Hi havia una vegda

Hi havia una vegada un lloc idíl·lic on tot era transparència.

Allà dalt al Molino.

Allà baix a Ohanes.

Hi havia una vegada .......

Com ho enyoraré demà!

El Salmorejo no era com el de la Susa però ha tingut èxit.

Hem passat un bon dia en un lloc deliciós.

Com ho enyoraré demà!

Encara queden tocs del sud

Darrer cap de setmana d'agost. Es dilueixen els tons de vacances. Dilluns comença el curs i fa mandra, una mandra terrible. Però falten dos dies per dilluns, calma doncs.






A les Borges, comença la Festa Major, hores d'ara hi ha competicions de futbol local i a les sis de la tarda una trobada de gegants. No hi seré, la mare Montserrat està fluixeta i a les tardes, algunes tardes, cal anar a fer-li companyia i ajudar-la en algunes qüestions domestiques. Li agrada que hi anem. De vegades m'agafa la mà i la manté una estona entre les seves, amb una força minsa però persistent. Em pregunta què llegeixo i li mostro la novel·la negra que tinc entre les mans, em demana que li deixi quan l'acabi. Ella, mentre, té al davant "l'Hola" Li porten totes les setmanes, li agrada tafanejar i aprofita per criticar la vida social dels personatges amb una sana ironia. Ahir la tenia oberta per les pàgines que mostraven les fotos de la Leticia, amb nas llarg i amb nas curt. Em vaig dedicar a mirar els nassos de la princesa. Quins nassos! Semblava un reportatge de la clínica en qüestió per induir a la cirurgia estètica. Suposo que ara totes les nenes espanyoles voldran seguir els passos de la princesa. Doncs sí que està malament l'economia de la casa real que s'han de dedicar a fer espots publicitaris de clíniques privades! Un bon exemple, sí, un bon consell, el millor a fer en temps de crisi es preocupar-se per l'estètica del nas. Quins nassos!

Però no ens enfadem, no val la pena, encara no és dilluns, encara vivim en el record recent de les vacances del 2008. Demà anirem al "Molino" del Pablo, serem vuit i els hem promès portar salmorejo. Ens en sortirem?

counterwebkit2008

Cada cosa té el seu temps i les figues a l'agost

(que no surti d'aquí, però eren figues robades)


I és que qui no té res a fer el gat pentina, i si no és té gat pot ser divertit fer una mica la xivata.

counterwebkit2008

Qualsevol nit pot sortir el Sol

S'ha tornat a fer fosc. Passa cada dia, a les Borges, a Ohanes .... Ja fa estona que s'ha post el Sol a les Alpujarras. Mai no aguanta més de 24 hores, se'n va, a tot arreu, en diferents moments, més o menys estona, però cada dia el Sol s'apaga. I torna a sortir, també cada dia. Aquí i a Vietnam, a Ohanes i a Tombuctú. És culpa de la Terra, que diuen que roda. Si tinguéssim més sols això no passaria. Però està bé que es faci fosc, i es agradable el silenci, aquí a les Borges, com ho era a Ohanes, un cop dins l'orella els taps que em va facilitar la Susa. A Ohanes, quan es pon el Sol i unes quantes hores després la gent treu les cadires al carrer i fa tertúlia, és la millor de les hores. A la plaça de l'església, sota el balcó de la bonica habitació on dormíem, s'hi reuneixen el matrimonis, fins passades les tres de la matinada.

Això és escriure perquè sí, per veure com arrenco, avui que sóc a les Borges, i no hi ha Sol, i m'envolta el silenci, i tinc encara el record d'Ohanes. Avui, que la mare té les cames una mica inflades, una pujada de pressió, no res, només cal que es porti bé durant uns dies: menjar sense sal i no prendre antiinflamatoris. Però si no pren antiinflamatoris, com es farà passar el dolor del costat? I de què li ve el dolor del costat? Avui, les panxes de les Montserrats no es porten gaire bé. A la tarda hem fet companyia a la senyora Bruix, l'hem portada a dormir quan encara no era fosc, no te ganes d'estar llevada, li fa molt mal la panxa. Avui ha vingut la Montserrat que es diu a sí mateixa l'espieta, però sap que aquí no ha d'espiar res, que tot és obert per a ella. Fa dies que la panxa de la Montserrat, l'espieta, fa el trapella. Avui, quan ja es fosc, aquí a les Borges i allà a Terrassa, tinc un record per a ella.

