Cap al Montsant també bufa el vent

Són les set de la tarda i aquí també torna a fer vent, però no tinc problemes per encendre el cigarret que no tinc, fa sis dies que no n'acaricio cap, que no els aspiro, que no .... Enyoro els meus cigarrets i voldria, com el senyor de Begirada, tenir problemes per encendre'ls. Resistir ...

Per fer salut, ara que no fumo, he pujat al Montsant. Des d'Albarca, per una pujada inacabable, un amunt, amunt i més amunt durant una hora. Fins que no he pogut més, no érem encara dalt de tot, però m'he rendit. Hòstia no fumo però tinc una edat, fa mesos que no camino i m'havien dit que la pujada era només d'uns quants minuts, trenta o quaranta a més tardar. Merda, al cap d'una hora no trepitjàvem el cim ni de bon tros. Conte! Ara que no fumo estic sensible. Prou, m'he tirat a terra. No he trobat tabac, però sí un boníssim entrepà de pernil. Finalment recuperada he estat capaç de seguir sense problemes ... però costa avall, fins arribar de nou a Albarca. Ja el farem un altre dia el cim. Potser quan deixi de fer tant vent.

Set de la tarda. Tirada al sofà, feta caldo, sort que això de caminar i de no fumar és saludable. Em fan mal les cames i l'esquena i tinc un desfici desagradable. Però segurament només m'ho deu semblar. Si no fumo i a més grimpo pel parc natural del Montsant és que estic de puta mare.

Sortiria a regar, si no estigués tan cansada, hi ha molta llum encara. És que allà, en aquell pont a prop de Saragossa, tot just són les cinc de la tarda. Demà m'hauré d'aixecar a les set que seran les cinc de la matinada i encara serà fosc. Estalvi d'energia, diuen, i m'ho crec. Hi ha qui ho qüestiona, però jo m'ho crec. M'he acostumat a dinar a les tres que és molt tard si ho comparo amb l'hora que dinava l'avi. Quin avi? Qualsevol dels dos, ells, tant l'un com l'altre, dinaven al migdia, l'hora de descans a la meitat de la jornada. Jornada de sol a sol. Ara jo dino a les tres, perquè vulnero les normes de la natura. Retardo el migdia perquè em dona la gana. Consumeixo més energia, perquè em dona la gana. Llavors, els savis, se n'adonen i en lloc de fer-me retornar als costums naturals (dinar més aviat) m'enganyen, em fan dinar a la una, però jo em penso que són les tres. I engany rere engany anem avançant fins l'apocalipsi.

"Y Babilonia se convertirá en ruinas, habitación de chacales, un espanto y un chillido desierto de vida" Jeremías LI 37 .... Deixo la cita en castellà que és tal com l'aporta la Belli a la seva darrera novel·la "El infinito en la palma de la mano" Ahir el vaig agafar de la llibreria. La Belli és tan "mona" que llegir-la sempre em deixa bon gust de boca. Vaig pensar que després de "La vida en la ciudad esmeralda" podia estar bé un retorn al paradís bíblic.

És que ahir feia sol, semblava per fi primavera. Però avui ha tornat el vent, el cel és ple de núvols i no plou.

counterwebkit2008

Espiant una mica

I bufa, bufa, bufa.... Sisplau que algú l'aturi. Entra al cervell pels foradets de les orelles i s'hi queda, com una especie d'eco interior. Ufffffffffffffff, buffffffffffffffff, ioooffffffff usssssssssssssssssssfffffffffffff.

Peten les persianes, encara que estiguin ben tancades. Pim, pim, pim ... Tinc mal de cap.

Sisplau, que algú aturi aquest vent d'una punyetera vegada.

Són les nou del vespre tot i que el proper cap de setmana, a aquesta mateixa hora, en serà una altra. I el meridià de Greenwich què és qui ens l'hauria de marcar fet un lio.

Avui, com ahir, han passat la vista per aquest blog: el Pep, la Meiga i la Dolors. No s'hi han estat gairebé gents, un segon escàs, només per veure que no hi havia res de nou. El Pep i la Meiga ho han fet dos cops.

La Susa no ha vingut, suposo que perquè ha tingut millors coses a fer, o potser perquè el seu internet ha tornat a les intermitències.

La Pepa tampoc. Podrem algun dia llegir algun capítol més de la pastanaga? Espero que s'animi.

Però hi alguna cosa molt sospitosa, algú des de un servidor de l'administració s'hi ha quedat 6 minuts!!!! Marta, què en penses? m'espien? Què haig de fet? Em deixo bigoti?

I també ha vingut el/la de Màlaga. Des de fa 4 dies fa exactament el mateix. Posa al google les paraules "josep girona begirada" El google el/la remet fins aquí i immediatament (0 minuts, 0 segons de permanència) salta a Begirada. Són ben curioses les rutines de la gent. Una salutació, si m'arriba a llegir, per aquest/aquesta admirador de Begurada que fa servir el "sense títol" de passadís.

Calla, ara sembla que s'ha aturat un moment. Tanco els ulls i respiro el silenci. Però hi torna. Tots els plaers són tan efímers ... Sisplau, que algú el pari d'una punyetera vegada.

counterwebkit2008

Els Morts

.

Bufa fort el Serè, no ha parat des de fa una setmana. Tot està terriblement sec i no ve gents de gust sortir de casa.

El recorregut de les Borges a Tarragona, amb retencions per obres, només es veu compensat per la visió del blau intens del mar que apareix de sobte, els dies ventosos, al arribar a la carretera de Falset. Em dirigeixo cap als equilibris obligats de cada dia laborable, una corda amb xarxes que la Dolors confirma. Un desig d'escapada, per exemple, cap una Calella amb sol. El deure m'obliga i després de tot, un cop passat, no és tant amarg el tràngol. Què no donaria més d'un i més d'una per una jornada de set hores i mitja i cap a casa? Funcionaris! I encara es queixen.

