Quan només tenia tres anys un patge dels reis mags, el conegut Xiu - Xiu de Terrassa, em va preguntar que volia que em portessin els reis i jo li vaig respondre que volia una bicicleta amb un cap de cavall. El Xiu - Xiu duia un cavall blanc preciós, o un cavall blanc preciós duia al Xiu - Xiu. Aquell cavall em tenia encisada. Potser va ser aquest encistament que va provocar l'estranya resposta. Devia ser conscient que el reis mags, per molt reis i molt mags que fossin, mai no em portarien un cavall de veritat, sempre hi ha un sisè sentit en les criatures que fa que no demanin impossibles. El pare, sorprès per aquell desig sobtat expressat pocs dies abans del 6 de gener directament a l'emissari de ses majestats, i sense l'ajuda de cap google, va haver de recórrer totes les botigues de Barcelona i rodalies, fins que va trobar la bicicleta. Encara la recordo, un tricicle petitó de color blau amb un cap de cavall al manillar. Durant anys vaig pensar que eren els reis qui me l'havien duta, per a uns mags de fet això no tenia cap mèrit i sens dubte jo m'ho mereixia. Després estava convençuda que el pare ja tenia la bicicleta i directament o indirectament em va induir a fer la demanda, això també era relativament fàcil, només es tractava d'aconseguir que la filla pensés que pensava allò que en realitat era el pare qui ho pensava, o pensés que desitjava allò que el pare volia que desitgés. Molt comú en l'educació. No va ser fins fa poc temps, ja mort el pare, que la mare em va explicar la sorpresa que els va causar la petició i les feines posterior per fer-la realitat.
Fa pocs dies vaig rescatar una targeta que encara era dins l'olimypus i on hi havien quedat algunes fotos que l'Enric va fer aquest estiu a Urbasa. La d'aquest cavall corrent m'agrada de manera especial. La debilitat pels cavalls no m'ha desaparegut amb els anys. Si el Xiu - Xiu passés per Les Borges ara no em quedaria amb succedanis, demanaria un cavall, un cavall de veritat, capaç de córrer pels prats. Potser no el muntaria, el deixaria que corregués, el raspallaria, el miraria mentre se'n va i, segur, torna. El miraria córrer d'aquesta manera elegant i, lliure? Coetzee deia que no sabem què és la llibertat, però que el que sí sabem molt bé és què és la falta de llibertat. Una sabata dins d'una gàbia pot ser al·legoria de moltes coses, però segur, segur, que per molt que ho esperem mai no arribarà a cantar
Són les onze de la nit, està una mica núvol però no plou, potser les pluges arribin aquesta nit, més tranquil·les, esperem, que com han anat per més avall. La rosa del jardí és rosa i encara que no ho sembli de carxofes n'hi poden haver de molts gustos i colors. Desitgem que la meiga es recuperi aviat d'aquesta grip que no és A i com sempre, petons o, el que és el mateix, sempre petons.
Fa pocs dies vaig rescatar una targeta que encara era dins l'olimypus i on hi havien quedat algunes fotos que l'Enric va fer aquest estiu a Urbasa. La d'aquest cavall corrent m'agrada de manera especial. La debilitat pels cavalls no m'ha desaparegut amb els anys. Si el Xiu - Xiu passés per Les Borges ara no em quedaria amb succedanis, demanaria un cavall, un cavall de veritat, capaç de córrer pels prats. Potser no el muntaria, el deixaria que corregués, el raspallaria, el miraria mentre se'n va i, segur, torna. El miraria córrer d'aquesta manera elegant i, lliure? Coetzee deia que no sabem què és la llibertat, però que el que sí sabem molt bé és què és la falta de llibertat. Una sabata dins d'una gàbia pot ser al·legoria de moltes coses, però segur, segur, que per molt que ho esperem mai no arribarà a cantar
Són les onze de la nit, està una mica núvol però no plou, potser les pluges arribin aquesta nit, més tranquil·les, esperem, que com han anat per més avall. La rosa del jardí és rosa i encara que no ho sembli de carxofes n'hi poden haver de molts gustos i colors. Desitgem que la meiga es recuperi aviat d'aquesta grip que no és A i com sempre, petons o, el que és el mateix, sempre petons.
2 comentaris:
Si noia, maca aquesta del cavall! i sobretot el seu entorn que li dona aquesta sensació de llibertat. Quan jo era petit també somniaba amb un cavall blanc, o a vegades negra... tant se val, tambe volia un cavall! Avui em conformo em somniar en aquells camps aprop del llac de Bassat i en aquelles cases de les que tu volies l'adreça. Aquesta adreça es: de Phnom Penh a la pagoda i muntanya de Bassat. A 1 hora aproximadament amb tuk-tuk. veuras un llac molt gran a on la gent pobra i pesca. Ple de flors de loto i amb algunes casetes quasi de palla (fuste i palmera per taulada). No hi ha electricitat, ni tele, ni ordinadors, ni cotxes... només alguna bici i una barca. Una mica de carbó per encendre el foc i una mica d'arròs i alguns peixos petits per menjar. I tot el dia un cel esplèndit i una verdor de l'herba i un llac amb aigues ben tranquiles.
...si noia, el cavall és ben bonic, a mi també m'enamora, com també el cavallet de mar, que n'és la versió transparent i marina; els cavalls del mas de can Mallol, aquí al poble, venen corrents com esperitats quan senten o veuen el nostre cotxe, perquè saben que els portem llaminadures : el Pa, que els encanta; i donar-los els bocinets directament de la ma és un plaer, i aquell CRUNX,CRUNX,CRUNX espectacular que fan amb el be de deu de dentadura que tenen, mentre es deixen -pillos- acaronar... bonica la teva història de la bicicleta...EL TEMPS: aquí no plou, ni poc, ni molt, la gent encara anem amb sabates d'estiu, i una nit d'aquestes,agafarem una calipandria, i és que durant al dia fa molta calor...el raïm moscat, que com cada any ens regala l'Arseni, és excel.lent...jo vaig bastant cansada però de petons en tinc sempre
Publica un comentari a l'entrada