Les ulleres se m'han partit per la meitat i l'Enric m'hi ha posat una fèrula confeccionada amb un tros d'escuradents i esparadrap de paper. La intenció és bona i com a mínim el vidre del l'ull dret continua prop del vidre de l'ull esquerre. Només que la situació no és exactament la mateixa, no queden ben bé en línia i, mentre escric, vaig movent el cap a veure si encerto la lent, però l'estri ferulat es mou al mateix ritme i només aconsegueixo que rellisqui de les orelles de manera que no em queda més remei que aguantar-les amb una mà i escriure amb l'altra. Però si aguanto amb la mà dreta s'abaixa el tros de l'esquerra i a l'inrevés si aguanto amb la mà esquerra. Amb una mà a cada costat aconsegueixo que les lents quedin just on han de ser, és a dir una davant de l'ull esquerre i l'altra davant de l'ull dret. Però ara que ja hi veig bé, com ho faig per escriure sense mans?
El cas és que d'una manera o d'una altra, encara que sigui mig amb la dreta, mig amb l'esquerra, avui hauré de fer una entrada nova, si més no per no deixar l'Enric encaixonat que és com el tenim des del dia de Sant Jordi. Estava esperant els paparazzis anunciats per la Serpent (M. Pinyol), havia preparat les mangueres (no, no penso dir mànegues per moltes ratlletes vermelles que la norma col·loqui sota "mangueres". Com els hi dieu a can bombers Serpent?) Mangueres doncs, carregades amb l'aigua del Pantà de Riudecanyes que no va a Barcelona, per lluitar contra els qui s'acostessin per la porta. També he desempolsat l'escopeta de balins de l'avi per apuntar les hèlices dels helicòpters. De moment, no res. Tranquil·litat primaveral a Les Borges, cosa que em permet seure al sofà, obrir l'ordinador i fer cabrioles amb les ulleres per escriure alguna cosa ja que no ho he fet des de Sant Jordi, el dia que vaig deixar l'Enric encaixonat a la tele, sense que hagin arribat les fans promeses. El dia que la Dolors va comprar "El nen amb pijames de ratlles" (haig de confessar que sempre he passat per alt aquest títol de les llibreries, em molesten les portades massa repetides als taulells de novetats, però segur que és interessant) i també va comprar "El asombroso viaje de Pompeio Flato", aquest sí que em ve de gust, tinc la sensació que m'ho passaria bé, ja l'aconseguiré d'una manera o una altra.
La Serpent, que està molt guapa amb el seu perfil nou, com si es mirés La Terra per damunt del bé i del mal i digués – Ai senyor! No hi ha res a fer amb aquests mortals – ha fet compres interessants, com és habitual en ella. Ja ens explicaràs què tal els "Pinyols d'aubercoc". És diu així el llibre? Pinyols d'aubercoc? Mira que la norma també hi posa ratlleta vermella. M'agrada la gent que fa pam i pipa a les normes. A Les Borges em miren malament si vaig a la fruiteria a comprar albercocs. Ara han començat a arribar els primers aubercocs, n'he comprat, però són massa àcids encara per al meu gust. Guardaré els pinyols i els plantaré en honor al senyor Pomer, no el conec tampoc, a veure si enganxo algun dia el seu programa. No saps com m'agrada que siguis per aquí, Sepent M-Pinyol! Et nomeno assessora oficial d'aquest blog per temes de vida en general i de literatura en particular. Com a pitonissa no em serveixes gaire, ja veus que d'això dels paparazzis res de res, però tu insisteix, ara que veus les coses des de les alçades tens més possibilitats que no pas embolcallada amb totes aquelles lluminàries que la Pepa va definir també com mangueres que no mànegues.
Res no he escrit des de fa quatre dies. Des que el Pep va recordar, gràcies a aquest blog, que era Sant Jordi i va deixar una de les primeres roses del seu roser a la Miren i l'altra a nosaltres. Hem vist els pirates, les ballarines i els budes amb sensualitat (pau per a la Meiga) des de Bangkok (ai senyor quanta turistada) i hem conegut la família de casa Kotcharin a Korat que ja no té res de turistada. M'agraden les fotos Pep, però mira, ja que hi ha tota aquella confiança que fins i tot fa fàstic, trobo a faltar més crònica. Qui són a questa família? De què els coneixes? Què et van fer per menjar? Era bo? Ens faràs aquests plats a l'estiu quan vinguis? Perquè has decidit marxar ja a Pnom Phen? ... Ets el nostre reporter de l'orient, recordes? L'ull amorós segons definició de la Pepa. La càmera que explica el que mai no diran les cròniques oficials. Volem fotos i articles, per això et tenim, o sigui que a treballar!
Res no he escrit des de fa quatre dies. Des del Sant Jordi que no vaig comprar cap llibre a l'Enric i les institucions de Reus es van manifestar contra la regidora de cultura que els ha apartat de la plaça de l'Ajuntament on hi ha deixat només les paradetes de llibres i roses (les dels comerciants). Des del Sant Jordi que a la marató de contes va ploure i va fer sol i em vaig mullar mentre buscava si alguna bruixa es pentinava. I em vaig constipar, altra vegada, i començo a estar fins els ovaris de tant d'esternut i mal de cap ( els parèntesis entre referendats aquests any no durant ni 30 dies) i això que no fumo. I el doctor que fa dies que no diu res no em proposa cap remei.
