17 de març. 6 de la tarda. Aquí. A sota el pont de prop de Saragossa i a tot a reu des d'on algú es pugui mirar aquest blog, o bloc, o bitàcora, o diari personal.Remenant per l'ordinador, he vist un blog titulat diari personal públic. El meu és un diari personal on deixo que els amics posin el nas. I que hi diguin la seva, si volen. M'agrada que ho facin. Per a què escriure un diari si no va dirigit a ningú? Hi ha qui ho ha fet, segurament, potser hi ha qui encara ho fa. A mi em costa escriure només per a mi. Em deixo anar en blanc i negre, lletres fosques sobre paret blanca, més aviat blavosa en aquest cas. Potser podria nomenar aquestes pàgines "quadern blau" plagiant el gris del Pla que ara tinc el goig de poder llegir. Comencen a sortir possibles títols. Des del possible diari públic privadament dirigit als amics que hi vulguin posar el nas (que llarg) fins al quadern blau (massa plagi, massa poc original i fins i tot massa pretensiós). Per tant, ho continuarem deixant sense títol de moment.
I ara què? Avui aquesta pregunta se'm fa estranya. Innecessària. Perquè de sobte, o en sec, com diuen a la meva terra d'adopció, crec que l'ara què és clar. Continuar, continuar amb el dia a dia inevitable de la feina, però també, sortosament, continuar potenciant, disfrutant, recordant ... moments precisos molt valuosos. Aquest cap de setmana he tingut el meu ara què i ara sóc una mica, un molt, més rica. Perquè aquest cap de setmana ha vingut amb farciment. Hi ha dies que només són això, dies, passen sense pena ni gloria, com diria la mare. D'altres tenen gustos amargs o àcids i cal engolir-los amb els ulls tancats i una pinça al nas. Però, de tant en tant, hi ha dies que es farceixen de gustos dolços i s'han de mastegar a poc a poc, amb tots els sentits actius. Quan s'han acabat, la dolçor es manté al paladar i retorna amb qualsevol moviment inconscient de la llengua. Gràcies Miren, Pep i Peru. Heu estat un ara què magnífic.
1 comentari:
Evidenment.... aquest "i ara que" es transforma en un "i ara, tornem a sure al sofà blanc, tornem a dinar al Pigot, tornem a passejar junts, ens tornem ha abraçar i a dir les nostres parides, tornem a parlar dels clubs que són massa cars i de les sortides a la montanya, de la poítica malgrat tot,, pero... sobretot, ens veiem, ens mirem al ulls i s'entim l'escalfor dels que ens estimen i estimem. Tornem a ser nosaltres en la espaialitat i atemporalitat. Tornem, i tornem i tornem fins que ens quedi un xic d'il.lussió. (Ara per ara ens en sobre un cabaç!!!)
Publica un comentari a l'entrada