A Les Borges avui no ha nevat, ha plogut, com ahir. A Gaza tampoc no neva, a Gaza, com ahir, maten gent. Asseguda al sofà de la sala de Torre Sans, com l'any passat, tinc un càlid i acollidor foc a la dreta i el verd de la natura darrera la finestra. Poc a poc la pluja s'ha fet més suau al llarg del dia, ara gairebé és imperceptible. Millor, així serà més fàcil sortir de casa i potser, d'aquí a poques hores, s'arreplegaran més persones darrera pancartes de solidaritat amb el poble palestí, persones que volen estar al costat del més dèbil. Plou a Les Borges, cada cop menys, aviat oblidarem com queia l'aigua aquest matí. Gaza és a tots els diaris, potser hi serà cada cop menys i ens acostumarem i oblidarem les bombes, convertides en element quotidià.
El verd, darrera la finestra és intens, l'Enric posa un altre tronc al foc, que es fa més viu. Ha parat de ploure. Al sofà de Torre Sans s'hi està bé, com s'hi estava fa un any quan vaig començar a dibuixar lletres aquí, en aquest espai aespaial i atemporal que no és un blog, ni un bloc i que, definitivament hem deixat sense títol (de moment).
Aniré tornant, encara que no sigui cada dia, encara que no escrigui, segons les circumstàncies, durant una setmana. Tornaré perquè els amics encara hi són, encara que no vinguin cada dia, encara que no vinguin, segons les circumstàncies, en tot una setmana. Tornaré en un sense temps y sense espai, a aquest lloc que no és un blog, ni un bloc i que tampoc no té títol (de moment). Perquè sigui cadascú qui l'alimenti amb el seu espai, el seu temps i, si vol, amb el seu títol.
Aquesta tarda que no neva, ara que ha parat de ploure, però que ha plogut, com ahir, podrem sortir a solidaritzar-nos amb els més dèbils, perquè a Gaza, i a més llocs, com ahir, la gent encara mor a mans dels més forts en diàlegs perversos i macabres. Aquesta tarda, com ahir, com cada dia ara, també anirem a l'hospital, a les habitacions S10 i 163, perquè cal donar la mà a aquells que ens l'han donada tantes vegades, aquelles persones properes que avui les circumstàncies han convertit també en una mica més dèbils, no pas d'esperit, ni d'il·lusió, només una mica més dèbils a causa d'estructures físiques desgastades. Aquesta tarda que no neva i que ha parat de ploure, serem per Reus, un espai concret, on hi ha un hospital que té nom i posa dates per operar, per treure guixos o per començar a repenjar a terra cames i peus reparats als quiròfans. I potser aniré al cine, i potser llegiré altres llibres, ara que Salomon – Soliman, ja és mort. I continuaré pendent de l'evolució de l'Anna i contenta amb les seves millores i .... trobaré no moments i no espais per seguir aquí, per escriure sense pautes en aquest sense títol (de moment).
Avui ... fa un any
-
Pablo Méndez Caballero
Pintor, poeta, artista, escultor i sembrador de bondats.
Ens has deixat tant ...
Somriu ...
Somriurem pensant en tu.
Encontraràs...
3 comentaris:
Jo cada dia hi faig una (o més) ullades per si hi ha alguna cosa nova. Miro la o les fotos,llegeixo la teva entrada i busco més entrades i més respostes. Sou els meus amics i (una mica egoista) os busco cada dia. Però entenc que tothom té coses a fer a part d'estar davant l'ordinador. En aquest sentit jo tinc avantatge (tinc menys coses a fer, apart de que la setmana vinent començaré a preparar les coses per el nou viatge. Aquesta vegada m'acompanya la meva neboda, la Laura. Marxem el dia 17. Desti: el de sempre).
Només espero que els malalts es posin bons i que ojala deixin de caure bombes a Gaza. Moltes gracies per les teves entrades Magda. Ah!!! i aquesta foto és collonuda! Molt millor!
Si buscar a los amigos cada día es egoista, tambien tendría que decir que yo lo soy.
Hace 17 años era viernes. Hacia un bonito dia de sol para pasear antes de comer mientras Anxo no volvia del trabajo. Pero me dejaro castigada sin comer hasta las 10 de la noche, en que me trajeron un cafecito con leche y unas galletas a la habitación del hospital.Luego me pusieron a Victor en brazos envueltito en una manta, y alli solos pude cantarle la primera nana.
Hoy , justamente 17 años despues, hemos tenido un estupendo sarao en el sótano, 14 adolecentes pasandose los refrescos y patatillas a gritos antes de soplar las 17 velas y de ponerse a tocar con las guitarras eléctricas para amenizar. Llegaron los primeros a las 5 de la tarde y los últimos se han ido a las 10:30 despues de cenar unos spaguettis.Bueno, algunos ya habeis pasado por esto, y a otros ya os tocará antes de lo que pensais ,porque a mi me parece que aun fue ayer que estaba soplando cuatro velitas...
Que disfruteis el fin de semana, con o sin lluvia, con o sin nieve, pero siempre en compañia.
Felicidades Victor!!!! No le conocí hace 17 años, pero sí cuando era un niño de 9 o 10 años que ya quería saberlo todo y podia explicar muchas cosas. Un muchacho despierto que crecía rapido. Sí, pasan los años y ni nos damos cuenta, lo importante es que ahí estamos.
Publica un comentari a l'entrada