Més retencions a la tornada. Un accident sumat a les obres duplica les dificultats per circular. La gent deu tenir gana. Veig la cara de més d'un conductor pel retrovisor, intenten avançar-me com sigui i de la manera que sigui. El mirall em retorna mirades nervioses i gestos de contrarietat. Tanta gana tenen? O es tracta simplement del desig, desfici incontrolat, per anar més de presa?

Descobreixo al trencall cap a les Borges, quan finalment hi arribo, un ram de flors que abans no hi era. Record, probable, d'un motorista que mai més no trepitjarà cap carretera. 13 en total aquests dies de setmana santa, un més que l'any passat, a la radio no han parat de repetir-ho. 13! un número fatídic. Mira si ens haguéssim quedat en 12 no hagués estat tan greu. I si haguessin estat 11, doncs, ja veus, quina felicitat. Però han hagut de ser 13, el darrer ahir a última hora, quan ja tocàvem d'al·leluia per no haver superat la xifra del 2007. Va i es mort, aquell número 13, com si ho hagués fet expressament per fastiguejar-nos les estadístiques. Ara hem de parlar, altra vegada, de setmana negra, ens tocarà fer penitència, penediment i desig de constricció, no ho hem fet prou bé, caldrà endurir les penes.

Escolto les noticies dins el cotxe, per una carretera plena d'obstacles i conductors nerviosos que em volen avançar sigui com sigui. Això del cotxe es perillós, però ens hi aferrem, com una addicció més. No puc deixar-la aquesta addicció, no m'ho permeten. Treballo en un lloc on cap transport públic no hi arriba. M'obliguen a agafat el cotxe, me'n fan addicta. No puc deixar la feina, no puc deixar el cotxe. Només em permeten renunciar a una addicció menor. Cediré altra vegada. Intentaré deixar de fumar.

I mentre m'arriben més noticies:

Ha mort Josep Benet . Un home que ha viscut, un home que ha donat, un home que, com la Murià, sempre el tindrem a prop a través d'aquesta altra forma de vida que és la mort.

Ha mort Rafael Azcona. Un home de sensibilitat. Una persona que ha sabut amb els seus textos apropar-nos a la vida, a través de la mort en ocasions, una forma com una altra de dir-nos que una altra humanitat és possible.

Més de 30 morts anònims, conseqüència de xocs entre l'exercit iraquià i les milícies xiïtes.

I entre els pocs morts amb nom i cognoms i els molts morts anònims que engreixen estadístiques, el Carod diu que no "vol" ser president del partit.

Apago la ràdio, han desaparegut finalment les cares nervioses dels conductors addictes. Tinc la sort de viure en un lloc on puc aparcar sense problemes. Em saluden els lladrucs de les gosses i continua fent molt vent. Tot està sec i no ve gens de gust sortir de casa.

És, potser, una bona tarda per llegir o per recordar amb nostàlgia els nostres morts, aquells que encara ens fan vibrar quan hi pensem. Com la Gretta del Joyce amb el pensament d'aquell jove enfebrat sota la pluja.

counterwebkit2008

I Fi

Per gairebé tothom. Menys per alguns privilegiats.

No tinc ganes de tornar a la feina, gens. M'agradaria ser a Calella, tranquil·la finalment, com a la darrera foto penjada a Begirada.

No tinc ganes de tornar a la feina, ara faria una marranada, i sé que demà quan soni el despertador voldré fer-la també.

Diuen que una persona per estar equilibrada necessita realitzar-se a tres bandes, la professional, la personal i la sentimental. Qui ho diu? Jo què sé ara, ho diuen, normes genèriques d'elemental psicologia.

No tinc gaire equilibri jo, no n'he tingut mai, no en sé de caminar per una corda única, cap a una única fita, sense distreure's mirant a les bandes.

Però no hi fa res, si cal pujaré de nou a la corda. Mentre hi hagi xarxes ...

counterwebkit2008

Del 19 al 23, Sant Josep a Torre Sants

Com que el 19 de març va caure en dimecres sant, hem pogut celebrar-lo fins diumenge de glòria. D'aquesta manera, festeta a festeta, hem passat els dies a Torre Sants, tranquils, familiars i amb sessió contínua de taula parada. Jo ja vaig proposar més d'un cop anar a treure el cap per la capital del Baix Camp, la guia ens oferia un assortiment interessant de professons i, si volíem la rèplica, alguns impresentables convidaven a salsixes i botifarres, el divendres al migdia, a la Plaça de la Patacada i repartien papers per apostatar. Però ni la cara ni la creu, o ni la creu ni la cara en aquest cas, van fer efecte. Feia vent, deien. I tothom es va apalancar entre les patates i les cerveses, al voltant d'una taula damunt la qual, ara sí, ara també, s'hi feien petites timbes de cartes. Timbes a dos generalment, la mare i jo, gairebé res, aquesta per a tu i l'altre per a mi, els guanys repartits, fins que va arribar el Dídac, amb la força del riu Canaleta que havia recorregut amb el vestit de neoprè fent sals de quatre i cinc metres per avançar. Ens va explicar que van trobar un home collint farigola i els va donar conversa. L'home els va preguntar si eren de Barcelona, és a dir xaves, estava convençut que no sabrien el nom de l'herba que arrancava, que no sabrien que la farigola s'havia d'anar a buscar, precisament, el divendres sant i que, encara menys sabrien que la farigola, per les terres del sud de Catalunya, deixa de ser farigola per convertir-se en timó. S'equivocava de poc, aquell home, la majoria de les coses que explicava, els xaves vallesans les desconeixien. La mare no, les hagués encertat totes ella. D'herbes i costums en sap un munt. Però a la taula, amb el Dídac i amb mi, no vam jugar a endevinalles populars, vam seguir amb el Ramiro i com que el Dídac va saber evitar l'acumulació de punts, es va lliurar de rentar els plats i netejar la cuina.

