Abans de començar a escriure evoco la figura inexistent d'Agilufo Emo Bertrandino de los Guildivernos y de los Otros de Corbentraz y Sura, caballero de Selimpia Citerior y de Fez. Benvingut a les meves sobretaules!
__________________________________
Les maneres com un llibre arriba a les nostres mans són, algunes vegades, ben estranyes. Hi ha qui diu que no som nosaltres qui trobem els llibre sinó els llibres els que ens troben a nosaltres (o a naltros)
27 de setembre del 2008 (al calendari gregorià, s'entén) Passem un moment pel super (qualsevol super que em tinc prohibit fer referència a marques o firmes concretes), ho fem abans de la nostra escapada a Terrassa i amb el temps just (aquest temps que en realitat no existeix però a la pràctica ens limita). L'objectiu és comprar pinso per a les gosses; ja que les abandonem dos dies no els farem, al damunt, la mala jugada de deixar-les sense teca. Com que és dissabte al migdia el super en qüestió, tant li fa quin super, està ple. La gent deixa sense miraments els carros al mig dels passadissos i arribar a l'apartat d'objectes diversos, bàsicament menjar, per animals, bàsicament per a gossos, és tot una odissea. Em falta l'aire i m'haig d'aturar a respirar, el nostre carro encara és buit. Distingeixo un espai, allà mateix, on la densitat humana és considerablement inferior. Ningú de fet. Només són un parell de metres quadrats, suficients, el meu volum corporal que en els darrers anys no ha parat de créixer, s'hi pot encabir sense esforços. M'hi aparco. A les lleixes no hi ha menjar, ni estris de neteja, ni bateries de cuina. A les lleixes hi ha llibres, un producte en el qual mai dels mais no m'havia fixat, en aquest tipus d'establiments.
Unes cobertes grogues em criden, no es que diguin – hola Magda..- exactament, però em criden. Una silueta blanca, unes lletres negres. La editorial: Anagrama.
Ara "Un hombre en la oscuridad" de Paul Auster és al carro, no hi ha res més. Només un llibre solitari obrint-se pas entre les multituds als passadissos d'un super sense nom. Miro a l'Enric i me n'adono que li fa una mica de vergonya. Trobem el pinso, arribem a la caixa, fem la cua de rigor, paguem i arribem al pàrquing sense que, crec, ens hagi vist ningú conegut. Tinc l'home de la foscor entre les mans, el començo a fullejar allà mateix. Llegeixo per l'autopista mentre l'Enric condueix. Llegeixo a casa la mare mentre ella em parla de corals. Llegeixo al llit. Llegeixo ....
PD . No tinc foto de la lectura de "Un hombre en la oscuridad" però com que això de llegir al cotxe ja ho feia a les Apujarras, aporto el testimoni made in Lola, oh mi Lola.
PD (bis) M'he tornat a oblidar de fer-la petita.
5 comentaris:
Bueno, Magda, despues de tu explicacion ,mejor dicho del dibujo ya entiendo lo de la crisis,jajaja....
Ya esta bien tanto escribir de las comidas,con el hambre que tengo, ya que no me habeis invitado voy comerme un bocata de melva, la he puesto yo en aceite, la proxima vez que vengais os preparare una, es mas facil que las sardinas en sal muera y la coñazo de la Lola estara contenta.
Parece la historia de la adopción de un libro huérfano, deterrado en un lugar que no es el suyo. Has hecho una buena obra, MAgda.
Yo de Paul Auster sólo leí "El señor de las ilusiones"
Buen provecho con la melva,Susa. Como esto es el Atlántico por aquí no tenemos en las pescaderías.
Y para Morenita, por si no vuelves a las entradas de ayer, y no ves mi otro mensaje, gracias una vez más por colgar el enlace de la canción de Habana Blues.
Bona nit
Penso que per fi he aconseguit penjar les fotos al fliker.
La Pepa també hi és. Ja em diràs alguna cosa. Sempre petons
Aquets sostens no lliguen gaire amb els pantalons....jajajajaja!!!!
Però què dius ara, i tant que lliguen!
Publica un comentari a l'entrada