I ara què? Sempre ens quedarà alguna mirada.

I ara què? Hi ha preguntes que no s'haurien de fer mai, perquè la simple formulació obliga a la resposta. Un ara què senzill, innocent, llançat al vol, només per tancar un escrit en blanc i negre. De sobte algú te la torna. I ara què? I em quedo muda. Faig veure que no, però em quedo muda. Doncs, doncs ... ara res, ara el mateix, ara continuar. Si, però cap a on? Muda, em quedo muda. Dissimulo. Cercar mirades, potser, per dir alguna cosa. M'agraden les mirades. Ens agraden. Parlen. De vegades les mirades són com miralls que retornen sentiments. "Miralls de Lluna" Quan un mirall es trenca, cada un dels trossos desnivellats, reflecteix les coses tal i com són? Disgregació. Espais abstractes o carrers concrets d'una ciutat per on em deixo arrossegar amb passes gandules. Carrers que tenen noms. Noms de dones als espais. Mirades de dones escampades que algú arreplega, com trossets de miralls, les uneix en un llibre i me les lliura perquè les miri mentre em miren. Perquè sí. Perquè fa massa poc temps que les aportacions de les dones han estat reconegudes. Perquè Safo de Lesbos va proclamar la seva convicció que en el futur el món es recordaria d'aquelles dones que compartien amb ella el delit de crear a través de les paraules un univers propi. Perquè cada paraula ha de recuperar la dignitat que li pertoca, com cada llengua necessita aquest reconeixement. Les mirades de les dones que han donat nom als espais d'una ciutat, convertides en una única mirada plural que m'observa des del mirall, neguen la mort si se li dona el sentit d'anulació absoluta, i des d'aquesta diferent forma de vida que és la mort em demanen que sigui fidel als himnes de la vida. Perquè ens sentim ciutadanes abans que dones i sabem que l'objectiu dels dos sexes és subvertir el sistema de valors, donem les claus de totes les habitacions als nostres amants, però rebem d'ells les claus de totes les seves habitacions i d'aquesta manera fem les paus. Ens barregem amb altres i cerquem noves formes de vida en comunitat que han de conduir a millorar les condicions de la nostra existència. Ens emmirallem en les mirades i comprenem que l'única manera de no fer mal es posar-nos, ni que sigui per un moment, en la pell de l'altre. I ens proclamen revolucionaries. La nostra revolució, dirigeix l'atenció i les energies a descobrir l'infant i a fer créixer la gran potencialitat humana que està en vies de desenvolupament. Es molt important posar d'acord la conducta, la vida, la persona i les idees. La nova revolució és una revolució no violenta, si triomfa, les revolucions violentes esdevindran impossibles.

Ahir es va presentar a la Biblioteca Pública de Reus el llibre "Miralls de lluna. Dones als espais". La portada és un mirall trencat, en cada tros la mirada d'una de les dones que donen nom a diferents carrers de la ciutat. En aquesta portada, mirall, m'he observat aquesta tarda. I de la observació n'ha sortit l'absurd monòleg que he transcrit. Les primeres frases les he anades rumiant jo sense saber com continuar. Poc a poc, les paraules han deixat de ser meves, me les han dictades:

Clementina Arderiu; Clara Campoamor; Teresa Miquel Pàmies; Maria Montessori; Federica Montseny; Anna Murià; Teresa Pamies; Mercé Rodoreda; Montserrat Roig i Rosa Sensat.

(Només són alguns noms. Només són algunes mirades. En tinc més i, naturalment, no totes són de dones)