauré de tornar a la feina, una feina que cada vegada em dona menys satisfaccions, que faig una mica d’esma esperant la jubilació. Feliç hauries d’estar de tenir feina, dona, tal com estan els temps! Doncs sí, és veritat, tinc sort de treballar a l’administració pública. Tinc sort. Però no vull tornar demà a la feina! No vull. Calla dona, tens sort de tenir feina. Doncs sí, tinc sort. Però ... no vull anar a treballar! Mama, no vull a anar a cole! puc plorar una mica? Fer una pataleta! Apa ja està, i demà, com una bona nena, cap al cole.

Avui ha fet calor, tot el dia. També a la carretera de Salou, a casa del pare Enric que explica una i una altra vegada histories de fa anys. Els seus anys a la universitat, servei militar a Saragossa, prop d’aquell pont, els primers anys del franquisme, l’arrest per parlar en català amb un company que també era de Catalunya ... a casa de la mare Montserrat que ens mira, amb aquella mirada fixa, que fa pensar que potser ja no sap gairebé on és, ni qui té al seu voltant. Però no és així, malgrat el seu mutisme la mare Montserrat sap on és, mira, amb aquella mirada fixa, que es torna diferent, més viva, més alegre, quan veu entrar els seus nets. Avui, quan encara no feia gaire calor, cap quarts de nou del matí, he entrar a la seva habitació i l’he trobada desperta. M’ha mirat, amb aquella mirada fixa que fa pensar que potser no coneix prou bé, ha estirat la mà dreta fins la meva cara i l’ha feta anar amunt i avall, amb una carícia suau. M’ha semblat que una de les seves nines, la preferida, somreia.

counterwebkit2008

Foc

Sense calor encara, és estrany. Deuen ser prop les vuit de la tarda a Calella, la mateixa hora que a Torre Sans. Hi ha llum, però és tímida. Hi ha núvols però no plou ni plourà. Deuen ser cap a les vuit de la tarda a la casa del abuelo, a les Alpujarras, a Vigo i a Agullana. Horari comú, encara que no globalitzat. No puc ni vull, o puc però no vull, parlar del G8 i em cansen els vestits del Camps. Encara estic de vacances, unes vacances que s’acaben, s’acaben, però que tornaran.

Sense calor encara, ahir a la platja llarga de Tarragona gairebé feia fred. Vam creuar la ciutat fent caravana. El cotxes van anar desapareixen a les platges properes, la gent s’amuntegava al balcó. Quina gernació (paraula dedicada a la Serpentina) al port! Vam sobrepassar els carrers tallats i els uniformes de la guàrdia urbana que intentaven posar una mica d’ordre i vam anar enllà, el més enllà possible, per disfrutar d’una posta de sol a la platja sense l’ofec de les masses, el més aquí possible per poder distingir el jocs de colors ballant al cel. Vam sopar de pa amb tomàquet i pernil i amanida, no hi va haver cap tupí, només escric la paraula per acabar les dedicatòries a la Serpentina.

Amb el gust del pernil al paladar, un bon pernil per cert, va començar la festa. Ja era ben fosc. Una dansa magnífica de foc. Un foc que, any darrera any, festa darrera festa, el mediterrani envia cap al cel, com si volguéssim restituir als deus allò que un dia els vam prendre, o potser no, potser només volem que els deus sàpiguen que el tenim.

Sabem que la ràbia del deus continua. Que els voltors masteguen encara (a Hondures, a Xina, a Afganistan ...) fetges de Prometeus. Continua la ràbia dels deus i ens expliquen contes de por on el foc de l’infern o de les bombes purifica el món. I són cremades les bruixes.

I el cel de Tarragona, com passa cada estiu a tants i tants pobles, s’omple de foc. I el foc es converteix amb colors i els colors en dansa i un ohhhh comunitari envolta la terra, aquí baix. Un ohhhh que arriba fins els deus i els diu: El foc és nostre. Ara només cal que de veritat ens ho creguem.

A l'agost a La Casa del Abuelo

Aviat seran les dotze de la nit. No fa gens de calor i potser plourà. La lluna, que encara deu ser molt rodona, no s’ha deixat veure. Jo no em quedaré a prendre una copeta d’orujo, ni dins ni fora de la casa. Per tot això, avui, puc escriure. Encara estic de vacances.

La paella, els regals, l’emoció de trobar-nos, l’Anna, la Dolors que no ha vingut però hi és, la Susa que és a Ohanes, i és aquí, la bassa, el Peru pirata, l’aigua, la cançó, l’equip de música que no funciona, el Mikel Laboa, la veu de la Miren, la vida, el xocar de les copes, la mort, l’amor i l’odi, el passat el present, el futur, les arracades de la Lola, algú està veient un focs des d’una platja de Tarragona. Sento els focs des de l’estudi de Torre Sans. Per tot això, avui, puc escriure. Encara estic de vacances.

