Salomón, l'elefant, entra a Valladolid i deixa de ser Salomón, a partir d'ara, per voluntat del rei, es dirà Soliman. Què s'hi pot fer? No res, mana qui mana. Acompanya a l'elefant el cornac Subhro, que vol dir blanc en bengalí, la seva llengua natal. No hi havia altres subhros, segur, a Portugal, com no hi havia més cornacs, això el feia únic. Però ara Subhro, a Valladolid, ha deixat de ser Subro per passar. a dir-se Fritz, i d'aquesta manera haurà de fer camí fins Viena, on serà un més entre els milers de fritzs austríacs. Què s'hi pot fer? No rés, mana qui mana i el rei pot decidir que un cornac únic, amb un nom que significa alguna cosa en la seva llengua natal, passi a ser un de tants, amb un nom que ni és bengalí ni significa res de res. Per això és rei el rei, per poder anular les personalitats úniques i convertir-les en genèriques. Això passa cap a la mitja part de l'extraordinari viatge de l'elefant que Saramago em serveix a petites dosis cada dia.
Va entrar l'elefant, Salomón o Soliman, a Valladolid, ahir, el mateix dia que l'exercit de terra d'Israel va entrar a Gaza. El rei va canviar el nom de l'elefant i ningú no es va atrevir a contradir-lo. Silenci, com el de les potències del món, com Europa. Silenci vergonyós callant el genocidi. Què s'hi pot fer? Ben poca cosa, però mai quedar-nos quiets. Actes potser testimonials (potser) a gairebé totes les ciutats d'Europa, ahir el mateix dia que l'exercit, impunement, entrava a Gaza. Silenci vergonyós de les potencies, algunes veus, més o menys tímidament, clamant justícia. Això passava ahir a diferents ciutats d'Europa, mentre un elefant entrava a Valladolid pacíficament i uns tancs entraven a Gaza per sembrar-hi mort.
Ahir, dia tranquil a Torre Sans, en aquest petit bosc on hi som tots, apartats del que passa a l'asfalt, a l'altra banda del mur, com tan bé explica la Meiga. Van néixer roses grogues, ahir, a Torre Sans, i l'Enric me les va portar, i jo les vaig fotografiar. I vam dinar ous ferrats, perquè sí, perquè feia molt de temps que no menjàvem ous ferrats, i a mi em va venir de gust sucar-hi pa. I, a la tarda, vam sortir del mur que ens separa anys llum del que passa a l'alt
ra banda, però que no ens manté aliens a res que no vulguem, i per això vam arribar fins la plaça del mercadal i per això vam donar testimoniatge de la nostra solidaritat amb el poble palestí, al costat d'unes 250 persones més, no gaires, però millor que res.
A la nit vam compartir vetllada amb amics i vam parlar d'aquella manera tant bonica que es parla, quan es fa per entendre's i vam oferir una de cada una de les tres roses grogues, nascudes en aquest petit bosc on tots hi som, a les tres senyores que es van asseure amb nosaltres a la taula.
Avui ... fa un any
-
Pablo Méndez Caballero
Pintor, poeta, artista, escultor i sembrador de bondats.
Ens has deixat tant ...
Somriu ...
Somriurem pensant en tu.
Encontraràs...
9 comentaris:
He posat la foto de les dues gavines fugint de la tempesta pensant també, que n'hi haurà molts a Gaza que no podran o no voldran fugir! Fugir de la seva terra, aquella que han cuidat i llaurat amb les seves mules o burros, que hauran pastorat amb les seves cabres... Un exèrcit poderós, amb un soci encara més poderós encara, s'enfrenta a una població de poc més de un milió d'habitants; molts d'ells camperols, i molts d'ells a l'atur doncs a Gaza hi ha ben poc a fer: no tenen de res!
Fins ara els hi quedava només la vida i l'esperança, ara potser ja ni això.
NO, no podem restar muts, encara que hi hagin masses complicitats amb aquesta criminal invasió!
Estoy con vosotros
La única vez que gané un premio en un concurso escolar fué por una postal de Navidad. Yo tenía unos 10 años, estaba en 5 de EGB. Mi dibujo eran unos tanques destrozados, ruinas sobre una especie de colina. En una esquina se veía un cartelito que ponía "El Golán"; en el cielo dos angelitos de melena rubia lucían dos cascos azules con las siglas de la "ONU", y con las manos sostenían un cartel que ponía PAZ... Mi profesor de Sociales, tutor del curso, me miró con cara atónita cuando entregué el trabajo, pero no objetó nada porque el trabajo se había hecho en clase y no era posible que mis padres o mis hermanos mayores me diesen la idea.Sólo hizo una correción, mi cartel al princio ponía "EL Corán", y él me dijo que si quería poner el nombre de donde estaban luchando en Oriente Medio, la palabra correcta el "El Golan".
Yo me sentí muy satisfecha, porque pensaba que mi dibujo decía todo cuanto se podía decir esas Navidades. Y cuando días después me dijeron lo del premio fué el no va más, pero no pude ir a recojerlo porque estaba en cama con una buena gripe. Me lo trajeron a casa mis hermanos mayores. Franco aún estaba vivo y estas cosas creo que las patrocinaba alguna rama de la OJE, así que me adjudicaron un premio "modalidad niña", que consistía en una especie de cocina para muñecas como las que ahora hay para Barbies y Brazts, pero en cutre: No se podían abrir ni las puertas ni los cajones, los platos estaban pegados a la mesa y sólo venía una minúscula banquetita. Eso si, del techo cogaba una lamparita blanca muy mona. Entonces los jugetes no eran de Lego,ni de Mattel. Venían todos con la firma de "Guillen y Vicedo", "Famosa", "Majber" o de cualquier otra fábrica de Onil.