Aquell divendres sant, de fet abans d'ahir, vam dinar conill, l'Enric el fa boníssim, se'l treballa hores, cuida especialment la maceració, amb herbetes i conyac. La mare es va xupar els dits. No li va molestar gens ni mica que fos carn. Ella és creient, durant anys ha respectat les abstinències i els dejunis, però sap canviar i no té cap vocació de penitent torturada. Si la mare hagués estat sota la creu de Jesús, segur que hagués intentat fer alguna cosa perquè aquell home morís sense patir la salvatge agonia dels crucificats. El que sigui per aconseguir una mort el més digna possible, com ha fet amb tots els familiars que han escollit passar les les darreres hores, i les immediatament anteriors a les darreres, precisament al seu costat. Què hem de fer amb gent que recorden, en nom de l'església, i per tant impliquen tots els catòlics, amb intenció i "alevosia", que Jesucrist va morir sense cures pal·liatives? El Pep ha fet alguna proposta al meu correu. No m'atreveixo a transcriure-la.

I va arribar el dissabte, abans encara de la resurrecció, i vam tornar a celebrar l'aniversari. L'Enric i jo l'havíem celebrat el dimecres en privat. El vam tornar a celebrar el dijous amb tots els meus progenitors i descendents, una pila de dos en total. Hi faltava el pare, però hi era. Sempre he dit que per a mi el 19 de març, a part de l'aniversari de l'Enric, serà per excel·lència el dia del pare. No el de tots els pares per voluntat del consum, el del meu pare, el Josep Segura. Quan ell vivia el 19 de març era una festa entranyable, m'esplaiaria explicant records del pare, però ja n'hi ha prou per avui. Començo a tenir els dits cansats d'aquest tecleig convulsiu que m'agafa cada dia (sempre que la família m'ho permeti).

Queda encara per explicar el dissabte. Perquè el dissabte, ahir, hi vam tornar ...

counterwebkit2008

MARTA

Hi ha persones que un dia, així, sense més, es converteixen en amigues, i aquesta amistat, sense que calgui cap explicació, va creixent, i, de la manera més natural, s’estableix aquella cosa que en diuen complicitat. I passen els anys. I canvies de residència, de feina, de parella ... Passen el anys i saps que aquella amistat i aquella complicitat que va ser, encara hi és. I no tens cap dubte que hi serà.

Avui he obert el correu, una mica d’amagatotis, des de la feina perquè ahir no vaig ser a casa en tot el dia i no vaig fer-ho. Hi he trobat la Marta, que en data d’ahir diu:
- Res, una mica d'Empordà per dir-li a l'Enric :moltes felicitats

La Marta, a més a més comenta novel·les i recomana "la interpretacion del asesinato" d'un tal Rubenfeld-anagrama.

La Marta és una gran coneixedora del món novel·lístic i una extraordinària consellera. Tot i que darrerament està adquirint un tendència una mica sospitosa cap a la novel·la negra.

Avui, quan plegui, vaig a buscar la mare i el fill, passaré amb ells aquestes vacances i no sé si podré escriure aquí alguna cosa. Per això, amagada darrera la pantalla, esperant que ningú no se n’adoni, robo temps laboral. I (va publicar)

T'estimo

Estimat Enric,

Un dia et vaig explicar que m'havien regalat un viatge al Vietnam en motiu del meu cinquantè aniversari i et vaig demanar consell sobre quines lectures em podien anar bé per preparar-me'l . Ets una criatura, em vas dir, jo ja fa uns quants anys que els he passat els cinquanta. I vas afegir, tens uns amics fantàstics, a mi, quan en vaig fer cinquanta em van regalar una Montblanc i gràcies. D'això fa quasi sis anys i jo no en feia cinquanta, en feia quaranta nou. No te'n vas assabentar fins un temps després, per casualitat, parlant amb una amiga a Castellfort, vam riure tots dos. Va ser la meva primera mentida, gairebé involuntària, divertida, ens uns moments que l'únic que pretenia era acostar-me a tu. El tema de les lectures era una vil excusa, una altra mentideta, si vols. Certament, vaig mentir-te en quan a les meves veritables intencions. Sabia que la millor manera de fer-te proper, i de fer-me visible, era a través dels llibres, els teus grans amics, la teva passió. És una manera d'aïllar-me de la realitat, m'expliqués de vegades, i no et crec. Els llibres et donen raons per viure, els llibres t'ensenyen a comprendre realitats, per això selecciones curosament què llegeixes i què mostres, acumules, guardes o catalogues. La teva obsessió pels llibres antics no és res més que el teu amor per la història. L'especialització en col·leccions locals no és perquè sí, estimes la teva terra, creus en el seu passat i per això et negues a deixar-te endur pel pessimisme quan projectes futurs, fins i tot quan sembla que s'acosten maldades. Tu sempre aportes la quota d'esperança.

Fa sis anys, encara no et vaig poder felicitar, no me'n vaig assabentar que en feies 53. El 19 de març del 2002 ni recordo si et coneixia. Ho recordo tot a partir de l'abril d'aquell mateix any, quan els llibres i Vietnam ens van apropar i ja no et vaig deixar escapar. I no van caldre més mentides. L'1 de juny ens convertíem en "parella" i afirmàvem la necessitat d'acceptar-nos, l'un a l'altre, tal i com som. El respecte a la independència, no cal explicar-ho tot, i la honradesa de no haver de mentir mai. Aquests són els preceptes de nostra fidelitat. Sabem que hi som i sabem que la confiança de l'un vers l'altre és absoluta. Estic convençuda que la nostra relació s'ha basat en aquests principis. Potser, com en tota regla, hi ha hagut excepcions, però aquestes sí que les he oblidades, segur que tu també, han estat momentànies i breus. Una relació entre dues persones que portaven tot d'història (o d'històries) a les respectives motxilles podia no ser fàcil. Saps perfectament les meves pors, les has patides. Però, com sempre, el teu optimisme en el futur, ha vençut. I ho has fet fàcil, molt fàcil.

