Doncs encara bufa, maitea. Bufa i bufa mentre peten les persianes que no puc tancar hermèticament perquè mai no n'he sabut de fer tancades hermètiques. Ens mantenim en fase d'alerta. Aquí, dins de casa, em sento relativament segura. Miro el balanceig del pi centenari i no m'atreveixo a comunicar-li les meves pors. S'ha fet gran i el jardiner ha dit que potser seria millor tallar-lo. No m'agradaria prescindir d'aquest pi i dubto que a ell li agradés prescindir de mi, bàsicament dubto que a ell li agradés prescindir-se'n, però mai no se sap. Quin és el final del compte dels dies comptats? Miro com es balanceja i em fa por que caigui, seria traumàtic. No n'hi hauria prou amb una cura d'urgència? No podríem només arrancar-li les branques més altes i les més gruixudes i alleugerir-lo del pes dels anys? El veig des de la finestra, tal com estic asseguda en aquests moments, veig com es torça a dreta i esquerra, no l'ha fet caure cap vent des de fa cent anys. Quin és el final del compte dels dies comptats? Deixaré de pensar amb el pi, no sigui cas que m'escolti. Hola Hal.
Encara bufa, diuen que no s'ha acabat i ens mantenim en fase d'alerta, també diuen que de ventades fortes i altres desastres naturals n'hi haurà cada dia més. D'on ve aquest rebombori? Quan una papallona aixeca el vol ... El vent m'explica rondalles, porta contes d'altres terres. "No mandé a mis naves a luchar contra los elementos" En algun lloc, llocs, han fet volar massa papallones d'ales negres. I jo no crec que pugui veure "El café de las niñas"a curt termini. La tassa que m'he servit després de dinar es buida. Me'n poso més? Millor que no, em cosa dormir a les nits. I es que no para el só del vent que encara bufa, maitea, encara bufa.
Hauria de sortir al carrer, no tinc fruita. Hauria de sortir al carrer, on canten e
ls cedres. Els cedres, Tere, canten fort, però no hi ha perill, aquests no cauen. Hauria de sortir, ara que casi és fosc, sota la música, prop del pi centenari que es balanceja, cada vegada més desdibuixat. Demà tornarà el Sol, jo ho sé i el pi també ho sap. Per quan de temps? Hola Hal.Sortiré al carrer, hi ha llum a ca la Tere i també funciona l'enllumenat públic, sonen els telèfons i em saluda la Serpentina que anuncia una visita i això em posa contenta. Tinc servidor (ep informàtic vull dir) i podria veure la tele si ho volgués, però no vull. Els congelats van resistir l'apagada de dissabte, una mica després que el trapezista passés per la biblioteca, una mica després de la caiguda de la bola, una mica abans del desastre de l'estació.
Aquest matí, quan he posat a la ràdio del cotxe han parlat de l'última de Berlusconi, aquella història de soldats i dones guapes. Havia pensat insultar-lo una estona, avui i aquí, però no val la pena. Sortiré a comprar fruita i saludaré el pi centenari que es balanceja. Grazas meiga polas túas apertadas. Eskerrik asko.
2 comentaris:
Pobre pino centenario, pobre jardín, pobres todos ellos, lo siento....
Me asusté un poco la noche del viernes al sábado, pero no era miedo de verdad, era no sé..., ahora te leo Magda y aunque las palabras se me escapan en catalán,siento tu miedo y siento lejana mi preocupación; aunque hoy me haya mojado varias veces entre el viento, la lluvia y el granizo...
Sé como te sientes,maitia, te oigo dar animos a tus árboles y plantas
y siento tú desazón.Háblales y cuídalos lo malo ya ha pasado, diles que los tengo que abrazar en abril, que resistan, recuerdos especiales a Patita y Unda.maite zaituztet.
Había un poema de celso Emilio Ferreiro, al que alguna vez pusieron música, que decía
"Chove, chove, na casa do probe", insistentemente como hoy.
Y es que en casa de ciertos personajes nunca llueve, nunca se sienten amenazados los pinos centenarios, ni suceden desastres que alteren el estable día a día.Ciertamente ellos no están para luchar contra los elementos.
Siempre ha soplado el viento del mismo lado, y llovido en las mismas goteras. Quien fuese Annouk, la del "Consuelo" de Anna Gavalda, para ir por el mundo tapando las goteras de todos pbres, y con tal fuerza de voluntad dar protección a ti pino centenario para otros cien años más.
Pero solo soy una pobre mortal, a la que se le acumula el chollo, que tiene dos brazos tambien enclenques que poco podrían sostener, y que sabe tambien de la tristeza de haber perdido un dia un limonero centenario.
Mortal pero no indiferente, que cree, ya lo sabes Magda, en la fuerza de los pequeños gestos. Gestos como desear tus árboles a salvo del viento, quietud para un lugar que para todos es más que un lugar.
Petóns, bicos, muxu
Publica un comentari a l'entrada