Les onze sota el pont de Saragossa. Tancaré això i prendré una estona El Pasadizo del Deseo, que només és una novel·la policíaca, una interessant novel·la i una interessant parella de "protas" dues dones, una d'elles gorda i fumadora, simpàtica i intel·ligent. Se m'ha colat, com a novel·la d'estiu, abans de la Mala Dona que és damunt la tauleta de nit, a les onze i ens en portem dues sota el pont de Saragossa. A les nou, doncs, per ser més reals. Però a l'agost a les set ja és fosc. Demà, com cada dia tornarà a sortir el Sol. Si passo per la llibreria buscaré els títols recomanats per la Serpentina.

(la foto d'avui pertany a la col·lecció particular Torre Sans i és un J. Girona)

Una setmana a la pell

S'ha fet fosc a les Borges. Records d'una magnifica setmana plena de sensacions. Una terrassa sota una parra i el bon dia. Dos cotxes per carreteres amb moltes corbes i el Pepe explicant cada detall: la manera de conrear, les vinyes que ja no hi són, les cabres munteses que encara es poden veure per les muntanyes pelades...

Fotos, fotos i fotos, l'objectiu del Josep apuntant una barca, un fanal, un racó de restaurant, les antigues mines d'or, les muntanyes volcàniques, el peix, la posta de sol i cada un de nosaltres, passejant, nadant, assaborint, escoltant, rient, especialment rient, de qualsevol cosa, lluny de les preocupacions de les feines o de les noticies del món.

La Mari Tere no deixa el Peru, el Peru diu que la Mari Tere és la noia més bonica del món. El Peru i la Mari Tere, dues boniques siluetes quan s'apaga el sol a Cabo de Gata.

Les sardines de la Susa, el salmorejo de la Susa, l'organització perfecta de la Susa, el somriure de la Susa, la amfitriona, sempre al davant, per les carreteres empinades, cap als pobles de les Alpujarras. Massa gent, massa turístics, però conservant encara arrels àrabs, els colors de les flors, la blancor de les cases entre muntanyes, sota el Veleta, a la piscina de l'hotel, a les 12 de la nit, dins l'aigua, amb la llum de la lluna, una piscina al mig del silenci, a més de 1.000 metres, sota els grans pics de Sierra Nevada.

La Lola, sempre a punt, sempre disposada, a la cuina, pels camins. La Lola regala, compra objectes, el llibre que vol la Miren, els cotxes per al Peru. la Lola regala somriures i alegria. Amb la Pepa han decidit ensenyar a riure la Sara. La Sara és una gossa. A la Pepa els gossos li fan por. La Sara i la Pepa s'han fet amigues. La Pepa volia emportar-se la Sara al porta equipatges.

S'ha fet fosc a les Borges. La Lola, la Pepa i l'Enric dormen. He parlat amb la Miren, estava cansada, han sortit a les cinc de la matinada. La Miren vol tornar a Ohanes. Recorda la terrassa de la Susa i la vista del poble, impressions que no oblidarà. La Miren recorda la Pepa parlant a la Sara. Jo recordo la Miren cantant, rient. Recordo la Miren abraçant el Peru i el Peru portant-li una rosa. -Com és que ets tant guapo? - Ama, jo no sé perquè sóc tant guapo.

Hem tornat d'Ohanes, s'han fet el silenci a les Borges. Tots dormen, m'acosto a l'Enric i l'abraço. M'agrada que sigui al meu costat. Recordo els amics, m'agrada que hi siguin. Tot és silenci, un bon moment per assaborir records.

counterwebkit2008

Estem asseguts a la terrassa de casa la Susa i algú comenta -no hi ha res que molesti, ni a la vista, ni al olfacte, ni a la oïda, ni al tacte ... - i es cert, és la millor definició d'Ohanes, res no molesta, tot és plaer per als sentits ... la blancor de les cases, la natura, aquest paissatge tan net i moltes altres coses afegides, com el "potaje", les sardines marinades, el pernil, les "morcilles"...

I moltes altres coses afegides com el plaer de compartir tertulies amb els millors amics del món.

I moltes altres coses afegides, tantes que és impossible explicar en cinc minuts, en una entrada curta, des de l'ordinador de la Susa, quan el Josep et dona un llapis amb alguna de les moltes, moltes fotos extraordinàries que ha fet i que ben aviat veurem en els seus blogs.