Estimat Enric, són gairebé sis anys, el 2002 potser no vaig saber que era el teu aniversari, els anys següents he buscat sempre la manera de felicitar-te el dia 19 de març, és senzill recordar la data malgrat la meva precària memòria, és el dia de Sant Josep, senzill. Però no, tant li fa el santoral, és senzill no oblidar determinades dates, malgrat la meva precària memòria, quan aquestes dates van relacionades amb qüestions tant singulars, importants i decisives per a la meva vida com ha estat i és la teva presencia al meu costat.

T'estimo, ho saps, els nostres amics ho saben. Però tinc ganes de dir-ho i afirmar-ho, ara, que falten poques hores per Sant Josep i crec que cada any, per Sant Josep, celebrem alguna cosa. Espera, deixa'm un moment per recordar-ho.

T'estimo, Enric, felicitats en els teus 59.

Regal d'un cap de setmana. Un magnífic ara què

17 de març. 6 de la tarda. Aquí. A sota el pont de prop de Saragossa i a tot a reu des d'on algú es pugui mirar aquest blog, o bloc, o bitàcora, o diari personal.

Remenant per l'ordinador, he vist un blog titulat diari personal públic. El meu és un diari personal on deixo que els amics posin el nas. I que hi diguin la seva, si volen. M'agrada que ho facin. Per a què escriure un diari si no va dirigit a ningú? Hi ha qui ho ha fet, segurament, potser hi ha qui encara ho fa. A mi em costa escriure només per a mi. Em deixo anar en blanc i negre, lletres fosques sobre paret blanca, més aviat blavosa en aquest cas. Potser podria nomenar aquestes pàgines "quadern blau" plagiant el gris del Pla que ara tinc el goig de poder llegir. Comencen a sortir possibles títols. Des del possible diari públic privadament dirigit als amics que hi vulguin posar el nas (que llarg) fins al quadern blau (massa plagi, massa poc original i fins i tot massa pretensiós). Per tant, ho continuarem deixant sense títol de moment.

I ara què? Avui aquesta pregunta se'm fa estranya. Innecessària. Perquè de sobte, o en sec, com diuen a la meva terra d'adopció, crec que l'ara què és clar. Continuar, continuar amb el dia a dia inevitable de la feina, però també, sortosament, continuar potenciant, disfrutant, recordant ... moments precisos molt valuosos. Aquest cap de setmana he tingut el meu ara què i ara sóc una mica, un molt, més rica. Perquè aquest cap de setmana ha vingut amb farciment. Hi ha dies que només són això, dies, passen sense pena ni gloria, com diria la mare. D'altres tenen gustos amargs o àcids i cal engolir-los amb els ulls tancats i una pinça al nas. Però, de tant en tant, hi ha dies que es farceixen de gustos dolços i s'han de mastegar a poc a poc, amb tots els sentits actius. Quan s'han acabat, la dolçor es manté al paladar i retorna amb qualsevol moviment inconscient de la llengua. Gràcies Miren, Pep i Peru. Heu estat un ara què magnífic.

Quedada

Exclusiva de la quedada blogaires celebarada d'incognit a Torre Sans el 16 de març de 2008








A la foto els millors blogaires de la quedada.

Historia de A Balbarda 57, quinta entrega : JOSÉ

Hay comarcas de Galicia, más al norte y al interior, en que la tradición se parece a la del “hereu” de Catalunya: El hijo varón de más edad (conocido como “o mellorado”) hereda la casa y la mayor parte de las tierras, quedándole al resto de hermanos y hermanas lo mínimo que marca la ley.


Sin embargo en el sur, como es el caso de la ría de Arosa, Pontevedra o Vigo, la casa siempre la hereda la hija menor. Es como si estuviese asumido en el subconsciente colectivo que las hijas van a cuidar mejor de los padres ancianos que lo que podrían hacerlo las nueras.

Algo parecido sucedió con la casa de A Balbarda 57: Entre los años 40 y 50 los hijos varones de la familia Millos fueron emigrando a Argentina y Uruguay, aunque no todos por motivos claramente políticos, como Jesús. Mientras, las que quedaron más vinculadas a la casa y a sus padres fueron las hermanas: Rosa y Dolores.


Cuando Dolores se casó, en principio se fue a vivir con su marido a un piso en la calle principal del barrio. Su hermana Rosa, su marido José, y sus hijos pequeños ocupaban una pequeña vivienda adosada a la casa paterna.


Rosa y José tuvieron 3 hijos. José Constante fue el nombre con el que bautizaron al primogénito en 1924. Unos 5 años después nació María Soledad, y poco después el hermano más pequeño, que murió antes de cumplir los tres años.

José Rivas Millos tenía menos de 13 años cuando estalló la guerra en 1936. Fueron años duros para todos, pero para él fue el momento de estrenar pantalones largos, de empezar a ir a los bailes y ser el amo. En parte porque los jóvenes que podrían robarle las chicas estaban todos en filas, y también porque algo de rompecorazones había heredado del tío Jesús.

Como su familia podía permitírselo, le pagaban estudios, primero en una academia y luego con un profesor particular. Relatar las muchas maneras en que José hacía novillos de su vida de estudiante llevaría varias entregas aparte. Sólo diremos que finalmente abandonó, y a los 18 hizo el servicio militar por la Marina.


A José en esa época también le tocó jugarse la piel por el tío Jesús. Era el momento en que ya se había trasladado del zulo y había que hacerle llegar los víveres al escondite del monte, compartiendo tarea con Gelita. Un gran riesgo, porque si era sorprendido como recluta ayudando a un fugado republicano, el consejo de guerra era seguro. Pero la familia era la familia.

El pasar por los mismos peligros, y el tiempo compartido en casa de los abuelos hicieron que Gelita y José se tuviesen auténtico aprecio de hermanos.

