Estem acabant maig, fa sol. Diu el termòmetre de l'ordinador que allà fora hi ha 20 graus i els meteoròlegs que aquests estiu serà calorós. Segurament, però avui, dins de casa, encara fa fred. Costa traspassar aquestes parets de pedra, aquí no entra res que no es vulgui deixar entrar expressament i si una s'asseu al sofà i tanca la porta i s'embolica en una manta, potser fins i tot amb el foc encès que no molesta, pot transportar-se cap a l'Atlàntida o cap a la fi de l'univers a través de qualsevol llibre o pel·lícula de ficció. Res no molesta la quietud, si una no vol, naturalment. Allà fora es conserva la humitat, han florit les plantes del caminal que havíem donat per perdudes aquest hivern i els rosers, tímidament, ens regalen la rosa del dia. Miro la plaça de la bassa i guanya el verd. Aquelles que fa relativament poc demanaven aigua ara s'ofeguen entre les males herbes que envaeixen sense demanar permís. Caldrà arrancar-les. Comença el temps de les matances, som selectius, i en el petit univers de cada parterre algunes especies, plantes o animals, tenen dret a existir i altres no. Són lleis que jo no he inventat, només intento aplicar-les segons conveniència. Escullo els rosers abans que les cargolines, però no m'hi atabalo, un toc salvatge trobo que hi va bé, massa simetries desnaturalitzen. La forma mai no pot ser un fi en si mateixa. Una forma sense fons és informe. Només hi ha llum si surt del sol. La del fluorescent sempre serà una mentida. La bassa perd, cosa que no estava prevista i l'aigua que s'escapa, com la de la rentadora, no sé on va. Abans, quan no sabia el perquè de les coses preguntava, diuen què és humà preguntar, què està en la nostra essència el desig constant de saber. La Susa, amb la veu del lladre de barques, pregunta si va servir d'alguna cosa jugar a fer emprenyar dictadors. De vegades omplim una bassa d'aigua i quan anem a sucar-nos-hi trobem que se n'ha anat per algun lloc. M'agrada mirar com la rentadora dona voltes, mai no puc saber si els mitjons quedaran a sobre o a sota. Les voltes de la rentadora em demostren que les jerarquies depenen més de l'atzar del que podria semblar en una primera volada d'estornell, però també hi ha qui defensa que l'atzar no existeix. Com saber si s'escaparà l'aigua si no ens arrisquem a omplir la bassa? I si després ens pregunten de què ha servit sempre podrem dir que d'altra manera mai no haguéssim sabut que s'escapava.
6 comentaris:
Aquest primer pla de la rosa desenfocant el fons está força bé.Pel demés, estic d'acord amb tú, cal omplir la bassa, després...si perd..ja en parlarem. Jo procuro omplir cada día la meva bassa la meva bassa amb alguna foto, hi ha dies que hi ha sort, altres no.Però al omplirla. m'obliga a caminar, a apendre una mica més... i aixó ja val!
Felicitats. Tant de bo tots puguem dir que anem omplint la bassa. Segurament tots ho fem, cal a més ser-ne conscient. Pep, endavant, estàs treballant molt ... encara farem aquella exposició pendent (potser a les Borges!)
t'he enviat un correu, però ara al llegir-te et volia dir que em sembla que fas bé deixant el jardí una mica assalvatjat, que no és res mès que en el seu equilibri. És com el tema recurrent de la rentadora; si mires fixament qualsevol cosa i et concentres buscant la seva armonia, t'acaba parlant i pots definir més els límits de la intervenció, respectant el seu equilibri i el seu caos...tot i aixó no deixis que les cargolines et mengin aquestes roses tan boniques
Detienen a un hombre de 42 años de edad por amenazar e intentar agredir a su madre en Vigo
La Policía Local de Vigo informó hoy de la detención de un hombre de 42 años de edad por un supuesto delito de violencia de género, puesto que, al parecer, amenazó e intentó agredir a su madre, de avanzada edad.
Según indicaron fuentes policiales, momentos antes de las 9.30 horas de ayer se recibió una llamada que solicitaba la presencia policial en el barrio de Teis, debido a los citados hechos. Cuando la patrulla llegó al lugar, observó una aglomeración de gente alrededor de una anciana, quien estaba 'en actitud nerviosa y llorando'.
Al mismo tiempo, vieron a un hombre, quien resultó ser M.M.O., de 42 años de edad e hijo de la mujer, quien gritaba frases amenazantes e insultos hacia la víctima.
En fin, todo esto ha sucedido en A Balbarda número 6. Paso por alli todos los dias, todos nos conocemos. Todos sabemos de los problemas de su hijo con la droga, y al final es como si nadie supiese nada, y nuestras vidas ocurriesen en universos separados.
Mi barrio a veces es así de triste...
"Mirar fixament fins aconseguir que la cosa mirada et parli per poder definir els límits de la intervenció..." Deu ni do quina frase, Serpentina. Em quedaré mirant-la fixament fins que em parli dels meus limits ....
De vegades , estimada Meiga, els nostres barris són ben tristos. De vegades el que tenim al costat és dur, però el fet de ser-hi a prop no vol dir que puguem evitar-ho.
Bona nit. Demà toca sortir a caminar. Plourà?
Siento que he llenado la balsa muchas veces, unas me salieron bien ,otras no tambien, locierto es que me sentia viva, muy viva.
Hecho en falta ese revosamiento , me conformaria con que goteara un poquito, pero estoy en ello.
Veo que la lavadora continua dando vueltas.
Este fin de semana se ha hecho la primera feria de artesania en Ohanes, intentare mandaros alguna muestra si soy capaz .
Publica un comentari a l'entrada