Moltes coses, molts plaers per als sentits, per a la ment ... Tantes que és impossible explicar en cinc minuts, quan el Josep et dona un llapis amb alguna de les seves meravelloses fotos ...

Gent que estimo

Doncs vacances sí, però de moment la llibreria i potser aquest blog es quedaran en segon terme, com sempre que tinc per casa gent que estimo. Passa, a més a més, que aquests dos fets, les vacances i el tenir a casa gent que estimo, solen anar plegats, doble complaença. Felicitats Magda.

El grup de la foto i una servidora marxem demà per visitar dos pobles (2) precisament aquells que varen ser escenaris de la memòria històrica personal transcrita en aquest blog. Dinar a Morella (títol de la pel·lícula: Lo préssec amb vi de Proust) i sopar a Castellfort (títol de pel·lícula: Madales d'Amela de Proust) Avui la mare ha comprat magdalenes d'ametlla al forn de davant de casa, ho ha fet amb bona intenció, però no me les he pogut menjar, res a veure amb aquelles altres, segur que ara ja no les fa ningú, segur que demà, a Castellfort no en trobaré, però queden els racons per reviure. Estic molt contenta de poder-ho fer, especialment de poder-ho fer amb ells.

Així doncs, bona nit i sempre petons, tornaré carregada de fotos, tornaré a punt per tornar a marxar, diumenge, sí, a Ohanes, sí. Uf quin ritme de vida tan pesat!

counterwebkit2008

Sempre hi ha demà

Fa una temperatura agradable, a les deu del matí, a Torre Sans. Faig un cafè mentre vinc aquí per dir bon dia. Abans d'escriure, com sempre, una ullada al món des del sofà. Unes imatges repetides a molts diaris em recorden aquella Praga del 68. Sento el so dels tancs xafant esperances, només és un camió que transporta formigó per la carretera que hauria d'estar desviada, aquí a les Borges, a les deu del matí del 14 d'agost de 2008 segons convenció gregoriana. Hi ha altres tancs, hi ha altres guerres, cap el sud, cap a l'oest. Els de Geòrgia són la imatge de tots ells, són més potents, són a Europa, llisquen per un oleoducte els diàlegs Bush – Putin. Una tórtora explica un conte al jardí de casa, a les deu del matí d'un 14 d'agost. Es respiren aires de vacances, setmanes grans a Vigo i a Donosti, castells de foc i Kepas Junqueras. Deu fer fresqueta a les deu a les Alpujarras, sota les neus del Veleta. Deu fer fresqueta també a Canadà. Els del "Camino" deu fer estona que s'han llevat, jo no gaire, degusto el meu primer cafè, a les deu del matí del 14 d'agost. Fa una temperatura agradable a Torre Sans.

He deixat el Cósimo "adoctrinat" exiliats espanyols amb l'ajuda de Rousseau i Montesquieu. Ahir era dimarts, el dia anunciat per anar de compres. Porto el gat al cotxe, li dic a l'Enric -Quin gat? Si nosaltres no podem tenir gats que se'ls menjarien les gosses- És un gat de paper, un pòster del Chat Noir comprat a una paradeta del Sena. El vull emmarcar, tot i que va tenir un petit accident, es va quedar enganxat entre les portes d'un metro que es va tancar massa ràpid, se li noten els efectes en forma de petites taques blanques, serà un chat noir amb taques blanques, però penjarà del menjador de casa, on les gosses no el puguin veure.

Finalment, crònica d'una compra anunciada: Passo per la llibreria i em dirigeixo a la secció de novel·la negra. Deixo damunt un mostrador mitja dotzena de títols i me'ls miro. La suma dels preus es superior a la suma dels valors dels bitllets que duc a la bossa. Vaig descartant, deixo els camilleris i macdonalds, vull alguna cosa més nova, descobrir autors potser. No sé si fer servir el "pito – pito" o escollir per l'olor de les tapes. Per una qüestió de militància (o no) em sento obligada cap als autors catalans. Per una altra militància (o no) cap a les autores dones. Amb el "pito-pito" me'n quedo quatre i amb l'olor tres. Gairebé els tinc, però em dos ja faré, de moment, total només són quinze dies de vacances. En deixo un, el que no és d'autor català ni d'autora dona. En deixo un que és diu Laura! M'emporto l'autor català que està més en boga, un autor que molts dirien que té alguna cosa en comú en mi a part de la llengua, les aparences enganyen, llegeixo dues pàgines i no crec pas sentir-m'hi massa identificada, potser ho havia d'haver fet a la llibreria això de llegir les primeres pàgines, en fi, ara ja és a casa, qui sap? Igual, fins i tot, m'agrada. L'altra és el de la dona (que no es diu Highsmitg, i menys encara Christie) entren bé les dues primeres pàgines.

