Vuit de la tarda d'un dotze d'abril qualsevol. Continuo rebent felicitacions, el Dídac es disculpa per no haver-se recordat ahir i la Meiga em truca i aprofitem per xerrar una estona de paletes i de fills. Em faig gran.
Ahir va ploure, només una estona, just el temps d'anar d'una banda a l'altra del poble. Del restaurant a casa. Va ser no res, mitja hora a tot estirar. Però a la porta de casa, a les onze de la nit, s'hi havia fet aquell xoll tan emprenyador. Xap, xap i els peus molls, refredat al canto. És que, ai, ens fem grans.
Avui fa sol. Ha refrescat de bon matí, però fa bon temps ara, 15 graus i sense vent. A veure si demà s'aguanta que tenim paella familiar. Està decidit, els vendrem als de Barcelona l'aigua de l'Ebre que ens sobra. Com què ens sobra? Ara resulta que a Tarragona ens sobra aigua, però aquesta aigua que ens sobra no és ben bé nostra que és dels de més avall, però els la comprem, però no la fem servir tota i pot anar autopista enllà cap a la capital i a mi l'estiu passat em van multar perquè vaig fer servir massa aigua, clar que no era de l'Ebre que venia de Riudecanyes i .... No hi entenc gaire res. Potser caldria que algú ens expliqués millor les coses, potser només caldria saber escoltar millor. Potser ... El que és segur és que cal una cultura diferent de l'aigua, com cal una cultura diferent dels transports i segurament una cultura urbanística diferent. Perquè si massifiquem necessitarem aigua i la gent voldrà entrar i sortir dels mateixos llocs a la mateixa hora i ... Què me'n patollo ara?
Em sembla que continua el vent a Ohanes, potser ara s'ha calmat, però que la Susa no es faci il·lusions, les previsions són de tornar-hi. Em fa patir una mica aquesta dona, segur que avui que és dissabte no s'estarà de sortir de farra i tornarà a casa sola, de fosc, per aquells carrers estrets, plens de bojos i amb tantes teules sagrades volant. I ella també es fa gran, una mica més que jo fins i tot, diria. I aquest estiu la necessitem sana i estalvia per fer-nos tots aquests menús que ha anunciat i que la Pepa està disposada a no perdre's, sembla. Anirem cap al sur Pepa? O pujarem al nord? Mira que la Serpentina ja t'ha preparat rutes al mar per roques escarpades. Bonics paisatges empordanesos però complicats camins per anar a fer un bany. I és que estan ben "locos" aquests de l'Empordà i aquells de Las Alpujarras.
Mentrestant continua la pluja per Donosti i la temperatura és suau, 15 graus, de fet com aquí, i com a Sabadell, a Terrassa no ho sé perquè no hi ha observatori, ni servidor informàtic. Fa una mica de ràbia, no? Cada cop que demano alguna dada de Terrassa, la pantalla em dona automàticament la de Sabadell tot dient que és la més propera que té. Sí fa una mica de ràbia.
A les Landes fa una mica més de fred i no sé si plou o fa sol. El Pep no es pot connectar i no ens ho explica, però ja ho sabrem i veurem noves fotos. A les Landes sí que hi ha telèfon, i la Miren, tal com va prometre, em va cantar el Zorionak, i no només això: Va escriure en aquest blog! Ai, com em va agradar. Em sembla que la temperatura ara allà és de 12 graus, al menys això diu el programet del goougle en què m'entretenc abans d'escriure aquí. Miro Ohanes (i surt un altre poble) miro Terrassa (i surt Sabadell) miro Vigo i descobreixo que hi ha un Vigo a Filipines que té una temperatura de 27 graus i un altre a USA que només està a 4. Miro Donosti i en trobo un altre a Rússia (7 graus)
I es que, quan no hi ha gaire de què parlar, una solució sempre és el temps. Ai senyor, ens fem grans.
4 comentaris:
Aquell dia es mereixia la millor de les nits.
- Papa, explica’m un conte.
Va deixar que ell s’assegués a la vora del llit, estirant-se al seu costat i recolzant el cap a la seva falda tot esperant sentir les seves mans acaronant-li es cabells. Així va ser, i ja amb els ulls tancats, respirava profundament les primeres paraules que li arrivaben com una dolça remor. La història feia d’aquesta manera...
“Hi havia una vegada, fa molt i molt de temps, en una contrada molt i molt llunyana, …”
Sempre es preguntava què volia dir molt i molt de temps. Era quan els seus pares només eren criatures, abans que hi haguessin ciutats o potser abans i tot que existissin els llibres? Però ho acabava deixant estar de seguida. Volia seguir escoltant la història i en el fons sabia que els contes eren inventats perquè hi sortien animals que parlaven, bruixes, fades, follets, ogres i tota mena de criatures fantàstiques.
