Fotos, fotos i fotos, l'objectiu del Josep apuntant una barca, un fanal, un racó de restaurant, les antigues mines d'or, les muntanyes volcàniques, el peix, la posta de sol i cada un de nosaltres, passejant, nadant, assaborint, escoltant, rient, especialment rient, de qualsevol cosa, lluny de les preocupacions de les feines o de les noticies del món.
La Mari Tere no deixa el Peru, el Peru diu que la Mari Tere és la noia més bonica del món. El Peru i la Mari Tere, dues boniques siluetes quan s'apaga el sol a Cabo de Gata.
Les sardines de la Susa, el salmorejo de la Susa, l'organització perfecta de la Susa, el somriure de la Susa, la amfitriona, sempre al davant, per les carreteres empinades, cap als pobles de les Alpujarras. Massa gent, massa turístics, però conservant encara arrels àrabs, els colors de les flors, la blancor de les cases entre muntanyes, sota el Veleta, a la piscina de l'hotel, a les 12 de la nit, dins l'aigua, amb la llum de la lluna, una piscina al mig del silenci, a més de 1.000 metres, sota els grans pics de Sierra Nevada.
La Lola, sempre a punt, sempre disposada, a la cuina, pels camins. La Lola regala, compra objectes, el llibre que vol la Miren, els cotxes per al Peru. la Lola regala somriures i alegria. Amb la Pepa han decidit ensenyar a riure la Sara. La Sara és una gossa. A la Pepa els gossos li fan por. La Sara i la Pepa s'han fet amigues. La Pepa volia emportar-se la Sara al porta equipatges.
S'ha fet fosc a les Borges. La Lola, la Pepa i l'Enric dormen. He parlat amb la Miren, estava cansada, han sortit a les cinc de la matinada. La Miren vol tornar a Ohanes. Recorda la terrassa de la Susa i la vista del poble, impressions que no oblidarà. La Miren recorda la Pepa parlant a la Sara. Jo recordo la Miren cantant, rient. Recordo la Miren abraçant el Peru i el Peru portant-li una rosa. -Com és que ets tant guapo? - Ama, jo no sé perquè sóc tant guapo.
Hem tornat d'Ohanes, s'han fet el silenci a les Borges. Tots dormen, m'acosto a l'Enric i l'abraço. M'agrada que sigui al meu costat. Recordo els amics, m'agrada que hi siguin. Tot és silenci, un bon moment per assaborir records.
7 comentaris:
Qué més es podría dir? Una crónica perfecta de una setmana molt, molt, molt bonica amb els millors amics del món!! Us dono l'enllaç per si algú vol veure les fotos… http://jgirona.jalbum.net/OHANES%20mon%20amour/
Y que voy a decir yo ahora?....
Me encanta haberlo vivido y ahora al leerlo me pone los pelos de punta...
Esa es la suerte que tengo... Suerte de haber vivido todo eso.... Suerte de tener una amiga que sabe contarlo, un compañero que sabe ponerle imagen, una amiga que sabe amar su tierra tanto que se desvive por enseñarla y hacernos sentir como en nuestra casa, otra que me hace reir sin ton ni son..... Suerte de haber conocido gente que merece la pena,tengo mucha suerte, mucha suerte....Dicen que quien no siente nostalgia...... ,bueno, no sé que decía la frase pero yo sé lo que es sentirla y saber que lo que he vivido me llena, por eso siento nostalgia al leer tus palabras, Magda, por que huelo todo lo que dices, Quina sort que tin, maitia!!!
La crónica del viatge,de la Magda, juntament amb les fotos del Pep,
em fan pensar que jo tambe hi era.
Una abraçada molt forta per tots.
Gracias a todos por compartirlo. Me sumo a las palabras de Dolors: Me habeis hecho sentir allí.
Quina enveja, però la meva no és sana és veritable enveja. Mentre vosaltres heu disfrutat a Ohanes jo m' he menjat una setmana de dolor i de incertesa. Pep, les fotos son magnífiques i m'han fet venir moltes ganes d'anar a casa la Susa.
Soc l'espieta anònima.
Montserrat
El dolor i la incertesa són dos companys de vida, Montse. El que cal es la actitud ferme per afrontar-los.
A la incertesa se la pot guanyar amb algunes certeses: per exemple, els bons amics! T'estimo germaneta.
Collons com plou!
Publica un comentari a l'entrada