Al vespre, després de sopar, descobreixo que la Meiga no va poder disfrutar dels Milladoiro, que el Josep no perd les esperances del demà i que el Miquel prepara molt bé les tallarines amb xampinyons. La Serpentina em dona el títol tan suplicat: Laura! Potser encara hi tornaré a la llibreria, en tot cas, sempre hi ha demà.

counterwebkit2008

O niño do sol

counterwebkit2008

M'he passat la tarda dormint, senyal que ho necessitava. M'he passat hores al sofà obrint a mitges els ulls i a desgrat meu es tornaven a tancar, avui volia fer moltes coses, algunes m'han sortit malament (he tingut una enrabiada amb el taller del cotxe) altres no he tingut temps material de fer-les (per allò de la dormida) He pensat amb la Meiga, més val aprendre, més tard o més d'hora, ens deia, que la vida està feta de petites frustracions, no sé si ho he arribat a aprendre mai jo. Avui, a causa del meu mal aprenentatge, no he viscut el dia com tocava.

No he aconseguit baixar el "Fuimos un grupo vigués". Ja que teníem la lletra he pensat que estaria bé fer-la sonar una estona. En contrapartida deixo el vídeo de Milladorio i el desig d'una bona semana grande per a tots els que són o/i seran viguesos!

No he passat per la llibrera i per tant encara podeu recomanar-me alguna cosa perquè no he comprat les meves novel·les de vacances.

No he pujat a Siurana per escoltar música clàssica en aquella bonica església romànica.

No he anat a la Font de la Gana, ni a la Rocabruna.

No he vist les fotos de Núria de la Dolors

No he gaudit els darrers dies dels magnífics missatges de la Serpentina, hauré de trucar-la perquè em doni algun títol negre.

No he enviat cap missatge a la Pepa que mentre fa "el camino" troba moments per espiar-nos malgrat ens castigui encara amb el seu mutisme. Gràcies Pepa, com sempre, per ser-hi.

Altres ens guipen des de més lluny, passa de vegades que arriben visites des d'Amèrica del Nord, poques que s'hi quedin a llegir. Aquests dies ve algú des del Canadà, treu el cap i diu hola, ben aviat tindrem cròniques més esplèndides, en viu i en directe, potser al costat d'una llar de foc, ves a saber el temps que farà sota les neus del Veleta. Falten pocs dies per les Alpujarras. Menys pe fer una visita a Castellfort, el poble on l'àvia feia madalenes i la tieta vestits. A Terrassa, dins una caixa de galetes, hi deu haver alguna foto testimoni, potser la busqui, potser la trobi, potser l'escanegi, potser la pengi, potser, el setembre, després d'Ohanes, perquè ara, de nou ESTIC DE VACANCES.

Diumenge d'agost

És diumenge, és agost i una mica menys de calor. Els diaris i suplements tenen to de vacances. Nosaltres aprofitem la bassa nova i trobo que l'aigua és freda, molt freda. Jo gairebé no la suporto, en canvi, la Cèlia, el Pablo i l'Enric s'hi han passat una bona estona, els atrapo amb la màquina mentre juguen i poso les fotos a flickr, no totes, algunes no poden ser públiques, ep que a mi em coneixen, ha dit la Cèlia. Estem en to de vacances, tot i que demà em tocarà tornar a viatjar fins el Vendrell, és tard i hauria de pensar en retirar-me, les ampolles buides de cava i les copes estan per retirar, alguna cosa fa que la ment vagi lenta, tant lenta que no té consciència que caldria descansar, que malgrat el to vacacional dels diaris i suplements, per a mi demà encara és dia de feina.