A més, quina importància tenien l’època o el lloc en que passessin si ella sentia aquells contes més propers que la majoria de coses que li passaven de veriat?
“… una princesa que vivia en un palau. Era un palau que feia goig de veure, tenia tantes habitacions que t’hi podies perdre, una façana plena de finestrals i tot envoltat d’un bosc immens ple d’arbres i plantes i flors i gossos que corrien tot el dia amunt i avall. S’hi solien celebrar grans festes amb molts convidats i tothom en quedava meravellat.”
Els contes de princeses no eren els seus preferits, però la tornaven boja els palaus. Sempre havia somiat tenir una casa gran amb jardí i passava llargues estones pensant en la distribuició dels espais, en el color dels mobles o en la decoració de les habitacions. I va pensar que no estaria gens malament viure en un palau com aquell.
“La princesa estava molt contenta perquè aquell dia era el seu aniversari i el Rei li havia promés que organitzaria un concurs de regals. Qui li fes el regal més bonic a la princesa gaudiria de l’admiració i el respecte de tot el regne.”
“No van trigar a aparèixer familiars, parents, coneguts i convidats d’arreu. Cadascun d’ells amb luxosos presents de les seves terres: els menjars més exquisits, les joies més valuoses, els vestits més elegants i les fragàncies més selectes.”
“Va passar hores i hores obrint una filera interminable de caixes i bosses embolicades amb llaços lluents a la sala principal de palau mentre les mainaderes servien el banquet, els músics tocaven harmonioses melodies, els convidats ballaven, els bufons feien malabars i un trobador composava una cançó.”
“Al cap d’una bona estona la princesa començava a estar avorrida. No sabia pas què fer-ne de tants regals. Tenia la sensació que ni amb tota una setmana sencera hauria tingut temps de veure’ls tots. Estava tan atrafegada que quasi es va espantar quan va veure el trobador al seu costat. Es va excusar, li va demanar disculpes pel seu atreviment però que necessitava saber si ja havia triat el millor regal. Ella va respondre que encara no ho havia decidit i que probablement no ho faria mai. El trobador li va explicar que seria una pena perquè de ser així la seva cançó es quedaria sense final.”
“La princesa se’l va mirar estranyada. No podia creure que algú pogués escriure una cançó que parlés d’ella. Ho va trobar d’allò més fascinant i no va poder reprimir el desig de demanar-li que li cantés el tros que havia composat fins llavors. Ell ho va fer encantat. A la princesa li va agradar tant i es va sentir tan especial que va tenir clara la seva decisió. Li va dir que ja podia composar el seu final, doncs clarament aquella cançó havia sigut el millor regal que li havien fet mai. Des d’aquell dia el trobador viu al palau amb la princesa i, encara ara, li segieix composant les cançons més boniques.”
Li agradaven els contes amb final feliç, encara que fossin de princeses. Sobretot aquells que li feien recordar les coses que realment eren importants. Va pensar que aquell era un dels moments més feliços que havia viscut i que el recordaria per sempre com un dia molt especial; un dia com qualsevol altre, sense data concreta, però especial al cap i a la fi.
No sabia perquè el seu pare havia triat aquell dia per explicar-li aquell conte, quedaven mesos per al seu aniversari. Va girar el cap i el va mirar amb una cara de felicitat encuriosida.
– I per això et fa menys il•lusió? – va ser la seva resposta mentre l’acotxava.
A vegades no l’entenia però en tenia prou de saber que sempre podria comptar amb ell. Aquella nit li va dedicar el darrer pensament del dia, aquell que es fon amb el primer son per convertir-se en somni.
Gracies Dídac per aquest regal, avui, que no és el meu aniversari. És un conte preciós
Esto de escribir con habilidad debe ser cosa de familia. Precioso cuento Didac.
Preciós cnte, Didac,gracies i benvingut!
Nosaltres també em trovat basals, estimada, pero en comtes de fer chip-chap he aprofitat per fer-los servir d'espills i fer-hi una foto (blog). Sí, quan es parla molt del temps, la pluja i el fred, diuen que ens fem vells.... però no, no es aixó, només és quasi aixó...jejeje.
Hem passat un bon cap de setmana amb els nostres amics i veïns que aquesta vegada també han pujat. En Peru s'ho ha passat "en grande", sobretot amb el seu amic Oihan i els seus germans.I nosaltres fen la xerradeta, procurant no mullar-nos en els ratos de pluja i prenen el sol quan sortia. Unes bones teques i el diumenge cap a casa. Aquesta setmana repartiré les fotos doncs m'he quedat sensa màquina!. El dilluns l'envio a Barna per una neteixa del sensor (coses de les noves tecnologies, molt bones peró amb revisisons); la vull tenir apunt i neta pel 24 que vaig cap a l'altre poble, Korat (Thailandia) i Phnom Penh (Cambodja).
Publica un comentari a l'entrada