El Peru té febre. El metge que l’atén en sap. Una exploració perfecte, una pedagogia mèdica impecable. Jo vull aquest metge, retinc el nom. El Peru i les gosses. El Peru que plora perquè els ha de dir adéu. El Peru no plora perquè se’n va, no plora per l’Enric i la Magda, plora per l’Unda i la Petita. Tinc un foto del Peru a l’ermita, petit molt petit, n’hi faig una altra, després de quatre anys. És borrosa, no m’agrada, només tinc una foto del Peru a l’ermita, de petit, molt petit. Per tot això, avui, puc escriure. Encara estic de vacances.

Un dia fins les quatre, una copa i un altra, la Lola porta unes arracades noves. La Lola m’obliga a parlar, vol saber com estic. El que escrius en el blog – diu la Lola – no em diu prou de tu. Altres nits fins les dues, una copa i no una altra. Acarono el collaret que la Miren m’ha penjat al coll . També van ser aquí la Pepa i el Raül. Desconnecta la Montse. Porta el Leandre 9.000 llibres sota el braç i una guitarra que no ha tingut temps de treure de la funda. Volia que la Pepa s’hagués quedat més dies. El Leandre i la Montse ho van fer i el Dídac va trucar perquè la Festa Major de Terrassa “tirava” més que Torre Sans. Per tot això, avui, puc escriure. Encara estic de vacances.

La Cèlia es deixa una peça de roba interior, i unes ulleres i un fulard ... vol el telèfon de la Lola la Cèlia. Aquesta noia li ha agradat. Aquí un timonel – diu al Pablo. El capità des del pont, enlaira la nau. El capità plora perquè ha de dir adéu, no a l’Enric i a la Magda, a la Petita i a l’Unda. Per tot això, avui, puc escriure. Encara estic de vacances.

Amb el capità i els seus pares hem anat fins l’ermita. La mare seguia. T’has de sentir molt contenta de veure feliç la teva mare, i amb aquesta alegria als seus 81 – diu la Miren. Hem anat fins l’ermita per fer les darreres fotos. Busca el Josep la imatge des de la riera. Busca l’ermita per acabar el reportatge d’aquests dies a Les Borges i troba el poble. Li dona l’esquena al campanar, foto final d’aquests dies que ens acosten a La Casa del Abuelo. Per tot això, ara que ja no hi són, puc escriure. Des de Torre Sans, sense calor, sense lluna. Aviat tocaran les dotze.

Ez nau izutzen negu hurbilak/uda betezko beroan/dakidalako irauten duela/ orainak ere geroan/ nolabaitezko kate geldian/ unez uneko lerroan/ guztia present bihurtu arte/ nor izanaren erroan.

counterwebkit2008

Estem de vacances

Avui, que compleixes anys. I demà, i l'altre, i l'altre, i l'altre ...

És només una imatge, una petita referència a un lloc que tu Pablo coneixes molt bé, un lloc que has treballat amb amor durant anys. Un lloc que és teu, o bé tu ets del lloc, o cap de les dues coses perquè ningú ni res és de ningú, perquè si alguna cosa tens realment interioritzada, si en alguna cosa creus de veritat i ho practiques, és en la negació de la propietat. Tu ets de la terra i la terra és teva perquè mútuament així ho voleu. Treballes i estimes la terra, la bellesa senzilla i humil, la millor de les belleses.

És només una imatge, una petita referència, a aquest lloc, magnètic i carregat d’esperança i de memòria com tu el defineixes. A aquest lloc, germà bessó de tants altres a la natura, indiferents sempre a castes, classes i altres invents dels humans que ens separen. Aquests llocs, d’aquí i d’allà, on la mare terra desprèn tota la seva força i ens somriu, i ens obre els braços, i amb una certa tristesa ens diu – què idiotes sou els humans.

És només una imatge, Pablo. Però sé que tu pots entendre, encara que no posés cap paraula, el que pretenc dir-te, avui, amb l’excusa del teu aniversari. El que pretenc dir-te sempre, compleixis o no anys.


Una imatge d’un espai on la màgia hi té cabuda. Un espai que hem compartit. Una màgia que ens heu sabut fer arribar, tu i la nostra estimada Cèlia. Què bonic que és tenir amics! - em deies aquest mati, - i que trist estar sol. Que bonic que és tenir-vos! Que bonic que ens tingueu! Així, perquè mútuament ho volem, sense compromisos, sense propietats.

És només una imatge, Pablo. Però sé que tu pots entendre, encara que no posés cap paraula, el que pretenc dir-te, avui, amb l’excusa del teu aniversari. El que pretenc dir-te sempre, compleixis o no anys.