Los años iban pasando. José acabó el servicio militar. El tío Jesús se marchó a Argentina, y también durante un tiempo los padres y la hermana de José.

Un día José decidió probar fortuna en las Américas como el resto de la familia.

Llegó a pasar unos 5 años en Buenos Aires, hasta se echó novia y todo. Pero él mismo se daba cuenta de que vivía demasiado bien. Se había convertido en un experto bailarín de tangos, era feliz pero sin un peso ahorrado en el bolsillo: “Para no amasar más capital mejor me vuelvo a Vigo”, pensó. Y así lo hizo.

De vuelta a allí, pasó a ejercer de hijo único, predilecto y mimado, con la tía Dolores y su marido.

En esa época comenzó a trabajar de tornero fresador en una fábrica de envases, con gran habilidad e incluso haciendo diseños propios para mejorar las máquinas. Su tío Segundo (el único hermano de su madre que se quedó en Vigo) siempre lamentó que ese sobrino no hubiese acabado los estudios, pues seguro que hubiese llegado a perito o ingeniero.

Pero José nunca lamentó nada, siempre fue un espíritu libre, cosa que también le debió quedar del tío Jesús, junto con ese amor por la vida bohemia y un cierto poso, más sentimental que político, de republicano de izquierdas.

Pero la mezcla de genes ( o de hábitos adquiridos) que uno hereda de la generación anterior es muy variada. Así que aunque era cierto su amor por la vida la vida bohemia, llegó un momento en que cayó en la cuenta de que pronto cumpliría los 33. En ese punto, cierta parte del espíritu práctico heredado del abuelo Eugenio le hizo pensar que ya era hora de sentar la cabeza.
__________________________________________________________________________


Notas sobre las fotos:
Los que aparecen en la del matrimonio son José Rivas y Rosa Millos, hermana de Jesús y madre de José.
La de los dos niños con disfraz es un retrato de estudio de José con su hermana Maruja (o María Soledad en su pasaporte), a principios de los 30
La otra es un retrato de José en su época de recluta de la Marina, a principios de los 40
Y la última es una auténtica juerga porteña en la época de Buenos Aires, en los años 50. El señor de bigote de la izquierda de todo es el tío Jesús. José es el que está en el medio gesticulando o cantando mientras pone sus manos sobre los hombros del que bebe de la botella.

Sense veu

No tinc veu. Fa dos dies que no puc parlar. Afonia. El metge diu que no té cap mena d'importància i em recepta ibuprofeno. Que calli, això sí, em demana, més aviat m'ordena sota amenaces, que calli i que no fumi.

Tothom qui llegiu aquest bloc. Les poques persones que ho feu (poques però selectes) em coneixeu pro bé. Com creieu que puc viure jo sense parlar i sense fumar? Cal seguir al peu de la lletra els "mandats" del metge?

Sóc transgressora de mena, no hi puc fe més, deu ser una qüestió genètica, o una estranya secreció hormonal, o un desajust de neurones, ves a saber. El cas és que alguna cigarreta, encara que menys, caurà. Deixaré de fumar en algun moment, tanta pressió haurà d'aconseguir vèncer la tossuderia més tard o més d'hora. Deixaré de fumar, però avui encara no. I segurament aquest vespre, d'aquesta manera baixeta, baixeta, l'única possible avui, alguna cosa li diré a l'Enric, o a qui em truqui per telèfon, com ho ha fet la Pepa amb qui, naturalment, ens hem explicat la vida, per això estan els telèfons, per unir veus en amistat, quan l'espai s'interposa i no és possible unir mirades.

Encenc ara una cigarreta? Va, no encara, esperaré, tampoc no es tracta de fer desafiaments absurds. Transgressora sí, però adolescent malcriada ... També una mica? Em reprimeixo.

La Pepa marxa una setmana, la Meiga 11 dies. Setmanes meravelloses les que es poden santificar recorrent món, maleta en mà. Bones vacances amigues, disfruteu, aprofiteu per "connectar-vos" a vosaltres i al món, fugint d'obligacions quotidianes que ens "desconnecten" Viviu!. "Fidelitat als himnes de la vida" Una altra frase estupenda que, com la dels amants, tampoc no és meva. És d'una persona molt propera a nosaltres, els egarencs, l'Anna Murià. Un manifest "des d'aquesta altra forma de vida que és la mort" que ens mana ser fidels a la vida. Hi ha gent ben extraordinària realment! Però potser masses vegades no ho reconeixem fins que no han passat a "aquesta altra forma de vida"

Tot de sobte, fent aquesta mena de disquisicions, m'he sentit vella. Escric gairebé sempre cada paraula sense saber quina anirà al darrera, de vegades em paro i llegeixo el que he escrit i això em provoca alguna mena de reacció. Moltes vegades la d'esborrar-ho tot, encara que com que sóc mandrosa, generalment no ho faig. Ara m'he aturat un moment i de sobte m'he sentit vella. No, no en faré cap lectura del que acabo de dir, només ho dic i prou.

Sabeu perquè escric d'aquesta manera tant compulsiva? No? Jo tampoc, Tota manera avui tinc una excusa, i és que no tinc veu. Per dir coses em queda el paper. Però és una excusa que s'aguanta poc, perquè quan tinc veu també escric compulsivament, i de fet, ara quan arribi l'Enric, penso enraonar.

I mentrestant, sabeu que ha passat? Que l'Enric ha arribat i em diu que marxem que ens esperen per anar a sopar. I voleu que no parli? I que no fumi? Ja us ho explicaré demà.

No, demà no, perquè demà us deixaré una lectura de vacances: un nou capítol de A Balbarda. Sí aquella historia apassionant de la Gelita i el tio Jesús. Però ara apareix un nou personatge, es diu José, ja el coneixereu, amb fotos i tot de diferents etapes de la seva vida. I una foto que, quan l'he vista, he pensat que jo l'havia conegut a aquest senyor, a veure si a algú més li passa el mateix.