Als diaris i suplements de diumenge d'agost els famosos recomanen llibres. Sembla que algunes persones estan tant ocupades que només poden llegir el mes d'agost, un mes que se'ls permet "perdre el temps" amb alguna novel·la. El senyor Zapatero recomana els Cien Años de Soledad, una altra vegada, un títol fàcil per tenir a la butxaca quan el periodistilla de torn que no sap com omplir la columna del dia fa la pregunta de vacances. Quants anys de soledat ens recomanaran aquest any? Es pregunta irònic el Rafael Reig al Público. Al suplement del País les recomanacions de 100 escriptors: bíblies, quixots, ulises... aquells llibres que tots hauríem d'haver llegit, un (o una) no és ningú si no en pot parlar, encara que sigui per dir allò de l'Ulises l'he començat varies vegadeses però no l'he aconseguit acabar. Tot plegat em fa pensar que encara no he passat per la llibreria a buscar la meva novel·la de l'estiu, aquella que m'enganxi. M'ha estat impossible anar de compres els darrers 15 dies atrapada com he estat amb la feina. Demà tampoc podré, però dimarts vull anar a carregar, s'admeten recomanacions, no valen años de soledad ni quixots, el Fotògraf tampoc, aquest ja l'he llegit. Serpentina, al lloro, digues-me benvolguda què compro? Mentre però, amb tant de títol clàssic per les revistes he pensat en relectures, cosa que faig sovint. He pujat a mirar el racó de les novel·les sense saber que buscava i vet aquí el que m'ha vingut a les mans.

counterwebkit2008

Neix, creix, es reprodueix i mor: era la definició d'ésser viu que m'explicaven les monges i jo pensava que a elles els faltava alguna cosa. Plantar un arbre i escriure un llibre, van afegir després, no per a tots els éssers vius naturalment. Referit només als homes dirien alguns, a les persones corregiríem altres, i algun lingüista, generalment mascle, ens explicaria que no entenem que són els genèrics.

Ella ho va fer, va néixer, va créixer i, sabent que amb això moriria, va deixar totes les energies en el procés reproductor. Ja casi ho tenia, havia anat fent llarga aquella cosa dura que sobrepassava la palmera, havia florit, li faltava poc per deixar caure la llavor, però li faltava encara i el vent, ignorant o insensible, es va posar a córrer, més de 50 per hora, va topar amb la cosa llarga i dura, massa llarga, potser no tant dura, i ella no va poder resistir l'embranzida.

Mentre l'Enric, amb el carretó, retira els trossos d'atzavara caiguts davant la porta, hi ha vicepresidentes (vicepresidenta si més no, en femení i gens genèrica) que considera que el senyor Montilla pateix excessos verbals i els ciutadans de Catalunya ens preguntem de què serveix tot aquell llarg procés fins l'aprovació de l'Estatut. A la televisió les imatges de les bombes caient sobre Geòrgia i la desesperació de la població civil. A Donosti l'esquerra abertzale surt al carrer. Noves barcasses arriben a les costes de Canàries. Tot això només amb tres minuts. Immediatament després les llàgrimes regalimant per les galtes de Samuel Sànchez i la medalla d'or a les seves mans ens permeten oblidar les desgràcies i ens omplen d'orgull a tot els espanyols.

Disminueixen les temperatures i demà tindrem nuvolades. Ara que finalment ja tenim a punt la bassa.

counterwebkit2008

Un de wapes

Diumenge i 27 a l'ombra

Avui dia tranquil: Passejada fins el mas del Figueres i dinar al port marítim d'Altafulla. Cant d'ocells i flors de mil colors, parets centenàries que conserven tot el seu encant, velers gronxats per les onades, conversa calmada amb amics. Una mare que amamanta, un nen que se la mira i el mar de teló de fons, una foto extraordinària perduda per haver-me deixat a casa la bateria de la màquina. Una nova rosa al roser més proper al rafal i les abelles que xuclen els pètals que l'atzavara els regala en obra pòstuma.

Llegeixo una estona al jardí i escolto sense voler la conversa d'uns que passen. -Total només 18 anys, ni tan sols un per cada mort- diu una veu anònima. Se'm fa present Hamlet i el aquell Déu de Babilònia que clamava que ell era la venjança. Després de sopar remeno una mica per darrera d'aquesta pantalla. Comprovo que malgrat els més de 2000 anys passats, Hammurabi és més viu que mai. Sortosament però, a internet hi ha ha pàgines lliures, enciclopèdies com Wiquipedia, neutrals i objectives. Miro, per curiositat, la informació que dóna sobre de Juana Chaos i després, diguem que per atzar, llegeixo la pàgina d'una altra persona condemnada per assassinats, busco Rodriguez Galindo, només és un joc, una comprovació sense més importància de l'objectivitat i neutralitat de l'enciclopèdia més lliure. Darrera meu el déu de Babilònia deixa anar una riota. Jo sóc la venjança.

