divendres, 10 de juliol del 2009

Foc

Sense calor encara, és estrany. Deuen ser prop les vuit de la tarda a Calella, la mateixa hora que a Torre Sans. Hi ha llum, però és tímida. Hi ha núvols però no plou ni plourà. Deuen ser cap a les vuit de la tarda a la casa del abuelo, a les Alpujarras, a Vigo i a Agullana. Horari comú, encara que no globalitzat. No puc ni vull, o puc però no vull, parlar del G8 i em cansen els vestits del Camps. Encara estic de vacances, unes vacances que s’acaben, s’acaben, però que tornaran.

Sense calor encara, ahir a la platja llarga de Tarragona gairebé feia fred. Vam creuar la ciutat fent caravana. El cotxes van anar desapareixen a les platges properes, la gent s’amuntegava al balcó. Quina gernació (paraula dedicada a la Serpentina) al port! Vam sobrepassar els carrers tallats i els uniformes de la guàrdia urbana que intentaven posar una mica d’ordre i vam anar enllà, el més enllà possible, per disfrutar d’una posta de sol a la platja sense l’ofec de les masses, el més aquí possible per poder distingir el jocs de colors ballant al cel. Vam sopar de pa amb tomàquet i pernil i amanida, no hi va haver cap tupí, només escric la paraula per acabar les dedicatòries a la Serpentina.

Amb el gust del pernil al paladar, un bon pernil per cert, va començar la festa. Ja era ben fosc. Una dansa magnífica de foc. Un foc que, any darrera any, festa darrera festa, el mediterrani envia cap al cel, com si volguéssim restituir als deus allò que un dia els vam prendre, o potser no, potser només volem que els deus sàpiguen que el tenim.

Sabem que la ràbia del deus continua. Que els voltors masteguen encara (a Hondures, a Xina, a Afganistan ...) fetges de Prometeus. Continua la ràbia dels deus i ens expliquen contes de por on el foc de l’infern o de les bombes purifica el món. I són cremades les bruixes.

I el cel de Tarragona, com passa cada estiu a tants i tants pobles, s’omple de foc. I el foc es converteix amb colors i els colors en dansa i un ohhhh comunitari envolta la terra, aquí baix. Un ohhhh que arriba fins els deus i els diu: El foc és nostre. Ara només cal que de veritat ens ho creguem.

5 comentaris:

Lola ha dit...

Hola mi Magda! que daria yo por tomarme "unos orujitos" tu y yo esta noche a la luz de la luna.Por suerte para mi seguro que lo repetiremos.Por aqui tambien nos hemos quedado ya solitos, mis amores vascos se han ido como el tour pero en dirección contraria ,por suerte para ellos.
OS QUIERO!!!!

Lola ha dit...

Por cierto, yo tambien quiero tu telefono Celia,pero si tu me llamas y no te lo cojo no te preocupes es que soy un poquito descuidada, bueno y si te dicen que nunca lo cojo no hagas caso!
Un besito muy fuerte para Pablo y para ti.Y para todos

meiga ha dit...

Gracias por entradas co mo estas en el blog, cargadas con calor de hogera mediterránea, de tonos rojos e inconformistas

meiga ha dit...

Estoy tan ida que ni cuenta me doy de que se escribe hoguera, no hogera...

Magda ha dit...

Repetiremos Lola, repetiremos. Pero será por suerte para mi. Ala!

Gracias a ti , meiga, por venir a pesar de, según parece, tener poco tiempo. Ya nos contaras que te tiene tan atareada.