I abans de tancar tinc ganes de fer una cosa, puc? Es clar que puc, el bloc es meu ... Doncs el que vull fer és enviar un petó molt fort a la Dolors perquè és molt bonic llegir que els meus escrits la relaxen i animen. Genial! A demés de relaxar-me escrivint aconsegueixo passar-li aquesta sensació a una altra persona.

I finalment .... Pep, Miren, Peru, FINS AVIAT.

I ara què? Sempre ens quedarà alguna mirada.

I ara què? Hi ha preguntes que no s'haurien de fer mai, perquè la simple formulació obliga a la resposta. Un ara què senzill, innocent, llançat al vol, només per tancar un escrit en blanc i negre. De sobte algú te la torna. I ara què? I em quedo muda. Faig veure que no, però em quedo muda. Doncs, doncs ... ara res, ara el mateix, ara continuar. Si, però cap a on? Muda, em quedo muda. Dissimulo. Cercar mirades, potser, per dir alguna cosa. M'agraden les mirades. Ens agraden. Parlen. De vegades les mirades són com miralls que retornen sentiments. "Miralls de Lluna" Quan un mirall es trenca, cada un dels trossos desnivellats, reflecteix les coses tal i com són? Disgregació. Espais abstractes o carrers concrets d'una ciutat per on em deixo arrossegar amb passes gandules. Carrers que tenen noms. Noms de dones als espais. Mirades de dones escampades que algú arreplega, com trossets de miralls, les uneix en un llibre i me les lliura perquè les miri mentre em miren. Perquè sí. Perquè fa massa poc temps que les aportacions de les dones han estat reconegudes. Perquè Safo de Lesbos va proclamar la seva convicció que en el futur el món es recordaria d'aquelles dones que compartien amb ella el delit de crear a través de les paraules un univers propi. Perquè cada paraula ha de recuperar la dignitat que li pertoca, com cada llengua necessita aquest reconeixement. Les mirades de les dones que han donat nom als espais d'una ciutat, convertides en una única mirada plural que m'observa des del mirall, neguen la mort si se li dona el sentit d'anulació absoluta, i des d'aquesta diferent forma de vida que és la mort em demanen que sigui fidel als himnes de la vida. Perquè ens sentim ciutadanes abans que dones i sabem que l'objectiu dels dos sexes és subvertir el sistema de valors, donem les claus de totes les habitacions als nostres amants, però rebem d'ells les claus de totes les seves habitacions i d'aquesta manera fem les paus. Ens barregem amb altres i cerquem noves formes de vida en comunitat que han de conduir a millorar les condicions de la nostra existència. Ens emmirallem en les mirades i comprenem que l'única manera de no fer mal es posar-nos, ni que sigui per un moment, en la pell de l'altre. I ens proclamen revolucionaries. La nostra revolució, dirigeix l'atenció i les energies a descobrir l'infant i a fer créixer la gran potencialitat humana que està en vies de desenvolupament. Es molt important posar d'acord la conducta, la vida, la persona i les idees. La nova revolució és una revolució no violenta, si triomfa, les revolucions violentes esdevindran impossibles.

Ahir es va presentar a la Biblioteca Pública de Reus el llibre "Miralls de lluna. Dones als espais". La portada és un mirall trencat, en cada tros la mirada d'una de les dones que donen nom a diferents carrers de la ciutat. En aquesta portada, mirall, m'he observat aquesta tarda. I de la observació n'ha sortit l'absurd monòleg que he transcrit. Les primeres frases les he anades rumiant jo sense saber com continuar. Poc a poc, les paraules han deixat de ser meves, me les han dictades:

Clementina Arderiu; Clara Campoamor; Teresa Miquel Pàmies; Maria Montessori; Federica Montseny; Anna Murià; Teresa Pamies; Mercé Rodoreda; Montserrat Roig i Rosa Sensat.

(Només són alguns noms. Només són algunes mirades. En tinc més i, naturalment, no totes són de dones)

En blanc i negre

Ja està fet. Un de color blanc i un altre de sèpia. Dins cada sobre una papereta, legal, de les de les piles. És el què tocava avui, no? Doncs ja està fet, ja he complert. I ara què?

M'he aixecat aviat, a les set, al cap d'una hora era a l'escola del poble. Quan la representant de la Junta Electoral m'ha donat les gràcies per haver-hi anat i m'ha comunicat que ja podia marxar m'he sentit molt alliberada. Tots els suplents ens hem afanyat a traspassar la porta, per si de cas, no sigui que s'ho hagi mirat malament. Fins que no hem sigut al carrer no ens hem atrevit a alleugerar el pas per mirar-nos i respirar junts. Ha estat una respirada unitària, plena de complicitat. Tant li feia a qui votéssim o deixéssim de votar, ens sentíem enllaçats per un sentiment comú, per damunt de qualsevol opció ideològica: No patir, darrera d'una taula d'escola, convertida en mesa, l'avorriment de tot un dia.

Quan he sortit de casa les gosses han saltat darrera meu. No sé com s'ho fan però saben quan és festa. Amb els seus esvalots ens pregunten si sortirem a caminar. El que no saben, ni crec que els interessi, és que, de tant en tant, algunes festes, les converteixen en jornades electorals.

Cap a les nou, mentre preníem cafè, amb coca al costat de la tassa i alguns diaris damunt la taula, com fem tots els diumenges, siguin o no jornades electorals, l'Enric ha comentat que l'any 77 també li va tocar suplent. Aleshores els que no s'havien de quedar no tenien cap presa, romancejaven fins la constitució, per assegurar-se que la cosa rutllava. Per esperar a les nou, a ser els primers en introduir el vot a l'urna, amb el goig de poder fer-ho. Sense acabar de creure's que anava de veres, amb la il·lusió barrejada amb el temor del què podia passar.

