Els Morts

.

Bufa fort el Serè, no ha parat des de fa una setmana. Tot està terriblement sec i no ve gents de gust sortir de casa.

El recorregut de les Borges a Tarragona, amb retencions per obres, només es veu compensat per la visió del blau intens del mar que apareix de sobte, els dies ventosos, al arribar a la carretera de Falset. Em dirigeixo cap als equilibris obligats de cada dia laborable, una corda amb xarxes que la Dolors confirma. Un desig d'escapada, per exemple, cap una Calella amb sol. El deure m'obliga i després de tot, un cop passat, no és tant amarg el tràngol. Què no donaria més d'un i més d'una per una jornada de set hores i mitja i cap a casa? Funcionaris! I encara es queixen.

Més retencions a la tornada. Un accident sumat a les obres duplica les dificultats per circular. La gent deu tenir gana. Veig la cara de més d'un conductor pel retrovisor, intenten avançar-me com sigui i de la manera que sigui. El mirall em retorna mirades nervioses i gestos de contrarietat. Tanta gana tenen? O es tracta simplement del desig, desfici incontrolat, per anar més de presa?

Descobreixo al trencall cap a les Borges, quan finalment hi arribo, un ram de flors que abans no hi era. Record, probable, d'un motorista que mai més no trepitjarà cap carretera. 13 en total aquests dies de setmana santa, un més que l'any passat, a la radio no han parat de repetir-ho. 13! un número fatídic. Mira si ens haguéssim quedat en 12 no hagués estat tan greu. I si haguessin estat 11, doncs, ja veus, quina felicitat. Però han hagut de ser 13, el darrer ahir a última hora, quan ja tocàvem d'al·leluia per no haver superat la xifra del 2007. Va i es mort, aquell número 13, com si ho hagués fet expressament per fastiguejar-nos les estadístiques. Ara hem de parlar, altra vegada, de setmana negra, ens tocarà fer penitència, penediment i desig de constricció, no ho hem fet prou bé, caldrà endurir les penes.

Escolto les noticies dins el cotxe, per una carretera plena d'obstacles i conductors nerviosos que em volen avançar sigui com sigui. Això del cotxe es perillós, però ens hi aferrem, com una addicció més. No puc deixar-la aquesta addicció, no m'ho permeten. Treballo en un lloc on cap transport públic no hi arriba. M'obliguen a agafat el cotxe, me'n fan addicta. No puc deixar la feina, no puc deixar el cotxe. Només em permeten renunciar a una addicció menor. Cediré altra vegada. Intentaré deixar de fumar.

I mentre m'arriben més noticies:

Ha mort Josep Benet . Un home que ha viscut, un home que ha donat, un home que, com la Murià, sempre el tindrem a prop a través d'aquesta altra forma de vida que és la mort.

Ha mort Rafael Azcona. Un home de sensibilitat. Una persona que ha sabut amb els seus textos apropar-nos a la vida, a través de la mort en ocasions, una forma com una altra de dir-nos que una altra humanitat és possible.

Més de 30 morts anònims, conseqüència de xocs entre l'exercit iraquià i les milícies xiïtes.

I entre els pocs morts amb nom i cognoms i els molts morts anònims que engreixen estadístiques, el Carod diu que no "vol" ser president del partit.

Apago la ràdio, han desaparegut finalment les cares nervioses dels conductors addictes. Tinc la sort de viure en un lloc on puc aparcar sense problemes. Em saluden els lladrucs de les gosses i continua fent molt vent. Tot està sec i no ve gens de gust sortir de casa.

És, potser, una bona tarda per llegir o per recordar amb nostàlgia els nostres morts, aquells que encara ens fan vibrar quan hi pensem. Com la Gretta del Joyce amb el pensament d'aquell jove enfebrat sota la pluja.

counterwebkit2008