dimarts, 11 de març del 2008

I ara què? Sempre ens quedarà alguna mirada.



I ara què? Hi ha preguntes que no s'haurien de fer mai, perquè la simple formulació obliga a la resposta. Un ara què senzill, innocent, llançat al vol, només per tancar un escrit en blanc i negre. De sobte algú te la torna. I ara què? I em quedo muda. Faig veure que no, però em quedo muda. Doncs, doncs ... ara res, ara el mateix, ara continuar. Si, però cap a on? Muda, em quedo muda. Dissimulo. Cercar mirades, potser, per dir alguna cosa. M'agraden les mirades. Ens agraden. Parlen. De vegades les mirades són com miralls que retornen sentiments. "Miralls de Lluna" Quan un mirall es trenca, cada un dels trossos desnivellats, reflecteix les coses tal i com són? Disgregació. Espais abstractes o carrers concrets d'una ciutat per on em deixo arrossegar amb passes gandules. Carrers que tenen noms. Noms de dones als espais. Mirades de dones escampades que algú arreplega, com trossets de miralls, les uneix en un llibre i me les lliura perquè les miri mentre em miren. Perquè sí. Perquè fa massa poc temps que les aportacions de les dones han estat reconegudes. Perquè Safo de Lesbos va proclamar la seva convicció que en el futur el món es recordaria d'aquelles dones que compartien amb ella el delit de crear a través de les paraules un univers propi. Perquè cada paraula ha de recuperar la dignitat que li pertoca, com cada llengua necessita aquest reconeixement. Les mirades de les dones que han donat nom als espais d'una ciutat, convertides en una única mirada plural que m'observa des del mirall, neguen la mort si se li dona el sentit d'anulació absoluta, i des d'aquesta diferent forma de vida que és la mort em demanen que sigui fidel als himnes de la vida. Perquè ens sentim ciutadanes abans que dones i sabem que l'objectiu dels dos sexes és subvertir el sistema de valors, donem les claus de totes les habitacions als nostres amants, però rebem d'ells les claus de totes les seves habitacions i d'aquesta manera fem les paus. Ens barregem amb altres i cerquem noves formes de vida en comunitat que han de conduir a millorar les condicions de la nostra existència. Ens emmirallem en les mirades i comprenem que l'única manera de no fer mal es posar-nos, ni que sigui per un moment, en la pell de l'altre. I ens proclamen revolucionaries. La nostra revolució, dirigeix l'atenció i les energies a descobrir l'infant i a fer créixer la gran potencialitat humana que està en vies de desenvolupament. Es molt important posar d'acord la conducta, la vida, la persona i les idees. La nova revolució és una revolució no violenta, si triomfa, les revolucions violentes esdevindran impossibles.


Ahir es va presentar a la Biblioteca Pública de Reus el llibre "Miralls de lluna. Dones als espais". La portada és un mirall trencat, en cada tros la mirada d'una de les dones que donen nom a diferents carrers de la ciutat. En aquesta portada, mirall, m'he observat aquesta tarda. I de la observació n'ha sortit l'absurd monòleg que he transcrit. Les primeres frases les he anades rumiant jo sense saber com continuar. Poc a poc, les paraules han deixat de ser meves, me les han dictades:

Clementina Arderiu; Clara Campoamor; Teresa Miquel Pàmies; Maria Montessori; Federica Montseny; Anna Murià; Teresa Pamies; Mercé Rodoreda; Montserrat Roig i Rosa Sensat.

(Només són alguns noms. Només són algunes mirades. En tinc més i, naturalment, no totes són de dones)

7 comentaris:

Enric ha dit...

Magda, ara t'ho dic per escrit. M'agrada aquesta entrada al bloc que hi has posat. Et sento en les paraules que hi dius. "Citar és citar-se" que deia Cortázar. Parles tu, de les coses que sents, que et preocupen, que t'estimes. No noés a aquesta entrada. Sino al bloc. Per compartir. Per mostrar com estimes. Per descobrir que t'estimen. I que t'estimo

Josep ha dit...

Quan hom escriu desde el cor, cuatre lletres són poesía!

Leandre ha dit...

'donem les claus de totes les habitacions als nostres amants, però rebem d'ells les claus de totes les seves habitacions' M'encanta. Em sembles una excel·lent escriptora. Un altre dia ja em vas recordar en Joyce.

Magda ha dit...

Ep, ep, ep. Aquí hi ha un malentès que cal que desfaci immediatament. Em sap greu haver donat una impressió que no volia. No era la meva intenció plagiar descaradament. Em semblava que ho havia explicat, però ja veus Leandre, sóc tant mala escriptora que ni sé explicar les coses. L'escrit només és meu en la primera part. A partir de "Miralls de Lluna" la majoria de les frases estan copiades descaradament. De fet m'invento que me les han dictat les dones que enumero al final (Dones que donen nom a alguns carrers de Reus) a través d'un mirall. Són cites. D'alguna d'aquestes dones hi ha una sola paraula enllaçant dues frases, per això no puc dir ben bé que és de cada una d'elles, però si l'escrit us agrada no és mèrit meu, jo només copio. La frase sobre les claus de les habitacions NO ES MEVA. Si què es preciosa, però el mèrit és de Clementina Arderiu, una poetessa extraordinària. La seva "Cançó de la bella confiança" comença així "A l'amant he donades/ totes les claus/ jo tinc totes les seves/ i fem les paus"

Magda ha dit...

El Pep ens ha regalat aquest "espill de mirades" Les nostres mirades amigues. Dones amb les que puc trobar reflectits els meus sentiments. Podem reflectir-nos. Uns amb els altres. Unes (persones) amb les altres (persones). És justament la imatge que volia, però jo no la vaig saber fer. Gràcie amic

meiga ha dit...

A veces dejo comentarios en Begirada y otras veces aquí. Como quedan camuflados entre los demás de la lista de cada entrada no se si los destinatarios y destinatarias los llegais a leer de cada vez. Confío en que sí.

Hoy toca escribir aquí, y lo primero que quiero decir es Eskerrik asko, Josep, por esa mirada colectiva que nos has regalado.

También "Moltes gracies" a tí Magda, porque aunque digas que has copiado, repito que lo haces con gran habilidad y sentimiento.

Y lo siguiente es decir "Fins aviat" por unos días. Este viernes Anxo y yo nos vamos a Sicilia, junto con otros 40 compañeros y compañeras de la AEPECT (una asociación de profes que organiza actividades así de interesantes)`
Prometo fotos nuevas a la vuelta en flickr. De momento he dejado la segunda tanda de fotos de Argentina (de Iguazú, algunas de Montevideo y Buenos Aires también).
Y también la 5ª entrega de A Balbarda 57, que le he pasado a Magda para que la cuelgue algún día. El 25 de marzo volveré en activo. De todos modos confío en poder hacer alguna visita en algún ciber siciliano, 11 días sin vosotros son muchos días.

Bicos

Dolors ha dit...

Gracies, Magda i Pep per les vostres paraules i mirades.
Ara vaig molt atevalada i tot aixo em relaxa i anima en el meu espai personal.molts petons