No escric res des d'allò de la tele de l'Enric, voldria parlar del MAM que vol dir Modern Art Modern i fa riure força i voldria parlar, especialment, que jo també he avortat. He presentat la meva autoinoculació al jutjat de guàrdia de Tarragona i m'han mirat i m'han dit – senyora, d'això ja diu fer uns quants anys, no? - I una companya catxonda que encara té més anys que jo responia: és que ens agrada recordar-ho. Perquè és important fer una mica de conya de tot plegat i és saludable riure. Que si no ho fem ens podem ofegar en la seriositat i la responsabilitat, que també hi ha de ser.
Perquè algunes coses són prou greus com perquè no ens hem puguem desentendre, avui, diumenge 27 d'abril, la Mare de Deu de Montserrat, en el meu diari personal, vull parlar de la manifestació d'ahir a Tarragona, de la poca gent que hi havia, del perquè crec que és important la campanya d'autoinculpacions ....
Però resulta que haig de fer piruetes per aguantar-me les ulleres que s'han trencat per la meitat, que tinc el cap força enterbolit a causa del nou refredat i, bàsicament, resulta que ja he escrit més del que és aconsellable per a una sola entrada de blog. Però que quedi clar:
QUE JO TAMBÉ M'INCULPO, SOLIDÀRIAMENT, D'HAVER AVORTAT.
QUE CAL QUE L'AVORTAMENT NO SIGUI CONSIDERAT UN DELICTE.
QUE CAL UNA SEXUALITAT SANA, RESPONSABLE I SENSE PERILLS
QUE CALEN PATERNITATS I MATERNITATS DESITJADES
QUE UNA ALTRA MORAL ÉS POSSIBLE
7 comentaris:
AMÉN!!! (es que aquest final es de octaveta!!!). Be, doncs, ja soc a Phnom Penh perque un cop visitada la familia Kotcharin a Korat, rès em quedava per fer a Bangkok i ja hi tornaré a la volta quan torni cap a casa. Així donsc, he adelentat un dia l'arribada a Phnom Penh. Ja soc instalat a l'hotel i com he arribat un dia abans del previst, m'ha tucat agafr la única habitació lliure: la suite!!! (M'han fet un bon desconte). No os podeu imaginar l'habitació que és. Potser uns 80m2 amb cuina, taula, nevera grosa, balcó...etc. Una passada! Llástima que quan surts al balcó la primera cosa que veus es la bandera americana, davant mateix del nasos! I es que a l'altre banda del carrer hi ha l'embaixada americana, un fortí, com totes, doncs aquets van em por arreu del món.Be, a pesar d'aquesta mala vista, l'hotel, molt be.
De la familia Kotcharin ja us fare un relat com el que vaig fer de la Danielle (gent pobre i putejada per la vida).Per cert, demá començare la busqueda, altre cop, de la Danielle i ja us en fare cinc céntims.Tot just acabo d'arribar a l'habitació de 80 m2, enxufar el portatil i apa! (Hi ha internet per cable amb ADSL a cada habitació).Aixó sí, la ultima vegada vaig protestar per la lentitud i em vaen dir....aixó es ADSL Camboyana.Ahhhhh.... doncs vale!O sie, que quan fa mal temps, la conexió rapida s'en va a fer punyetes i va com va.
Bé, deixeume reposar una mica, Magda i demá será un altra dia. (guarda el látigo); o es diu...manguera? jejejeje es que a mí ja m'ho podeu corretgir tot que el meu català és com es.
Magada.....
Controla....
petons.
...per al.lusions...Magdalena els bombers en diuen mânegues,MÀ-NE-GUES, les "mangueras" són d'en Jorgi Dan, aquell inmens hortera de : la manguera donde esta? donde està la escalera?...etc. Ara sobre el tema dels albercocs o aubercocs, donç no m'hi jugaria pas res, de fet no ho penso buscar al diccionàri (almenys avui)...Et vaig a explicar un episòdi que em va passar a Figueres, és força divertit : Anava jo un dissabte al matí per Figueres "programada per fer les compres" (plaça,peix...) i a l'alçada del carrer Forn Baix, m'adalanten,com una bala,dos tios joves, giren una cantonada i començo a sentir crits...jo segueixo amb el meu ritme i altre cop surt un d'aquells tios disparat com una bala cap a la Rambla i l'altre, amb un magrebí agafat pel coll, que el mig estampa contra la paret del Museu de l'Empordà...tot.hom passava dissimulant i jo, en principi vaig fer el mateix, però, ai!, em va sortir la cosa de la defensa del dèbil i jo (1,52m i 49 kg) que em giro i m'encaro amb aquell tio i li dic : que passa alguna cosa? ("pa chula yo") i ell que em diu : tranquila senyora, sóm mossos .... ah! val ...mija volta i a comprar. més petons
I es clar, la policia està el servei dels ciutadans, segur que aquell desgraciat de moro com a mínim es passejava per la ciutat sense els papers en regla, veus, si una és una senyora, i ben catalana, pot estar tranquil·la, són mossos. De vegades davant d'històries com aquesta m'entra un no sé què ... com si hagués de demanar perdó. Aquesta educació judeo-cristiana... Només em queden cinc anys per jubilar-me, si tot va bé. Potser llavors, si encara estic mínimament en condicions mentals normals (o no menys anormals que les actuals) escriuré algunes coses..... De totes maneres, capitana tro, ves en compte que a Girona no hi tinc competències per portar-te els entrepans a la garjola. I una altra cosa, les meves plantetes les rego amb una manguera i no em sembla gens hortera per moltes ratlletes vermelles que m'hi posin a sota.