M'han vingut a la memòria les cues a les portes dels col·legis, aquell estiu del 77. Eren imatges en blanc i negre. Les mateixes que he trobat, uns minuts després, al suplement de "El País", especialment la que està inserida a la pàgina 47, a l'article del Manuel Vicent. Encara el llegeixo sempre al Vicent, sento un carinyo especial per aquest home i les seves lletres. Em porta imatges conegudes i em permet lliscar per la nostàlgia. És com escoltar una cançó del Brassens. Il ny'a pas d'amour heureux. Tanco els ulls i somric mentre m'imagino a les rambles de Terrassa, repartint propaganda, amb minifaldilla i sense sostens.

Fa 31 anys, com diu el Vicentl. La gent jove que arriba ara, per primera vegada, a les urnes no en sap res d'aquell esperit i d'aquelles cançons que envoltaven les primeres eleccions, tot això s'ha esfumat i la nostàlgia, continuo plagiat Vicent, té la batalla perduda.

Vaig jurar que no parlaria de la campanya, mentre durés la campanya, i ho he complert. Vaig jurar no mirar-me enquestes ni assistir a actes electorals, i així ho he fet. Però m'ha arribat com un eco constant el moment social i els actes, algun terrible, que l'han configurat. Una no es pot convertir del tot en cega i sorda ni que vulgui, com no es pot deixar de fumar només pensant que seria bo fer-ho. Una cursa cap al poder amb tot d'espectadors que dia a dia busquen amb morbositat qui ha perdut o guanyat punts, com si es tractés d'un reality show més, o potser ho és. Un reality show que aquesta vegada, encara, s'ha tornat a tacar de sang. Una mort més que ha servit perquè tots traguessin ràpidament les calculadores de les butxaques per comptar els vots que aquest acte els podria fer perdre o guanyar. Les notes i comunicats redactats d'urgència, les peticions de dimissions, estaven escrites en paper que tenia el mateix fons imprès, la data d'avui.

I som on som. Al mateix lloc que serem demà. Guanyi qui guanyi. Una de les possibles presidències ens ho posarà difícil, l'altra encara més. Conservem la butxaca d'on vam treure la papereta, que tampoc no va guanyar, aquell juny del 77. Dins la butxaca hi queden encara moltes il·lusions i esperances. Potser la nostàlgia té la batalla perduda. La gent que s'acosta avui a les urnes per primera vegada, o que podria fer-ho però prefereix allunyar-se'n, no coneix els fons d'aquelles butxaques del 77. Hem intentat sincerament, i sense actes de prepotència, ensenyar-lo?

Potser no és bo cavil·lar tant. Avui he donat a algú, a qui agraeixo que no hagi excusat la seva presencia a la mesa, dos sobres, un sèpia i l'altre blanc. Dins cada sobre una papereta, legal, de les de les piles. És el què tocava avui, no? Doncs ja està fet, ja he complert. I ara què?

Vuit de març

És vuit de març. Oblidem, encara que sigui per uns moments, el set . I millor no pensem gaire en el nou. Hi ha poc a refleccionar.

Centrem-nos, docs, en aquesta bonica data VUIT DE MARÇ

Un vuit de març de l'any 1911 es va celebrar per primera vegada el dia de la dona treballadora.

El mateix vuit de març, del mateix 1911, Torre Sans estava quasi a punt per començar a ser habitada.

I un vuit de març de fa 60 anys, va néixer a Terrassa, la ciutat que més tard s'anomenaria "la roja" un nen. La família Busquet començava a ser nombrosa. Només començava ...

60 anys no són res, en queden molts per endavant ............................

Això sí. són molts els records

FELICITATS LEANDRE

elefants

Quan un elefant va veure el mar per primera vegada va dir:

- Òstia, els cocodrils ja s'han fotut l'altra banda.

L'anticrist

Premisa major:
L'objecció de consciencia és un dret que s'exerceix quan el contingut d'una norma s'oposa a les conviccions ètiques d'una persona.


Premisa menor:
Rouco Varela demana l'objecció de consciencia a l'assignatura d'educació per la ciutadania




Conclusió: L'ètica de Rouco Valera és:

1. Tots aquells que mantinguin opinions o creences diferents a les nostres no mereixen cap respecte.
2. En el món laboral i familiar cal acatar la supremacia del home sobre la dona.
3. Ningú no està obligat a assumir responsabilitats.
4. La societat ha d'estructurar-se sobre els principis de la intolerància, la injustícia, el benestar personal abans que el col·lectiu i la cultura de la guerra.
5. No s'ha de respectar la Constitució
6. No s'ha de respectar la Declaració Universal dels Drets Humans
   ......

Historia de la Danielle

Autor: Josep Girona

Ja sabeu que he fet uns quants viatges a Cambodja i sempre que parava uns dies a Phnom Penh visitava un parc de la ciutat on hi feia moltes fotos. Es el park de Wat Pnom, bonic i gran, rodeja una montanyeta al cim de la qual es troba la pagoda del mateix nom construïda en memòria de la princesa Phnom (d'aquí el nom de la capital).

Doncs be, cada vegada que em passejava per aquest parc amb la meva càmera podia veure una noia que any darrera any seia al parc (com altres) i muntava el seu xiringuito. En aquest cas, la Danielle venia flors de loto plenes de pipes que la gent donava als monos per 1/5 dolar i que sovint també, menjaven tant ella com les criatures del parc, ja que quan hi ha gana les pipes són bones.

Sempre que la mirava la Danielle em regalava un somriure. Però mai, mai, obria els seus llavis per somriure, sinó que ho feia de una manera que no se li veiessin les dents.

Un dia, farà dos anys, li vaig comprar unes pipes de loto pels monos i com que no tenia canvi li

vaig donar 1 dolar. Va estar molt contenta pel "regal" i al cap de una estona, al veure'm assegut en un banc del parc va acostar-se a seure amb mi.