Avui dia tranquil: Passejada fins el mas del Figueres i dinar al port marítim d'Altafulla. Cant d'ocells i flors de mil colors, parets centenàries que conserven tot el seu encant, velers gronxats per les onades, conversa calmada amb amics. Una mare que amamanta, un nen que se la mira i el mar de teló de fons, una foto extraordinària perduda per haver-me deixat a casa la bateria de la màquina. Una nova rosa al roser més proper al rafal i les abelles que xuclen els pètals que l'atzavara els regala en obra pòstuma.

Lo préssec amb vi de Proust

Doncs no han passat tants dies. De la Madalena en fa no res, com si fos ahir. I ara tenim damunt la taula lo préssec amb vi.

Entre la Madalena i lo préssec amb vi de l'estiu del 2008 hi van uns dies, no res, dels quals no en parlaré perquè la barreja feina blog té mala digestió i ara és hora de cercar suavitats de cap de setmana abans d'anar a dormir.

Demà dinarem prop del mar, tenim una paella encarregada al port marítim d'Altafulla, per postres probablement alguna cosa fresca, o un pastís, no sé quins oferiments tindrà al carta d'un restaurant que segons la seva web "conreen els valors estètics de la gastronomia" Deu ni do la frase!

I mentre alguns conreen no sé si els valors, l'estètica o la gastronomia, altres conreen allò que tradicionalment s'ha conreat que són els camps i ens regalen una caixa de meravellosos préssecs vermells. Són molt bons amb vi, ens van aconsellar al fer-nos el regal. L'Enric n'ha fet cas i els ha posat en mistela. Quan els he tastat han començat a córrer les vaquetes pels carrers de Morella.

I és que de les madalenes d'amela als bous de Sant Roc i va més o menys els mateix que de la Madalena al préssec amb vi. Això passava fa uns quants anys, ahir, com aquell qui diu, quan em despuntava l'adolescència, quan encara lluïa amb orgull el vestit nou de la tieta Petra. A Morella eren les festes del sexenni i la meva cosina Immaculada feia de reina. Què guapa estava! Tenia uns ulls blaus preciosos i tots els xics fadrins del poble la pretenien.

La Natin, filla de la Nati i germana petita de la Immaculada, que tenia la meva edat, em va ensenyar a preparar el préssec amb vi. Un poal ple en vam fer. Vam carregar el poal, el cullerot i els gots de plàstic i ens vam enfilar als cabirons que protegien els carrers del pas de les vaquetes. Al cap d'una estona va començar el correbous. Els nois corrien davant les vaques i fugien de les cornades enfilant-se al nostre "cadafal". La Natin omplia gots de préssec amb vi i els regalava de manera selectiva. Amb tota picardia, a més de la fruita, regalava la possibilitat d'acostar-se a la reina de les festes. Amb aquesta esperança va mantenir prop nostre, durant el correbous i més tard a l'hora del ball de la plaça, els mossos més eixerits. La Immaculada tenia els balls "donats" i els jovenets, finalment, comprenien que amb nosaltres també s'ho podien passar bé. Eren jocs innocents amb gusts de préssec, a Morella, quan no en sabíem més, no teníem ni quinze anys.

L'estiu passat, amb l'Enric vam parar unes hores a Morella i tot passejant pel carrer Major vaig recordar la casa on la Natín em va ensenyar a fer el préssec amb vi. Vaig pujar les escales i vaig trucar a la porta. Em va obrir una senyora amb ulls blaus que no em va reconèixer. Després de presentar-nos ens va convidar a passar, casualment estava prenent cafè amb la seva germana. Ara cap de les dues no viu a Morella i no es veuen gaire sovint. Conserven la casa i hi van de tant en tant, per separat, generalment. L'any passat per les festes, van coincidir les dues, justament el mateix dia que jo vaig passar pel davant de la casa i se'm va acudir trucar a la porta.

Són les dotze de la nit, el Mark Hamill, el Harrison Ford i la Carrie Fisher llancen làsers contra l'Imperi. Fa molta calor malgrat l'hora, vaig a la nevera a buscar una mica de préssec amb mistela.

counterwebkit2008