Una altra cosa que faré quan en jubili és anar a caminar, a poc a poc i sense esforços, i fer fotos, potser, fins i tot, estalviaré per comprar-li al Pep una bona màquina. És que estic contenta perquè unes fotos de barraques de pedra seca captades amb la meva senzilla olimpus han estat seleccionades com a "favoritas" per una flickrera de pro. Potser demà en faig una entrada sobre el tema. O potser acabaré de parlar d'allò de l'avortament lliure. Ara que hi penso, no sé si demà diré res perquè haig d'anar a fer-me unes ulleres noves i després tinc entrades per a la opera. Potser demà passat parlaré de teatre. Em queda pendent acabar de comentat allò del MAM. A veure quan torno.
Seguim esperant les cròniques cambodianes. Quins ulls té aquella nena! N'he quedat ben admirada.
Dolors, que vols que controli? No t'amoïnis que prec precaucions, t'asseguro que no em quedaré prenyada.
Bona nit i petonets ... a tothom també a la Meiga, la Susa, la Pepa i el Leandre (a veure si es decideixen a dir alguna cosa, si més no per al·lusions)
...tema mànegues...
ja veig que t'has ofés, i ara he hagut de parar de fregar els plats per contestar-te perqué se m'havia quedat com un "runrun"adins; aquí l'únic que és hortera és en Jorgi Dan (que quedarà als anals de la história com a tal), no hi ha cap mànega, manguera amb ratlles o sense, gruixuda o esprimatxada, amb carret o sense a la que pugui aplicar el concepte "hortera",ok? donç apa, ja m'he quedat més tranquila.Avui a la tarda hem anat a caminar amb en Miquel fins la "Pedra Dreta", t'enrrecordes que hi varem anar amb l'Enric, la Pepa i la Teresa Bofill?, donç bé l'he tornat a abraçar per alló de "haberlas...hailas"; a veure si aconssegueix suavitzar la realitat!. Ja parlarem un altre dia però no entenc com solsament et queden 4 anys per poder-te jubilar, me n'adono que sóc una autèntica pringada!Aixó de Phnom Penh no sé ben bé de que va però m'ha fet una mica de "dentetes", ha de ser preciós. Bé, quedant entés que els bombers li diuen mànegues a els estris enrrollats que porten als camions per apagar els focs, t'envio un petó (Pepa, di algo!)
1)PEPA !!!!!! di algo (escric a aquesta hora perquè em vegi, tot i el perill de ser expulsada de la feina, iupiiiii)
2)SUSA !!!! di algo (a veure si no venim aquest estiu eh!)
3)Amb això que les meves mangueretes a ratlles blaves no són horteres em quedo molt més tranquil·la sincerament. No he dormit pas gens bé aquesta nit amb el pes, ahir no tenia internet a casa i fins avui no he pogut veure la Serpentina .... ai quina nit!!!!!
4)Encara no he rebut fotos de la pedra en qüestió, crec que les abraçades no tenen la mateixa validesa si l’interessada o interessat no rep el testimoni gràfic.
5)Lo de jubilar-me em sembla que és més una il·lusió, vaig dir quatre anys? Potser són un parell més, jubilació parcial als 60-61, tretze per cent de temps i cent per cent del sou, tot i que diuen que canviaran la llei per fer-nos treballar fins als 70. Hauré de tornar a anar a abraçar al a pedra.
6)Tema Phnom Penh: l’amic Pep o Josep, que algun dia coneixeràs, l’autor de Begirada i la persona més prolífera per aquest blog, a part de qui tecleja, és un català amb altres nacionalitats d’adopció: Euskadi i Indoxina. És el nostre reporter de l’Est planetari. Aquesta vegada les fotos van bé, però les cròniques estan fluixes, a veure si li rebaixarem el sou i se li acabaran les habitacions de cents metres quadrats.
El sou ni tucatlu eh? Jejejeje. Pos sí, Serpentina, de tant en tant faig un viatge per la meva segona, tercera...o no se quina, patria. M'agrada Indoxina i els meus amics i companys del blog em detmanen fotos i jo, pos a obeir! es que la Magda mana molt! Lo de les cróniques s'em fa més difícil doncs el meu català es horrible i el meu cap, més. Procuro fer bones fotos, pero aixó d'escriure no és lo meu; o més ben dit, escric amb les meves imatges, que es un altra manera d'escriure.
Publica un comentari a l'entrada