Aviat seran les dotze de la nit. No fa gens de calor i potser plourà. La lluna, que encara deu ser molt rodona, no s’ha deixat veure. Jo no em quedaré a prendre una copeta d’orujo, ni dins ni fora de la casa. Per tot això, avui, puc escriure. Encara estic de vacances.
La paella, els regals, l’emoció de trobar-nos, l’Anna, la Dolors que no ha vingut però hi és, la Susa que és a Ohanes, i és aquí, la bassa, el Peru pirata, l’aigua, la cançó, l’equip de música que no funciona, el Mikel Laboa, la veu de la Miren, la vida, el xocar de les copes, la mort, l’amor i l’odi, el passat el present, el futur, les arracades de la Lola, algú està veient un focs des d’una platja de Tarragona. Sento els focs des de l’estudi de Torre Sans. Per tot això, avui, puc escriure. Encara estic de vacances.
El Peru té febre. El metge que l’atén en sap. Una exploració perfecte, una pedagogia mèdica impecable. Jo vull aquest metge, retinc el nom. El Peru i les gosses. El Peru que plora perquè els ha de dir adéu. El Peru no plora perquè se’n va, no plora per l’Enric i la Magda, plora per l’Unda i la Petita. Tinc un foto del Peru a l’ermita, petit molt petit, n’hi faig una altra, després de quatre anys. És borrosa, no m’agrada, només tinc una foto del Peru a l’ermita, de petit, molt petit. Per tot això, avui, puc escriure. Encara estic de vacances.
Un dia fins les quatre, una copa i un altra, la Lola porta unes arracades noves. La Lola m’obliga a parlar, vol saber com estic. El que escrius en el blog – diu la Lola – no em diu prou de tu. Altres nits fins les dues, una copa i no una altra. Acarono el collaret que la Miren m’ha penjat al coll . També van ser aquí la Pepa i el Raül. Desconnecta la Montse. Porta el Leandre 9.000 llibres sota el braç i una guitarra que no ha tingut temps de treure de la funda. Volia que la Pepa s’hagués quedat més dies. El Leandre i la Montse ho van fer i el Dídac va trucar perquè la Festa Major de Terrassa “tirava” més que Torre Sans. Per tot això, avui, puc escriure. Encara estic de vacances.
La Cèlia es deixa una peça de roba interior, i unes ulleres i un fulard ... vol el telèfon de la Lola la Cèlia. Aquesta noia li ha agradat. Aquí un timonel – diu al Pablo. El capità des del pont, enlaira la nau. El capità plora perquè ha de dir adéu, no a l’Enric i a la Magda, a la Petita i a l’Unda. Per tot això, avui, puc escriure. Encara estic de vacances.
Amb el capità i els seus pares hem anat fins l’ermita. La mare seguia. T’has de sentir molt contenta de veure feliç la teva mare, i amb aquesta alegria als seus 81 – diu la Miren. Hem anat fins l’ermita per fer les darreres fotos. Busca el Josep la imatge des de la riera. Busca l’ermita per acabar el reportatge d’aquests dies a Les Borges i troba el poble. Li dona l’esquena al campanar, foto final d’aquests dies que ens acosten a La Casa del Abuelo. Per tot això, ara que ja no hi són, puc escriure. Des de Torre Sans, sense calor, sense lluna. Aviat tocaran les dotze.
Ez nau izutzen negu hurbilak/uda betezko beroan/dakidalako irauten duela/ orainak ere geroan/ nolabaitezko kate geldian/ unez uneko lerroan/ guztia present bihurtu arte/ nor izanaren erroan.
La paella, els regals, l’emoció de trobar-nos, l’Anna, la Dolors que no ha vingut però hi és, la Susa que és a Ohanes, i és aquí, la bassa, el Peru pirata, l’aigua, la cançó, l’equip de música que no funciona, el Mikel Laboa, la veu de la Miren, la vida, el xocar de les copes, la mort, l’amor i l’odi, el passat el present, el futur, les arracades de la Lola, algú està veient un focs des d’una platja de Tarragona. Sento els focs des de l’estudi de Torre Sans. Per tot això, avui, puc escriure. Encara estic de vacances.