En nuestra inocencia pensábamos que Estados Unidos debía ser un país maravilloso, porque tenían a Mark Spizt que se ganaba todas las medallas en la piscina, y además tenían gente muy amable en sus embajadas pues mis hermanos habían escrito una carta después de las Olimpiadas de Munich y les habían contestado, con un sobre grande lleno de folletos preciosos.
Y los israelitas nos daban mucha pena, porque les masacraban a sus deportistas en horribles atentados en plena villa olímpica... Por aquel entonces aún no les dejaban presentarse a los festivales de Eurovisión, y aún no habían empezado pisarnos premios, sino ya los hubiesemos empezado a aborrecer algo.
El caso es que entonces ya estaba el conflicto de Oriente Medio en cada Telediario. Pertenezco a una generación en que ya lo hemos mamado en las redacciones del colegio. Todos queríamos ya entonces la paz , aunque tal como podeis deducir de mi relato, no teníamos muy claro quienes eran los buenos ni los malos, sólo nos quedaba esa idea de que las guerras eran horribles y debían acabarse...
El caso es que cuando se lleva muchisimos años convirtiendo la tragedia en costumbre a través de las noticias, la consecuencia es ese silencio vergonzoso de las conciencias con callo. Y no sólo el silencio de los gobiernos,Josep, también está el descaro con que las cadenas de televisión dan prioridad a cosas como el caos en Barajas, la nieve en Sierra Nevada, y de Oriente Medio ni palabra, porque pasados dos días ya no está de moda...
Que deciros que no hayais dicho ya, o que no hayais hecho, alzando vuestras voces en la calle.
Mañana será la noche de Reyes. Es la tradición en esta zona de Vigo que salgan rondallas a la calle, con unos instrumentos de percusión muy característicos. En zonas cerca de Santiago eran grupos de gaitas, o los mozos del pueblo sin más que iban a "cantar los Reyes" y llevarse el aguinaldo, consistente en un bollito de pan relleno con un chorizo cocido en el horno.
En la montaña de Lugo, de la misma manera que se preservan los últimos robles, acebos y tejos, también hasta no hace mucho se conservaba la tradición de "O Apalpador" . La verdad es que pasaba el 24 de diciembre, y no dejaba jugetes, sólo castañas calentitas para que los niños no pasasen hambre... Hay gente que dice que esto es un invento de los radicales independentistas que lo han copiado del Olentzero, pero ayer mismo me encontré con una señora del Caurel en una tienda del barrio que me dijo que sí que era verdad, que cuando ella era pequeña se celebraba mucho.
Sean los Reyes, sea o Apalpador, sean nuestras manos, "las mismas de matar" que decía Silvio Rodríguez, el caso es que al despertar el día 6 alguien nos haya traído esos regalos que no hace falta comprar ni envolver con lazos: Lucidez para no dejarnos engañar, sensibilidad para no quedar indiferentes ante cada acontecimiento, y una fe inquebrantable en el poder de las cosas aparentemente pequeñas, pero que se hacen con el corazón.Esa que se intuye en las personas que aparecen en la foto que Magda nos deja en esta entrada de hoy.
Bona nit, Boas noites, Gabon
No sé què dir-vos, crec que no he llegit prou sobre tot plegat. Crec que abans de treure cap pancarta de solidaritat amb el poble palestí o amb cap poble en concret, en treuria una altra que digués Sí al diàleg.
Molts petons i tot l'escalf des d'un dia atrafegat a Cerdanyola,
Gràcies per la rosa.
Gràcies a vosaltres per ser-hi, i especialment per ser-hi de cor, amb el poder d'aquestes coses petites, encara que sigui posant un comentari sentit. M'ha agradat molt l'escrit de la Meiga.
Se m'han complicat els problemes familiars. A l'hospital ja no hi ha només el senyor A i el senyor B. A la mare Montserrat li acaben de posar un marcapassos. Si no sóc aquí és perquè sóc allà, amb el cor, i esperant que el poder d'aquest sentiment serveixi, de fet, amb la seguretat que serà així.
Sempre petons
...hola..."ho deixarem sense títol de moment" a mi ja hem sembla be; de fet m'he passat tota la vida mirant d'evitar que me'n posessin cap de títol, sempre m'ha fet una mica d'angúnia veure com els títols s'usaven per amagar les persones o coses que hi havia darrera, com un escut gegant immobilitzant, un final de trajecte...avui, que és any 9, seguirem inventant i buscant com ahir, hi hagi neu o calamarsssa...la nit de cap d'any vaig ballar hores i hores i no em vaig dislocar res, bien!. Sempre petons
Hola, aprofito barrudament aquest post per fer un toc d'atenció a l'Enric sobre fons de reserva, no sé encara si "gran reserva".
Una abraçada a tots. Malgrat el món exterior (que ens toca i hem de malear), dies atrafegats i bonics, tinc ganes de veure-us.
"Sembla mentida com un fet tant insignificant com trobar-te unes roses grogues, pot esdevenir tant significantiu si es dona en el moment i el lloc justos"
Clara.
pssssssst.
Publica un comentari a l'entrada