Són quasi les 12, falten dues hores per al migdia i la Dolors potser ja ha sortit de Terrassa. Escric mentre l'espero.
Fa vent encara, no paren de saludar les branques dels arbres darrera la finestra, però no en sento el so i això deu voler dir que no es tan fort com l'altra nit, abans d'ahir, que em vaig haver de passejar per la casa tancant totes les finestres. Per aquestes terres quan el vent peta, peta de debò, de vegades em costa adormir-me, i no sé si és el soroll o la por el que em fa mantenir-me desperta. Sóc poruga de mena, i quan el vent xiula amb força m'encongeixo. I tot i així, què ho fa que hagi escollit dues vegades les terres ventolades per establir-hi residència? Dels sis anys per l'Empordà en guardo una marca inesborrable, records vius, persones i llocs que sempre consideraré meus. Van ser només sis anys i no he deixat mai de sentir-me una mica empordanesa.
Sis anys són els que porto visquen en aquesta casa. Les nits de vent haig de córrer a tancar finestres i m'arrauleixo al llit. Tot i la por, de fora m'arriba una força vital, es mou la natura i el cel s'omple de colors. La Tere ho demostra amb una foto fantàstica. Me n'adono que sense haver nascut en terres de vent, sempre les he buscades. Diuen que en terres de vent hi domina més la rauxa i cada cop me'n fio menys del "seny" (no et fiïs mai de la calma). El tribunal constitucional interpreta amb seny les lleis. La gent assenyada no faria mai propostes de consultes que de cap manera poden aprovar-se. Deu ser assenyada aquesta laïcitat positiva que regala el Sarkozy al Ratzinge. Deu ser assenyat crear bases de dades policials on figuri fins la marca de paper higiènic que prefereix cada individuu. Bufa ventet de garbí.
No paren de saludar-me els arbres movent les branques darrera la finestra. La Dolors deu estar a punt d'arribar i fullejo les noticies. No bufen bé els vents per Amèrica. Assola l'Ike els més desfavorits i assola regions de Bolívia la violència. Allà a Àfrica ... no continuo. M'alegro de ser aquí, a Les Borges del Camp, sis anys ja! Passa el mestral, un blau net il·lumina el cel i la vista allarga fins el mar. Passa el temps. La Dolors no trigarà en arribar.
Fa vent encara, no paren de saludar les branques dels arbres darrera la finestra, però no en sento el so i això deu voler dir que no es tan fort com l'altra nit, abans d'ahir, que em vaig haver de passejar per la casa tancant totes les finestres. Per aquestes terres quan el vent peta, peta de debò, de vegades em costa adormir-me, i no sé si és el soroll o la por el que em fa mantenir-me desperta. Sóc poruga de mena, i quan el vent xiula amb força m'encongeixo. I tot i així, què ho fa que hagi escollit dues vegades les terres ventolades per establir-hi residència? Dels sis anys per l'Empordà en guardo una marca inesborrable, records vius, persones i llocs que sempre consideraré meus. Van ser només sis anys i no he deixat mai de sentir-me una mica empordanesa.
Sis anys són els que porto visquen en aquesta casa. Les nits de vent haig de córrer a tancar finestres i m'arrauleixo al llit. Tot i la por, de fora m'arriba una força vital, es mou la natura i el cel s'omple de colors. La Tere ho demostra amb una foto fantàstica. Me n'adono que sense haver nascut en terres de vent, sempre les he buscades. Diuen que en terres de vent hi domina més la rauxa i cada cop me'n fio menys del "seny" (no et fiïs mai de la calma). El tribunal constitucional interpreta amb seny les lleis. La gent assenyada no faria mai propostes de consultes que de cap manera poden aprovar-se. Deu ser assenyada aquesta laïcitat positiva que regala el Sarkozy al Ratzinge. Deu ser assenyat crear bases de dades policials on figuri fins la marca de paper higiènic que prefereix cada individuu. Bufa ventet de garbí.
No paren de saludar-me els arbres movent les branques darrera la finestra. La Dolors deu estar a punt d'arribar i fullejo les noticies. No bufen bé els vents per Amèrica. Assola l'Ike els més desfavorits i assola regions de Bolívia la violència. Allà a Àfrica ... no continuo. M'alegro de ser aquí, a Les Borges del Camp, sis anys ja! Passa el mestral, un blau net il·lumina el cel i la vista allarga fins el mar. Passa el temps. La Dolors no trigarà en arribar.
6 comentaris:
Espera a la Mina, també, que s'acaba d'apuntar a fer una cerveseta aquest vespre... :-D
Quan més serem més riurem. Casa nostra és casa vostra. Encantanda de rebre la Mina, però també m'agradaria que t'hi apuntessis tu, Morenita.
Farem el que podrem.
A dalt, a 10.000 metres tamb'e bufava el vent. 900 kms per hora ens han portat fins a Bangkok.Dem'a no hi haura conexio. Una abrassada ben forta a tothom!
No sopló el viento aquí, pero hace algo de frío al caer la tarde, el verano se acaba.
Menos mal que quedan lugares como este, donde arroparse igual que Magda, cuando el viento del mundo arrecia.
El verano se acaba pero no vuestra compañía, como hilos invisibles pero fuertes, tejidos desde todas partes: Terrasa, las Borges, el Urumea, Ohanes, y hasta Bangkok.
Abrazo recibido, reportero intrépido.Cambio y corto.
El vent, haizea, se diu aqui...Haizea también es un nombre de niña.
Se acabó el verano sí, bueno no sé acabó pero empezó el curso, para mí, casi da lo mismo.
Recuerdos recientes que me parecen más cercanos si te leo, Magda de mi vida: Las Borges del Camp.Yo no recuerdo el viento pero si digo esa palabra se me agolpan que sé yo cuantas imágenes, un día, seguro, le añadiré el viento....
Publica un comentari a l'entrada