Amb un mal angles i gestos em vapreguntar d'on era, què hi feia allà etc. i, al sentir-se "regalada" amb mig dolar, amb va dir -Vols ser el meu pare?. Es que jo no tinc pare, va morir l'any passat en un accident de moto i no tinc ningú.- Li vaig dir que sí.

Al cap de una estoneta es varen presentar en el banc on érem els seus germanets i la seva mare. Tots molt contents perquè la Danielle ja tenia pare!

L'endemà, quan vaig donar el tom per Wat Phnom es va acostar la Danielle (vivia prop del parc amb la família, que eren de províncies i tenien llogada una habitació per 5$ on dormien 11 persones! Després de saludar-me al estil budista (plegant les mans i ajupin el cap) em va dir que no reia mai perquè tenia les dents molt malament i no les volia ensenyar. Efectivament, tenia 3 dents que estaven ben corcades per la falta de calç i suposo que mala alimentació des de petita. Ara la Danielle tenia 14 anys.

Després de xerrar una estona varen aparèixer de nou els germans i la mare i em va demanar que si li volia pagar unes dents noves, ja que jo era el seu pare. Després de fer contes (uns 80$) li vaig dir que sí, però que no li donava els cèntims sinó que jo mateix la acompanyaria al dentista a fer-li unes dens noves.

Així doncs l'endemà varem anar tots plegats al dentista a on m'acompanyava la meva amiga Samnang per fer de traductora.

Li van prendre les mides després de una bona neteja i al cap de uns dies ja tenia dents noves, raspall de dents i dentífric.

Ara, la Danielle, ja pot somriure i cada vegada que la veig per Wat Phnom em regala un somriure preciós.

Però la darrera vegada que vaig anar al parc, a finals de l'any passat, la Danielle ja no hi era. Els seus germans, sí. Em van dir que ara ella treballava en un restaurant fent de cambrera.

Jo, i la meva amiga Samnang varem intentar comprovar-ho i res d res, la Danielle no era al restaurant que deien ni allà l'havien vista mai. Em vaig quedar molt preocupat i varem començar a indagar.

Al cap de unes hores varem trobar la Danielle vivint a casa d'uns avis que ella deia que eren els seus avis però que em sembla tampoc no ho eren. Era un matrimoni de gent gran que després de una reunió que varem tenir em van explicar que cuidaven la Danielle perquè no se li acostés la seva mare, doncs aquesta, la mare, volia que la petita Danielle treballés en un "massatge", és a dir, de prostituta per treure'n alguns calés ja que havia de donar menjar als seus germanets. Aquest matrimoni si va oposar i la tenies dos mesos a casa i els ajudava en la petita botigueta que tenen en la mateixa casa.

Quan em va veure se'm va abraçar for i es va posar a plorar! Varem fer un bon dinar i l'endemà, que havia quedat en anar-la a visitar altre cop vaig haver de marxar corrents per la malaltia d'en Peru que ja coneixu.

Em vaig quedar molt trist amb la historia de la Danielle, doncs en realitat, no sabia si els meus 80$ perquè pogués somriure havien servit per ferla mes guapa i que la seva mare la volgués vendre a un prostíbul! Encara, avui dia, no se si vaig fer be.

L'últim viatge la vaig tornar a veure a casa dels "avis". No va a escola perquè no te cèntims per anar-hi i menja el que li donen els "avis". Varem anar a dinar, sempre amb la Samnang i el seu novio, Scott doncs a Phnom penh es perillós anar sol amb una noia tant jove. La policia. diuen, et pot empresonar per passejar amb una menor. En realitat, el que ha passat alguna vegada, es que la policia ha detingut a algun turista amb alguna menor i després de treure-li 25.000$ que s'embutxaquen, es clar, el fan fora. La majoria de polis són corruptes i són els propietaris del milers de prostíbuls de Phnom Penh i afores.

Aquesta es la historia, fins ara, de la Danielle. Segur que hi han moltes "Danielles" a Cambodja i el seu destí, probablement, sigui el de fer de prostituta a algun bordell de la ciutat.

Calçotada 2008

Com cada any ha estat bé. Avui contenta d'haver compartit i a la vegada enyorada ja dels que han estat, deixant els seus somriures, en aquesta casa. Com sempre és un "fins aviat"

Els calçots es van fer més lentament del compte, o terra mullada o llenya verda, òstia, que allò no avançava i la gent tenia gana. A la cansalada li faltava sal. Després el Serè que emprenyava i ens va fer prendre el cafè amb bufanda. Alguns es van anar retirant cap a dins de casa. Per si no n'hi havia prou vam tenir problemes amb un vater i calia pujar escales per fer a gust les feines íntimes. El Robert es va trobar en una situació compromesa quan la Susa ni li deixava anar (encara no sé que pretenia)

Total, un desastre? Doncs no, la gent se'n va anar contenta i donant les gracies i dient que tornaria. I jo feliç de retenir somriures, mirades, abraçades ..

Com cada any, fantàstic. S'ha incorporat gent nova. Gràcies Leandre i Robert per la vostra alegria.

Hi faltava algú, sí. Per diversos motius. Però cada un dels que no hi eren també han estat molt presents. Molt. Si, tu hi faltaves (Cèlia, Pablo, Joan, Josep, Miren, Peru, Jordi, Josep, Jaume, Joan) Només hi faltes tu.

Aquest és el regal del Leandre. Gràcies.




Demà recuperarem històries. D'aquelles que portem a dins i que s'han d'explicar. Alló que un dia ens va frapar. Ja he dit altres vegades que crec que hi ha coses que no ens les podem quedar al pap, que és important explicar-les. Hi ha llocs, mirades, somriures, gent que no han passat perquè sí per nosaltres. El Pep ens devia des de feia temps una historia. La historia de la Danielle. Ja la tinc, l'he llegida i he entès perquè aquesta historia és important. Serà l'entrada de demà. Us asseguro que val la pena llegir-la.