Ha tornat la calor. M’agradaria ser a Calella i sentir la frescor del mar, apropar-me de nit a la roca amiga. Haig de conformar-me amb aquesta bassa, massa freda, de Torre Sans, una bassa que s’entossudeix a perdre aigua tot i les diverses intervencions que hi va fent el professional que, de nou, l’ha tornat a obrir en canal. Ara hi ha un forat, tapat amb fustes. Demà qui sap?
Avui fa calor, diuen que demà també en farà. Demà ... hauré de tornar a la feina, una feina que cada vegada em dona menys satisfaccions, que faig una mica d’esma esperant la jubilació. Feliç hauries d’estar de tenir feina, dona, tal com estan els temps! Doncs sí, és veritat, tinc sort de treballar a l’administració pública. Tinc sort. Però no vull tornar demà a la feina! No vull. Calla dona, tens sort de tenir feina. Doncs sí, tinc sort. Però ... no vull anar a treballar! Mama, no vull a anar a cole! puc plorar una mica? Fer una pataleta! Apa ja està, i demà, com una bona nena, cap al cole.
Avui ha fet calor, tot el dia. També a la carretera de Salou, a casa del pare Enric que explica una i una altra vegada histories de fa anys. Els seus anys a la universitat, servei militar a Saragossa, prop d’aquell pont, els primers anys del franquisme, l’arrest per parlar en català amb un company que també era de Catalunya ... a casa de la mare Montserrat que ens mira, amb aquella mirada fixa, que fa pensar que potser ja no sap gairebé on és, ni qui té al seu voltant. Però no és així, malgrat el seu mutisme la mare Montserrat sap on és, mira, amb aquella mirada fixa, que es torna diferent, més viva, més alegre, quan veu entrar els seus nets. Avui, quan encara no feia gaire calor, cap quarts de nou del matí, he entrar a la seva habitació i l’he trobada desperta. M’ha mirat, amb aquella mirada fixa que fa pensar que potser no coneix prou bé, ha estirat la mà dreta fins la meva cara i l’ha feta anar amunt i avall, amb una carícia suau. M’ha semblat que una de les seves nines, la preferida, somreia.
Avui fa calor, diuen que demà també en farà. Demà ... hauré de tornar a la feina, una feina que cada vegada em dona menys satisfaccions, que faig una mica d’esma esperant la jubilació. Feliç hauries d’estar de tenir feina, dona, tal com estan els temps! Doncs sí, és veritat, tinc sort de treballar a l’administració pública. Tinc sort. Però no vull tornar demà a la feina! No vull. Calla dona, tens sort de tenir feina. Doncs sí, tinc sort. Però ... no vull anar a treballar! Mama, no vull a anar a cole! puc plorar una mica? Fer una pataleta! Apa ja està, i demà, com una bona nena, cap al cole.
Avui ha fet calor, tot el dia. També a la carretera de Salou, a casa del pare Enric que explica una i una altra vegada histories de fa anys. Els seus anys a la universitat, servei militar a Saragossa, prop d’aquell pont, els primers anys del franquisme, l’arrest per parlar en català amb un company que també era de Catalunya ... a casa de la mare Montserrat que ens mira, amb aquella mirada fixa, que fa pensar que potser ja no sap gairebé on és, ni qui té al seu voltant. Però no és així, malgrat el seu mutisme la mare Montserrat sap on és, mira, amb aquella mirada fixa, que es torna diferent, més viva, més alegre, quan veu entrar els seus nets. Avui, quan encara no feia gaire calor, cap quarts de nou del matí, he entrar a la seva habitació i l’he trobada desperta. M’ha mirat, amb aquella mirada fixa que fa pensar que potser no coneix prou bé, ha estirat la mà dreta fins la meva cara i l’ha feta anar amunt i avall, amb una carícia suau. M’ha semblat que una de les seves nines, la preferida, somreia.
8 comentaris:
Avui anire a la roca i t'enviare una mica de la frescor que corre sobre la mar! Animus!
...hola preciosa;fins avui de p...cul, però ja sabia jo que estaves ben acompanyada i passaries unes bones vacances...jo, a part de treballar,aguantar i haver de resoldre les flamants idees de tots aquells set-ciències-manaires que ens toca patir, a tots una mica bastant...també procuro passar-m'ho tan be com puc, intentant sobretot que tota aquesta boira bruta que generen no aconsegueixi calar-nos els ossos,(deu haver un "ambientillo" a casa d'aquesta gent...(!)colla de buròcrates!)...Be, el cas és que els dos darrers entre/guàrdies els hem passat majoritàriament menjant, be i bevent una mica, per que baixi; pot-ser si que al final m'engreixaré!...i demà torno a entrar,sense haver descansat gaire físicament, però carregada amb piles anti-boires...és a dir que et comprenc perfectament...Sobretot, no t'hem desanimis, que no s'ho valen...EL TEMPS : calorada, sobretot dalt de l'escala mentre pintava les portes de l'estudi d'en M....i si, segueixo menjant cada nit la meva amanida variada "made in terrat"...un plaer. Sempre petons
No te desanimes con el retorno, Magda. Sabes que al volver pudes sentarte en el sofá y encontrarnos a todos para "xerrar una estona"...Ya, ya, mejor son las tertulias en vacaciones pero algo esa algo.
Petóns
PD: Preciosa la muñeca de Mare Montserrat
Se supone que encontrarnos a todos, aqui en este sofá virtual (ya quisera yo que fuese auténticamente el de Torre Sans)
Afegitó decdicat: http://elvertigendeltrapezista.blogspot.com/2009/07/un-tanatori-convoca-dos-premis.html#comments
El diumenge amb l’Anna recordant els lapsus que té de les seves “vacances perdudes” (com li diu a la seva estada que va estar ingressada a la Mutua).
Una nit i dos dies a Calella gaudint del mar i dels amics bascos i el Toni .
El Marc i la Madrona estan mol enamorats, acaben d’arribar.
En aquest moment a Terrassa molts llamps i trons igual que a Isil a les 9 del vespre. No se que esta fent a les borges ni a Calella.
Dema a treballar i de reunions importants.
Sempre petons.
Gràcies pel missatge. Però què et fa pensar que no tornaràs a escriure-hi? (Aquesta tarda he vist l'Enric, i quan veig l'Enric sempre passa alguna cosa. Tot bé?)
Casi media noche,Terrasa truenos, relampagos,pero no llueve ni refresca, ni quiero que llueva ni refresque,el verano es asi;llueva o no ligeritos de ropa.Bueno ahora empieza a llover y parece que fuerte. Adeuuuu!
Publica un comentari a l'entrada