Neix, creix, es reprodueix i mor: era la definició d'ésser viu que m'explicaven les monges i jo pensava que a elles els faltava alguna cosa. Plantar un arbre i escriure un llibre, van afegir després, no per a tots els éssers vius naturalment. Referit només als homes dirien alguns, a les persones corregiríem altres, i algun lingüista, generalment mascle, ens explicaria que no entenem que són els genèrics.

Ella ho va fer, va néixer, va créixer i, sabent que amb això moriria, va deixar totes les energies en el procés reproductor. Ja casi ho tenia, havia anat fent llarga aquella cosa dura que sobrepassava la palmera, havia florit, li faltava poc per deixar caure la llavor, però li faltava encara i el vent, ignorant o insensible, es va posar a córrer, més de 50 per hora, va topar amb la cosa llarga i dura, massa llarga, potser no tant dura, i ella no va poder resistir l'embranzida.

Mentre l'Enric, amb el carretó, retira els trossos d'atzavara caiguts davant la porta, hi ha vicepresidentes (vicepresidenta si més no, en femení i gens genèrica) que considera que el senyor Montilla pateix excessos verbals i els ciutadans de Catalunya ens preguntem de què serveix tot aquell llarg procés fins l'aprovació de l'Estatut. A la televisió les imatges de les bombes caient sobre Geòrgia i la desesperació de la població civil. A Donosti l'esquerra abertzale surt al carrer. Noves barcasses arriben a les costes de Canàries. Tot això només amb tres minuts. Immediatament després les llàgrimes regalimant per les galtes de Samuel Sànchez i la medalla d'or a les seves mans ens permeten oblidar les desgràcies i ens omplen d'orgull a tot els espanyols.

Disminueixen les temperatures i demà tindrem nuvolades. Ara que finalment ja tenim a punt la bassa.

counterwebkit2008