dimecres, 15 de juliol del 2009

No, no em desanimo.

Ni plou, ni fa sol, ni llampega, ni fa massa calor. La tele, la ràdio i els diaris continuen atabalant-me amb la qüestió del finançament mentre a mi em costa calcular el canvi que m’ha de donar la Maria Riera. Són les set i pico de la tarda i som a Les Borges del Camp.

Aquesta frescor que m’arriba deu procedir de la roca de Calella, allà no sé quin temps fa (en aquest ordinador no he instal•lat el xivato del google i em sembla que no cal, de fet també s’equivoca) només sé que allà, a Calella, els girasols es parteixen per la meitat. Penso que els girasols partits per la meitat no complirien les normes ISO, però tant li fa, igualment són bonics. A la feina omplo i omplo exels amb compliments ISO. Els exels no són tan bonics com els girasols, però no em desanimo, ni que no mengi amanida de terrat, no em desanimo. Aquesta humitat que arriba als ossos no porta pluja. Aquesta humitat no cala. Tampoc no cala la boira de la burocràcia.

Avui, quan he sortit de casa, havia desaparegut una palmera de la plaça del davant. Se n’ha anat a omplir el buit deixat per una font trencada. Allà on hi havia fonts ara hi ha palmeres, Allà on hi havia una palmera ara hi ha un buit. Sincerament, no m’agradava massa la font, però la palmera al mig de la plaça està, com ho diria? massa centralitzada, no m’agraden gaire, tampoc, les centralitzacions. Per allà, prop del lloc que ocupava la palmera, ahir va passar el trapezista. Anava en bicicleta, segons m’han dit, jo no el vaig veure. Potser avui tornaré a deixar una nota a cal trapezista, i si no ho faig avui potser ho faré demà passat, o l’altre. Qualsevol moment pot ser viscut com si fos l’últim, però també qualsevol moment pot ser viscut com si no ho fos. Qualsevol moment no és altra cosa que un moment, i aquest és el meu moment de sofà virtual per falar un intre. Hi hauran més moments com aquest, en el meu sofà o en el dels altres. Pensar que un moment podria ser el darrer pot ser només un joc. M’agrada jugar, de vegades em poso davant d’aquesta pantalla i faig un solitari. Els jocs en companyia són més divertits que els solitaris. Amb el Peru jugàvem al Pare Carbasser, va ser la mare qui li va ensenyar aquest joc i ell el va captar ràpidament. Abans els nens (i també les nenes) sabien molts jocs d’aquest tipus, per jugar amb grup, abans ... Ja començo a parlar com parlen els que en tenen més de cinquanta.

No parlen ni falan l’Anna i la Dolors, recorden. És bo recordar. Jo recordo la frase de la Tere “pitjor que no poder recordar és no voler recordar” Hem viscut massa negacions de memòria els de la nostra generació. Encara més pelut ha sigut per als de la generació anterior. Obriran finalment la tomba del Lorca? Massa tombes tancades, massa mutismes. El caso Galindez (que no havia llegit i he aprofitat per fer-ho amb el regal de Público) parla d’aquests mutismes imposats. El Manolo no escriurà cap més llibre, segurament no va saber que l’últim era l’últim. Però no hi fa res. Ez nau izutzen negu hurbilak.

Encara falta estona per a la mitja nit. Mentre arriba, puc escoltar el Mikel Laboa perquè tinc un equip de música nou. Sí, encara falta estona per a la mitja nit, aquí a Les Borges del Camp, on les palmeres canvien de lloc, en això, i en altres coses, Les Borges no és Terrassa. Falta estona per a la mitja nit a Les Borges del Camp, on hi ha gent que està enamorada, en això, i en altres coses, Les Borges s’assembla a Terrassa. No plou ni trona, ha refrescat una mica, només una mica. M’agradaria que plogués i sentir l’olor de terra mullada. En el desig o no desig de pluja, com en tantes altres coses, no m’assemblo a la Lola. Però m’agrada l’estiu i aquesta sensació de lleugeresa que dona el fet de no haver de tapar-me (quasi). En el gust per l’estiu, i en moltes altres coses, em sento molt, molt, a prop de la Lola, i dels altres que seuen aquí per falar, xerrar o recordar, i d’alguns que no s’hi asseuen, i ... és bo sentir-se a prop. No, no em desanimo.

6 comentaris:

trapezista ha dit...

http://elvertigendeltrapezista.blogspot.com/2009/07/la-gracia-de-tot-plegat-consisteix-ser.html

Josep ha dit...

A Calella avui, darrer dia doncs demà ja tornem cap a Donostia, tambe plou, més aviat publisqueixa i hi ha boira baixa. Però fins ara ens ha fet un sol espaterrant! Sembla, doncs, que arriba l'hora de marxar.
Aquesta vegada ens hem compartit la nova estança amb en Toni, el germà de la Mercè. Ha estat una bonica experiència i ha sigut un més de la colla.
Demà, Calella quedarà enrera, i les Borges del Camp, i Terrassa però, com dius tu, Magda, sempre, sempre, estem molt aprop! Canvia l'espai fisic, però els amics cada cop són més aprop!

lola ha dit...

Verano,que bonito!Poder ir ligeros de ropa, estar por la noche sin pensar que hora es!y sobre todo sigue siendo de dia hasta tarde,que eso no tiene precio.Yo ya se que se pasa calor, pero te da su recompensa.
Hoy he tenido otro regalo de cumple y tengo que decir en este comentario. Que Julen al final nos tendremos que " restregar la cebolleta" Os Quiero

Anònim ha dit...

Me gustaba la palmera

Tere Balañà Fotografia ha dit...

Sí, ens han canviat la palmera de lloc. M'agradava on estava perquè la veia sempre que mirava cap a casa vostra. Cap al cantó on l'han posat ara no hi miro tant sovint.

pablo ha dit...

La palmera...¿donde está.....?

Aunque , amigos mios, a mi
personalmente, como escultor,
me han dejado un buen reclamo. Os convoco a todos en la entrada del despacho del Sr. alcalde para reclamar el derecho de pernada.
¿Os apuntariais?