Sempre hi ha demà

Fa una temperatura agradable, a les deu del matí, a Torre Sans. Faig un cafè mentre vinc aquí per dir bon dia. Abans d'escriure, com sempre, una ullada al món des del sofà. Unes imatges repetides a molts diaris em recorden aquella Praga del 68. Sento el so dels tancs xafant esperances, només és un camió que transporta formigó per la carretera que hauria d'estar desviada, aquí a les Borges, a les deu del matí del 14 d'agost de 2008 segons convenció gregoriana. Hi ha altres tancs, hi ha altres guerres, cap el sud, cap a l'oest. Els de Geòrgia són la imatge de tots ells, són més potents, són a Europa, llisquen per un oleoducte els diàlegs Bush – Putin. Una tórtora explica un conte al jardí de casa, a les deu del matí d'un 14 d'agost. Es respiren aires de vacances, setmanes grans a Vigo i a Donosti, castells de foc i Kepas Junqueras. Deu fer fresqueta a les deu a les Alpujarras, sota les neus del Veleta. Deu fer fresqueta també a Canadà. Els del "Camino" deu fer estona que s'han llevat, jo no gaire, degusto el meu primer cafè, a les deu del matí del 14 d'agost. Fa una temperatura agradable a Torre Sans.

He deixat el Cósimo "adoctrinat" exiliats espanyols amb l'ajuda de Rousseau i Montesquieu. Ahir era dimarts, el dia anunciat per anar de compres. Porto el gat al cotxe, li dic a l'Enric -Quin gat? Si nosaltres no podem tenir gats que se'ls menjarien les gosses- És un gat de paper, un pòster del Chat Noir comprat a una paradeta del Sena. El vull emmarcar, tot i que va tenir un petit accident, es va quedar enganxat entre les portes d'un metro que es va tancar massa ràpid, se li noten els efectes en forma de petites taques blanques, serà un chat noir amb taques blanques, però penjarà del menjador de casa, on les gosses no el puguin veure.

Finalment, crònica d'una compra anunciada: Passo per la llibreria i em dirigeixo a la secció de novel·la negra. Deixo damunt un mostrador mitja dotzena de títols i me'ls miro. La suma dels preus es superior a la suma dels valors dels bitllets que duc a la bossa. Vaig descartant, deixo els camilleris i macdonalds, vull alguna cosa més nova, descobrir autors potser. No sé si fer servir el "pito – pito" o escollir per l'olor de les tapes. Per una qüestió de militància (o no) em sento obligada cap als autors catalans. Per una altra militància (o no) cap a les autores dones. Amb el "pito-pito" me'n quedo quatre i amb l'olor tres. Gairebé els tinc, però em dos ja faré, de moment, total només són quinze dies de vacances. En deixo un, el que no és d'autor català ni d'autora dona. En deixo un que és diu Laura! M'emporto l'autor català que està més en boga, un autor que molts dirien que té alguna cosa en comú en mi a part de la llengua, les aparences enganyen, llegeixo dues pàgines i no crec pas sentir-m'hi massa identificada, potser ho havia d'haver fet a la llibreria això de llegir les primeres pàgines, en fi, ara ja és a casa, qui sap? Igual, fins i tot, m'agrada. L'altra és el de la dona (que no es diu Highsmitg, i menys encara Christie) entren bé les dues primeres pàgines.

Al vespre, després de sopar, descobreixo que la Meiga no va poder disfrutar dels Milladoiro, que el Josep no perd les esperances del demà i que el Miquel prepara molt bé les tallarines amb xampinyons. La Serpentina em dona el títol tan suplicat: Laura! Potser encara hi tornaré a la llibreria, en tot cas, sempre hi ha demà.

counterwebkit2008