L'estiu de 1976, el juliol concretament, vaig decidir que era hora de tenir un fill. Només tenia 23 anys, però ja ho havia fet gairebé tot. Havia escrit, no ben bé llibres, però si diversos pamflets revolucionaris i altres facsímils similars. Havia estat una bona i una mala filla. M'havia emancipat, als 19 anys. M'havia casat, havia estat a la presó i estava a punt de separar-me. Però la separació podia esperar, vivia amb un home que estimava i que m'estimava, només que ni l'un ni l'altre ens sentíem compromesos en això del matrimoni. Tots dos sabíem que un moment o l'altre decidiríem anar cadascun pel seu costat, d'una manera més oficial vull dir. Però això podia esperar, abans havíem de fer un fill. No sé si ho vam pensar amb tota la calma i refecció que hauria de ser implícita a aquest tipus de responsabilitat. Només puc dir que als 23 anys, no recordo si havia plantat cap arbre, però tenia la sensació que ja ho havia fet gairebé tot. S'havia acabat el franquisme, en el futur això de fer política correspondria a altres, jo era animal de clandestinitat, necessitava la passió, jugar-me-la, i sobretot, no haver de negociar per poder ocupar una cadira. La passió de l'amor i la passió de la revolució, als 23 anys, les havia viscudes tan intensament, que sentia com que ja me les hagués acabat.

Com a dona em faltava alguna cosa, era com si hagués de córrer perquè no se m'escapés. O em decidia ara o qui sap si més endavant ja no hi hauria temps. No anava tant errada, de fet, als 27anys em vaig quedar sense matriu.

L'estiu de 1976, al juliol, a Isil, vaig decidir que era el moment de fer un fill. A l'agost vaig saber que estava prenyada.

El Dídac va nàixer el 20 d'abril de 1977. Tres anys després m'havia separat i havia deixat la militància política. No tenia ni ofici ni benefici. Després de la primera sessió de químio algú amb bata blanca em va explicar que "tenia alguna possibilitat de sobreviure" Als 31 ja em sentia vella.

Si es pogués escollir, qui triaria ser fill d'una mare així? De vegades em venen ganes de demanar perdó al meu fill. Segur que amb uns altres progenitors li hagués estat més fàcil. Sé que s'ho ha hagut de fer molt sol. Ha tingut estimació i suposo que ho sap, però probablement li han faltat models, motivacions .... empentes, ajudes econòmiques ...

Tot i així, deu ni do, ha sortit força espavilat. Ara, als 31, li queda tota la vida per davant. Sé que de vegades és feliç, encara que només sigui a estones. Sé que el tinc a prop i que puc comptar amb ell. Sé que aquella decisió dels 23 va valdre la pena.

counterwebkit2008