El Peru té febre. El metge que l’atén en sap. Una exploració perfecte, una pedagogia mèdica impecable. Jo vull aquest metge, retinc el nom. El Peru i les gosses. El Peru que plora perquè els ha de dir adéu. El Peru no plora perquè se’n va, no plora per l’Enric i la Magda, plora per l’Unda i la Petita. Tinc un foto del Peru a l’ermita, petit molt petit, n’hi faig una altra, després de quatre anys. És borrosa, no m’agrada, només tinc una foto del Peru a l’ermita, de petit, molt petit. Per tot això, avui, puc escriure. Encara estic de vacances.
Un dia fins les quatre, una copa i un altra, la Lola porta unes arracades noves. La Lola m’obliga a parlar, vol saber com estic. El que escrius en el blog – diu la Lola – no em diu prou de tu. Altres nits fins les dues, una copa i no una altra. Acarono el collaret que la Miren m’ha penjat al coll . També van ser aquí la Pepa i el Raül. Desconnecta la Montse. Porta el Leandre 9.000 llibres sota el braç i una guitarra que no ha tingut temps de treure de la funda. Volia que la Pepa s’hagués quedat més dies. El Leandre i la Montse ho van fer i el Dídac va trucar perquè la Festa Major de Terrassa “tirava” més que Torre Sans. Per tot això, avui, puc escriure. Encara estic de vacances.
La Cèlia es deixa una peça de roba interior, i unes ulleres i un fulard ... vol el telèfon de la Lola la Cèlia. Aquesta noia li ha agradat. Aquí un timonel – diu al Pablo. El capità des del pont, enlaira la nau. El capità plora perquè ha de dir adéu, no a l’Enric i a la Magda, a la Petita i a l’Unda. Per tot això, avui, puc escriure. Encara estic de vacances.
Amb el capità i els seus pares hem anat fins l’ermita. La mare seguia. T’has de sentir molt contenta de veure feliç la teva mare, i amb aquesta alegria als seus 81 – diu la Miren. Hem anat fins l’ermita per fer les darreres fotos. Busca el Josep la imatge des de la riera. Busca l’ermita per acabar el reportatge d’aquests dies a Les Borges i troba el poble. Li dona l’esquena al campanar, foto final d’aquests dies que ens acosten a La Casa del Abuelo. Per tot això, ara que ja no hi són, puc escriure. Des de Torre Sans, sense calor, sense lluna. Aviat tocaran les dotze.
Ez nau izutzen negu hurbilak/uda betezko beroan/dakidalako irauten duela/ orainak ere geroan/ nolabaitezko kate geldian/ unez uneko lerroan/ guztia present bihurtu arte/ nor izanaren erroan.
3 comentaris:
Només puc dir una cosa: Gràcies Magda i Enric, gràcies Pep, Miren,Peru,Lola,Pepa,Pablo,Celia,Anna,Raul,Tere,Teresa, i també atots el que no hi vareu ser. Cada dia em sento més aprop vostre i això em fa feliç.
Que suenen, piquen y repiquen las
campanas cuando se celebra la
alegria de haber andado y navegado
juntos un buen trozo del camino
(aunque sea de vuelta.
Cuando el encuentro es tan limpio,
dejamos lastres, cargamos pilas, soltamos palomas de gratitud y
campanas al vuelo, cuando volvemos
al rincon de nustra personal
realidad cotidiana.
Eso sí, como dice Montse, con una
gratitud saludable y una almohada
bien limpia que albergua nuevos
sueños.
¡Que siga la fiesta, así, hoy,
mañana, en Agosto, septie.......
Me uno a tí, Montse y a tu
espiritu de gratitud a todos.
Pablo, cuando nos despedimos me dijiste algo, no sé que fué una frase que no consigo recordar (soy malisima recordando palabras), solo sé de emociones y las tuyas me emocionaron y a la vez me llenaron de una inmensa felicidad. Espero que nos veamos muy pronto otra vez para que vuelvan a repicar las campanas de la alegria, la alegria de vivir, sinó tenemos el bloc de Magda para encontrarnos,
Un abrazo
Publica un comentari a l'entrada